Identitat particular i vivència mundial

José Ignacio González Faus

Deia el teòleg Nicolás de Cusa que Déu és "l'harmonia de contraris". És una gran definició perquè la nostra realitat està absolutament plena de contraris, de dialèctiques, de bipolaritats... que, generalment, no són harmòniques sinó enfrontades o a la recerca d'una harmonia impossible. La història humana, si la mirem amb una mica de perspectiva, transcorre molts cops per oscil?lacions d'un extrem a l'altre d'aquesta dialèctica: hi ha èpoques més de dreta i més d'esquerra; més masculines o més femenines... I cada època veu com molt convincent aquella part de la realitat que està vivint, perquè la seva mentida mai no està en allò que afirma, sinó a afirmar-ho d'una forma tal que exclogui l'altre pol. Dins el camp cristià, Pascal ja va assenyalar molt agudament que les heretgies no són heretgies pel que diuen sinó pel que deixen de dir (i de vegades deixen de dir-ho necessàriament, no per oblit sinó per la forma excloent en què afirmen el que diuen).

Quan jo era jove, es va posar de moda la quimera contra totes les pàtries, potser com a reacció després de l'experiència de la idolatria alemanya dels nazis. Va haver-hi gent jove que estripava el seu passaport i es declaraven ciutadans del món, sense més. Aquell corrent ens va fer molt bé a gent de la meva generació perquè ens va obrir al valor d'allò humà sense additaments: els éssers humans estem molt més units pel vincle de ser humans que pel fet de ser de tal o tal país o cultura..

Però aquell corrent era un altre cop una part sola de la veritat: perquè allò humà comú a tots no existeix així en aquesta forma abstracta d'humà, sinó a través de mil concrecions diverses: africà, esquimal, brasiler japonès, i moltes més. I nosaltres no podem pretendre realitzar a fons nostra humanitat, si no és a través de la particularitat concreta en què ens hem trobat. Es va començar a dir llavors que la millor manera de ser universal és que hom sigui salvadorenc fins al fons o català fins al fons etc. Aquesta és la moda del moment, i té també la seva veritat, encara que molts la falsegen perquè entenen l'expressió "fins al fons" en un sentit excloent.

Sota d'aquestes oscil?lacions hi ha, com gairebé sempre, factors econòmics: amb l'excusa de l'anomenada globalització s'està imposant en el món una falsa universalitat que només és una uniformitat dels mercats, però no una vertadera universalitat dels mercats. Per començar, en aquest mercat tan global vostè haurà de pagar només en dòlars, i trobarà Cocacola fins al replec més recòndit d'Àfrica o d'Amèrica Llatina. Però és gairebé impossible que vostè pugui trobar a Nova York un suc de pitahaya o unmaracaná, etc. Bona part de l'actual reacció localista és un gest d'autodefensa contra una falsa uniformització que fa que molta gent se senti privada d'identitat. Perquè la pàtria no val per ser la millor ni la més bella... sinó perquè la pàtria, amb la llengua i la cultura que s?hi vehiculen, ens dóna als éssers humans quelcom que necessitem molt i sense la qual cosa no seríem res ni ningú: ens dóna unes arrels o una terra en què poder arrelar, única manera de créixer.

La pàtria ens dóna també unes persones concretament i relativament proïsmes on començar a practicar l'amor al germà/na, en tenir-lo pròxim i concret, escapant així a la temptació freqüent en molts supòsits revolucionaris d'estimar només els éssers humans en abstracte. Tot això és veritat. Però quan aquesta postura és reactiva amenaça de caure en la mateixa unilateralitat abans denunciada: una pàtria que s'afirma contra altres i només en ella, que no és una pista d'enlairament cap al veritablement universal, sinó un dipòsit de greuges que em dispensen d'interessar-me pels altres, o almenys per aquells que no senten com jo.

Durant un temps sospito que viurem una època d'afirmació del local, com a reacció contra la uniformación unilateral que pretén imposar l'Imperi. S'ha dit també que aquesta nova afirmació del local hauria d?anomenar-se glocal, per incloure a la localitat l'obertura a allò global. Perquè avui les dificultats per a molts localismes no vénen només de l'Imperi, sinó de les noves condicions que s'han creat en l'economia mundial: en concret, les migracions i la mobilitat de les empreses. Nacionalitats amb llengua pròpia (i potser abans oprimida) han d'entendre que, en aquests moments, sorgeixen altres dificultats per a les llengües minoritàries que ja no vénen del poder central. Conto només exemples que jo he conegut. L'africà, l?ucraïnés o el romanès que arriba a Catalunya és normal que al principi parli castellà perquè encara no sap on es quedarà i, si hagués de sortir de Catalunya, li seria igualment útil el poc castellà que aprengui. Només si després d'uns anys ha fet arrels a Catalunya, comença a anar aprenent català. L'empresa que es plantegés obrir una planta a Euskadi es faria endarrere si el president d'aquesta comunitat li exigís l'ús de l'èuscar. I la noia que ha estudiat gairebé només en èuscar i després surt a un altre lloc de la península per fer una especialitat en infermeria, que no podia fer a la seva terra, ho passarà malament si sap tan poc castellà que a penes entén classes i textos.... Des de llavors he dit molts cops als nacionalismes que avui el seu gran enemic ja no és la capital, sinó El Capital. Però curiosament, molts grans nacionalistes que no oculten la seva quimera cap a "la capital" no estan disposats a albergar cap antipatia contra el Capital, perquè ells volen per a la seva comunitat local estar entre els més desenvolupats tecnològicament i econòmicament. El resultat pot ser que s'equivoquin d'enemic. Això almenys ocorre en el meu país; en altres, les coses seran distintes. I per això no puc pretendre parlar excathedra.

No sabem com s'aniran resolent aquestes tensions en què les identitats particulars es veuen amenaçades no per forces exteriors (que també n?hi continua havent) sinó per la mateixa varietat amb què avui es van configurant les societats occidentals. De fet a Europa han sorgit en gairebé tots els països brots alarmants de racisme contra els immigrants i en ocasions han trobat un preocupant ressò electoral. Aquests racismes, com tota violència, són simplement un senyal de por. No obstant això, qui conegui la història sabrà que moltes identitats particulars no han nascut ni crescut com a plantes d'hivernacle, sinó que s'han configurat com a fruit de mil barreges i contactes. Els nens i gent jove s'acostumen més fàcilment a aquesta multiplicitat que els seus pares o avis que van créixer d'una altra manera. I no per això creixeran sense identitat.

El crit que cal donar sempre és el de multilateralidad contra unilateralitat. I la condemna de tots els racismes, que poden ser tant grans com petits (encara que aquells tinguin més poder i aquests de vegades no passin de romàntics). En el futur és possible que molts acabem tenint una identitat d'al?luvió que potser ens fa humanament més rics. La història anirà dient si els humans sabem conduir-la.

José Ignacio González Faus

Barcelona, Espanya