Juan José Tamayo

Ignació Ellacuría: pau cimentada en la justícia i el diàleg
El teòleg hispano-salvadorenc Ignacio Ellacuría, un dels principals exponents de la teologia llatinoamericana de l’alliberament, va destacar per la seva funció de mediador, negociador i pacificador durant la guerra que dessagnà durant gairebé dues dècades El Salvador, en la creença que la pau era possible cimentada sobre la justícia i
mitjançant la noviolència activa.
Tan sols una setmana abans del seu assassinat juntament amb cinc companys jesuïtes i dues dones dels servei domèstic, Ellacuría va rebre una carta del ministre de la presidència d’El Salvador convidant-lo a fer de mediador entre el govern i el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN, sigles del nom en castellà). Uns anys abans havia mediat, amb l’arquebisbe de San Salvador, monsenyor Rivera y Damas, en l’alliberament de la
filla de Napoleón Duarte, president del país.
No fou un negociador ingenu ni fàcilment manipulable pel FMLN o les autoritats governamentals. Es mostrà contrari a la solució militar per creure que no solucionaria el problema fonamental: la injustícia estructural instal·lada a El Salvador. Era partidari del diàleg i la negociació, en els que es va implicar directament mitjançant
no poques trobades amb les dues forces armades. L’objectiu de la seva proposta negociadora era doble: aconseguir que s’acabés la guerra i que desaparegués la violència estructural.
En la seva anàlisi de la realitat distingia tres tipus de violència: l’estructural, la revolucionària i la repressiva. L’estructural és la que està instal·lada en el sistema injust, i és la violència primera i més greu, ja que manté a les majories populars en condicions infrahumanes de vida, atempta contra la seva dignitat i, amb freqüència,
destrueix el teixit de la vida. Aquesta violència ha de ser erradicada amb mitjans eficaços. La violència
revolucionària és una violència derivada, que intenta respondre organitzadament a la violència originària lluitant per unes estructures més justes i humanes. La violència repressiva és la resposta de l’Estat i de les classes dominants a tota protesta popular —violenta o pacífica—, recorrent fins i tot a pràctiques terroristes sense cap escrúpol de consciència. La condemna de manera categòrica.
Tot i reconèixer la moralitat i coherència cristiana de la violència alliberadora en situacions molt concretes, la considera un mal i crida l’atenció sobre els perills que comporta: pot aguditzar la violència de la part oposada; tendeix a prioritzar la conquesta o la conservació del poder, convertint-les en una finalitat en elles mateixes. A més, pot haverhi tendència a la venjança cap a persones o grups que abans tenien el poder. Rebutja, sense excepció, el recurs a accions terroristes, en què a vegades incorren els moviments revolucionaris, i exclou l’odi
i la venjança com a mòbil de la violència.  constitueix tot un desafiament pels cristians i cristianes d’avui.
Ellacuría mostrava preferència pels mètodes noviolents. “La lluita armada —assevera— no ens ha de fer oblidar que l’evangeli està més a favor dels mitjans pacífi cs que dels violents, més a favor de la pau que de la guerra, més del servei que de la dominació, més de l’amor que de l’enfrontament”. Al final la seva aposta pel diàleg i la violència va donar els seus fruits, encara que ell no els va poder veure ni gaudir.
En el pensament d’Ellacuría hi ha una consideració important sobre la complicitat del món colonitzador en les situacions de violència del món colonitzat. Aquest, suporta actualment les conseqüències d’una sistemàtica ingerència econòmico-política dels països dominadors que, amb la seva actitud insolidària, obren un avenc
cada cop més gran entre països pobres i països rics. “Les grans potències i les polítiques de blocs —conclou— són enormement responsables de la violència en el món”.
Raimon Panikkar: diàleg, interculturalitat i noviolència
El teòleg colombià José Luis Meza Rueda presenta a Raimon Panikkar com “fi lòsof i teòleg; místic i mestre; políglota i poeta; cristià, hindú, budista i secular; ciutadà del món i estudiós de les cultures i les religions... D’idees desconcertants i fascinants, d’un pensament agut, però problematitzador, d’una ploma prolixa i insistent, de
grans admiradors però també de grans detractors” (La antropologia de Raimon Panikkar). Jo afegiria: home de diàleg i interculturalitat.
El 1993 escrigué: “Sense diàleg, l’ésser humà s’asfi xia i les religions s’encarcaren” en un article sobre “Diàleg inter- i intrareligiós” Nuevo diccionario de Teologia (2005). En ell estableix les bases del diàleg com alternativa als fonamentalismes, dogmatismes, anatemes i intoleràncies de les religions i de les cultures hegemòniques, però també com a superació dels monolingüismes, colonialismes, dualismes filosòfics i guerres religioses.
Defensa el diàleg entre filosofia i teologia, religió i ciència, Occident i Orient, Atenes i Jerusalem, cultures i religions. A partir del seu profund coneixement de les cultures, filosofies i religions de l’Índia, fou pioner en el diàleg amb l’hinduisme. El 1961 va defensar la seva tesi doctoral en teologia sobre El crist desconegut de l’hinduisme. Posteriorment va obrir una nova ruta de diàleg amb el budisme amb El silenci de Déu (1970), que més tard actualitzà sota el títol El silenci del Buda. Una introducció a l’ateisme religiós.
En la seva persona encarnava aquest diàleg en el seu pelegrinatge per les diferents tradicions religioses i culturals. És proverbial la seva confessió de fe interreligiosa: “Vaig marxar (d’Europa a l’Índia) cristià, em vaig descobrir a mi mateix hindú i he tornat budista, sense haver deixat de ser cristià”. Conflueixen en una persona quatre grans
rius: el cristià, l’hindú, el budista i el secular, exemple d’equilibri entre creences religioses i secularitat.
“Degut a que fi losofem dialogant amb l’altre... la fi losofi a es converteix en intercultural, ja que al parlar amb l’altre transgredeixo l’àmbit de la meva cultura i entro realment en el terreny intercultural que a vegades ajudo a crear”. Raimon Panikkar és reconegut com l’iniciador i un dels principals impulsors de la filosofia intercultural, que entén com quelcom més que una conversa entre veïns o  un diàleg de sobretaula al voltant del diví i l’hum, i que no ho confon amb el multiculturalisme, que es limita a defensar la coexistència de les cultures, ni amb la transdisciplinarietat, ja que les cultures són quelcom més que disciplines. En la interculturalitat no hi ha absorció d’una cultura per altra, però tampoc independència, sinó correlació.
El mètode de la interculturalitat és el diàleg: ho definia com “diàleg dialogal i duologal”, que implica confiança mútua en una aventura comuna cap al desconegut i aspiració a la concòrdia iscorde. Aquest tipus de diàleg porta a descobrir l’altre no com un estranger, sinó com un company, no com un allò anònim i despersonalitzat, sinó
com un tu en el jo.
Acabo amb un text del Llibre d’Amic e Amat, del filòsof i místic Ramon Llull (1232-1315), precursor de la interculturalitat: “L’ocell cantava a l’hort de l’estimat. L’amant arriba i li diu a l’ocell: si no podem entendre’ns l’un a l’altre a través de l’amor, ja que en la teva cançó el meu estimat és evocat en els meus ulls”. Raimon Panikkar s’entenia amb tot el món, amb creients i no creients, amics i adversaris, deixebles i mestres, amb totes les
cosmovisions, per molt diferents que fossin, fins i tot dins de la discrepància, mitjançant l’amor i la mirada neta. Excel·lent mètode per avançar en el camí cap a la pau, tant interior com exterior, i la convivència entre els pobles des de la noviolència activa!