Izaac Aguilar Ramírez

Per als empobrits dels nostres països llatinoamericans cada dia esdevé més difícil ser un sobrevivent. Cercar una vida digna és una lluita constant. Més enllà dels enormes problemes ecològics o econòmics que omplen assíduament els titulars dels noticiaris, els desposseïts veuen com el temps passa i el menjar, les medicines, la roba... no arriben. Malgrat que es treballa, i es lluita constantment, les necessitats essencials no queden satisfetes, sense importar quant es treballi, simplement no hi ha prou diners. La recreació, l’educació universitària o l’habitatge són pràcticament inassolibles per a les grans majories en el nostre continent. 

            És una realitat constant i crua que dia a dia provoca la mort de milers de persones: nenes i nens, homes i dones, ancians i ancianes que acaben les seves vides en una indolència, gairebé absoluta, per part de la resta de la humanitat. Aquesta realitat que per crua i constant s’ha convertit en quotidiana, ha creat en la consciència social una mena de «crosta» que ha fet que, juntament amb la lluita per la supervivència diària, les males notícies hagin esdevingut un hàbit. Res no ens sorprèn. Aquesta crosta a la nostra consciència simplement ens fa indiferents a aquells que moren de fam, als que són assassinats, a les violacions de tota mena, al món que cau a trossos.

            I si, certament la humanitat a través de la història ha mostrat la seva capacitat de sobreviure, fins i tot a desastres increïblement enormes, això, potser, ens ha fet tornar arrogants, apàtics davant dels monstruosos fets que veuen els nostres ulls dia rere dia. Mirem enrere i observem només alguns números: entre la Primera i la Segona Guerra Mundial: 160.000.000 de morts; entre les invasions mongoles i les guerres de l’opi: 120.000.000 de morts; entre les grans fams de 1770 i 1943 a Bengala: 13.000.000 de morts; de la pesta de Justinià (passant per la Pesta Negra, la grip espanyola, la grip asiàtica, la grip de Hong Kong, el VIH) a la Covid-19: 287.380.000 morts... Les dades solen ser fredes perquè només són números, però allò realment preocupant és la crosta indolent en la humanitat.

            Essent docent d’adolescents, en el meu barri marginal de Guatemala, plantejava el següent exercici mental als meus estudiants: imagineu que tots els taüts dels morts (200.000) pel conflicte armat intern del nostre país (per exemple) es posen l’un al costat de l’altre en una immensa sala de vetlla. Quina mida tindria la sala? Quantes vídues i orfes hi hauria? Quin espai de terra es necessitaria per poder-los enterrar? Un exercici mental de fàcil resolució amb una simple calculadora escolar i que donava simples i freds números per respostes.

            No obstant, les respostes obtingudes en la seva majoria eren de sorpresa i, sobretot, d’esperança, perquè aquests rostres adolescents es tornaven ombrius en imaginar la força de la mort i després, la solidaritat de la gent, de la seva gent. Perquè en algun gir mental de l’exercici, aquests morts esdevenien els seus morts, els nostres morts i deixaven de ser números. La barrera de les dades fredes es fonia davant de la calor de la solidaritat, de l’empatia.

            Segurament les dades brindades anteriorment sobre la nostra història humana han aconseguit estremir més d’un i això és part fonamental de la resiliència humana. Perquè quan ens fem nostres els morts de la nostra història i ens dolen, estem en procés de ser més sobrevivents que mai, de ser menys indiferents i més humans. Perquè quan ens dol la mort d’algun ecologista o activista social, d’algun líder indígena, d’algun revolucionari, d’algun religiós, d’algú desconegut... estem traient aquesta crosta del nostre ésser social. I quan cau aquesta crosta, la humanitat avança, torna la vida, reneix l’esperança, s’és sobrevivent i es lluita pel pa, la medicina, l’escola; i no només per la meva, sinó per la nostra, la de tots i totes.