José Manuel Fajardo Salinas

En rebre la invitació per escriure sobre el tema de la resiliència en clau educativa, providencialment vaig tenir el gust de veure una pel·lícula del cinema italià (La strada, 1954) corresponent a un corrent anomenat neorealisme, on els directors cinematogràfics enllacen conjunts fotogràfics que, com una mena de càpsula del temps, porten l'espectador a sentir-se al mig dels escenaris. Gràcies a la visualització d'aquesta pel·lícula, em vaig adonar que per poder suggerir alguna pista educativa que fos adequada, especialment als joves i al món llatinoamericà en temps de precarietat econòmica i pandèmia, havia d'anar al recurs pedagògic de la imatge, ja que pel seu pes simbòlic (del grec σύμβολον, symbolon, concepte compost per sim que s'entén com a “unir”, i ballein, que és “llançar”, i que dóna per significat “llançar per reunir o tornar a unir”), la imatge és capaç d'ajuntar en un sol cop o llançament una varietat de significats, de manera que cadascú pot descobrir en les imatges o figures que proposaré, els seus propis motius per mantenir-se drets i seguir endavant (que és el sentit essencial de la resiliència ).

Aleshores, tinc clar  que el món educatiu proveeix de recursos amplíssims, però que per aquest article em limitaré al que ens brinda la imatge. El primer que faré serà descriure d'una manera senzilla un escenari de vida, que no per ser fictici és menys real, sinó que a l'estil de les paràboles de Jesús, serveix per presentar personatges amb els quals ens podem identificar de manera natural, ja que per les seves característiques, expressen allò que som fonamentalment: éssers de carn i ossos, que des de la nostra naturalesa humana transitem entre el bé i el mal de manera quotidiana.

Invito llavors el lector o lectora que segueix aquestes lletres, a fer una mena de salt imaginatiu dins de la situació que pateix.  Un dels sentits de la paraula resiliència implica tractar de mantenir-se sencer després d'haver-hi patit un moment o fet traumàtic, i en lloc d'apocar-se o trepitjar-se, la persona aconsegueix fer un salt endavant superant aquest infortuni i en resulta renovada o reconstituïda, inclusivament en millor estat respecte a la seva situació inicial.  Vista així, la resiliència, no és tant una qualitat, sinó un procés, on molts factors intervenen perquè la desgràcia no tanqui absolutament qui la pateix, sinó que, el subjecte resilient experimenta una transformació provocada precisament per haver estat portat a un límit humà dur d'assimilar.

Continuant amb la invitació, animo a qui llegeix perquè s'ubiqui en la seva incomoditat vital (provocada directament o no per l'actual crisi econòmica i pandèmia), i a la llum de la història que segueix, pugui establir les seves pròpies comparacions , i descobrir, en el millor dels casos, com aquest breu relat fa llum per al seu propi patir, i com en certa manera, pot reflectir-lo de manera lluminosa i educativa.

La nostra història esdevé en un país europeu, després d'una guerra mundial, on una mare soltera i anciana, apurada per l'estretor econòmica i diverses boques per alimentar, accepta cedir per una quantitat significativa de diners a la filla més gran, perquè acompanyi a un artista ambulant que, com a única fortuna, compta amb una motocicleta-casa, gràcies a la qual transita per pobles i poblats exhibint un senzill espectacle circense. Així es guanya la vida gràcies a les monedes que recull del públic al final de cada funció. L'artista vesteix amb  barret i vestit de circ a la noia, i li ensenya a tocar el tambor, per tal que li anunciï previ a cada presentació. Tot això no seria més problema, si no fos pel tipus de relació que estableix l'artista cap a la noia, ja que la maltracta i l'agredeix de manera continuada. Ella se sent tan poc valorada que en determinat moment fuig i l'abandona. Al cap de poc temps, la troben i es veu obligada a retornar al costat del seu company de camins.

Enmig d'una situació tan depriment, i sense més sortides, passa una cosa interessant: la parella pren contacte amb un grup de circ i s'associen perquè tots dos siguin inclosos a l'espectacle. Aquest moment brinda l'espai propici perquè tingui lloc un diàleg, que, al meu parer, concentra el més edificant de tota la trama: una nit, al mig del pati on estan col·locats tots els estris i caixes del circ, un saltimbanqui, és dir, un personatge expert en fer actes d'equilibri i rutines a la corda fluixa, conversa amb la noia i va entenent  la seva crítica situació.  Li confessa la seva pròpia filosofia de vida. D'acord amb la seva manera de veure, a la realitat tot el que existeix té un espai i un sentit; i, recollint del terra una petita pedra i lliurant-la a la noia, li explica que aquest objecte, en la seva mida reduïda, ha de tenir un sentit per ser-hi. La noia rep la pedra, i acariciant-la i veient-la amb afecte, presta atenció al saltimbanqui que conclou el seu discurs dient que ell no sap quin és el propòsit de l'existència d'aquesta pedra, ja que si ho sabés seria Déu, però del que és cert , és que la presència d'aquesta pedra al conjunt de l'univers té un perquè.

En aquest punt, i retornant a la situació límit que cadascú ha passat o està passant en aquest moment, i que posseeix una configuració totalment peculiar, segurament un dels avantatges més grans que té escoltar la narració prèvia, és adonar-nos de les  limitacions  que solen tenir les nostres pròpies mirades o expectatives davant les circumstàncies que solquem amb més o menys dificultat.

Hi ha tantes causes i efectes que es creuen perquè les coses siguin com són, i no siguin altrament, que com ho afirma el saltimbanqui, només una saviesa absoluta com la divina podria definir com tot es connecta per donar per resultat la realitat tal com és, i atorgar a cada circumstància o drama particular, la seva justa mesura en el conjunt del que és real. No sé fins a quin punt aquesta consciència de limitació ajudarà o no cada lector o lectora per saber veure amb molt de respecte i humilitat la seva pròpia circumstància o situació límit, el cert és que en la història narrada, aquesta trobada de la noia amb el saltimbanqui va ser determinant, ja que li va permetre a la jove descobrir, malgrat els patiments que va seguir vivenciant, com aquests moments durs tenien un lloc propi i insubstituïble per a si mateixa, i, potser, d'una manera summament misteriosa, a la vida dels altres.

Espero que aquesta imatge senzilla, però nutritiva de l'infortuni d'una noia imaginària col·locada en un escenari de postguerra, permeti estimular una imaginació creativa per afrontar amb obertura d'horitzós les vicissituds que cadascú passa. Citant novament Jesús, és palès com ell mateix va recórrer educativament a imatges, com exemple les benaurances, ja que aquí ens brinda un llistat de figures eternes que no poden morir, doncs ens representen, així tenim “els pobres d'esperit”, a “ els mansos”, “als que ploren”, etc. I, alhora, ofereix en el mateix discurs el resultat que espera a qui fa el salt de resiliència que he parlat abans: ser posseïdors del Regne del cel, ser hereus de la terra, ser consolats, ser saciats de justícia, etc.

Més enllà de la pluralitat de situacions de no dignificació humana esglaonades en les benaurances, i de la contrapart, que recupera aquesta dignitat de manera superabundant, potser el més excel·lent d'aquestes imatges, és que deixen endevinar qualsevol que visqui una problemàtica complicada, que compta dins de si mateixa amb una força que li possibilitarà revisar la seva circumstància vital i efectuar el salt o bot que li permetrà, si no resoldre tots els misteris de la seva pròpia limitació o infelicitat, sí aconseguir la convicció que la lògica de la negativitat no és allò definitiu. És a dir, mirat des de Déu, no hi ha situació humana que no tingui sentit i significat. Albirar la pròpia ruta per fomentar aquesta visió, és potser la millor gestió de la resiliència amb la qual cadascú pot autoeducar-se en clau de compassió.