Evelyn Patricia Martínez Mejía

1492 va significar pels nostres pobles amerindis la imposició violenta d’una sola mirada del món –l’occidental- sobre la resta de mirades. La colonització implicà una desconnexió de la xarxa de la vida a l’anul·lar el reflex de l’alteritat, de la diferència, anul·lant així la possibilitat d’un nosaltres. En els nostres cossos habiten memòries, dolors, veus, silencis dels nostres ancestres exterminats i negats, però també l’habiten les memòries de llibertat, de resistència, de comunitat i vida vinculada. Les absències ens habiten, ens criden, ens pregunten, ens interpel·len, ens encoratgen, ens somien, ens acompanyen.

És necessari entendre que la modernitat colonial configurà una nou  ordre mundial, en tant que Europa s’autoconferia un lloc d’universalitat i superioritat davant els “altres” pobles colonitzats. Aquesta pretensió de superioritat encobrí i negà la resta de cultures i sabers, que foren catalogats com a pobles endarrerits. Per la racionalitat moderna eurocèntrica els pobles indígenes i els pobles esclavitzats no érem reconeguts com “humans”, aquí sorgeix  la invenció de la raça com a mite fundacional de la modernitat/colonialitat. Aquesta configuració del sistema-món estableix, com assenyala el peruà Aníbal Quijano la colonialitat del poder (control del capital sobre el treball, l’administració colonial de la violència mitjançant els Estat-Nació), la colonialitat del saber (la racionalitat científica eurocentrada que invalidà altres epistemes no occidentals) i la colonialitat del ser  (la negació de la humanitat d'altri, de les seves subjectivitats i símbols), amb una visió del món basada en el progrés lineal de la història.

És el feminisme descolonial el que desenvolupa la idea que el sistema món modern colonial es funda també en la colonialitat del gènere, on s’estableix un universalisme del gènere que invisibilitza i nega la realitat diversa dels pobles indígenes i negres. El feminisme descolonial assumeix la tasca de pentinar críticament la història a contrapèl, és a dir, tractar de comprendre a fons la matriu d’opressió de la modernitat.

En l’edició d’aquest any 2024 de l’Agenda Llatinoamericana, es presenten algunes reflexions sobre els processos actuals de la colonialitat vigent. Una d’aquestes interpel·lacions és la que ens planteja la Ivone Guebara. Ens proposa una mirada introspectiva i honesta per revisar el colonialisme de l’interior de cadascú. Ens recorda que les arrels colonials i colonialistes ens habiten, pel què és necessari revisar-les, ja que colonitzar també implica voler que l’altre sigui la meva imatge i semblança, anul·lar la diferència i autonomia de l’altre. Ens recorda que els qui volem un món antiracista, ecològic i feminista, no estem exempts d’encarnar el mateix sistema en el nostre interior. Per tant hem d’assumir, no la culpa, sinó una responsabilitat real i una justícia profunda que incorporin una ètica decolonial, de tendresa mútua i cura. Guebara ens convida a recuperar la brúixola de la tendresa i emprendre un èxode més enllà del guany destructiu. Aquesta revisió interna també ens condueix a descolonitzar el desig i l’inconscient, construint un desig des de la pulsió de vida.

Per la seva part Boff, ens recorda que els nous colonialismes que s’estenen a Abya Yala segueixen volent apropiar-se dels nostres ecosistemes. També ens convida a recordar que la colonització ha implicat els més grans genocidis de la història, assassinats per guerres d’extermini, per malalties portades pels blancs, o pels treballs forçats i l’esclavatge transatlàntic. Boff ens recorda que és necessari exigir als països colonitzadors reparacions als nostres pobles, que sempre han negat. Fa una crida a unir-nos com a pobles per impedir la recolonització dels nostres territoris.

Melissa i Sampaio, ens recorden que la violència de la modernitat també implicà que la bellesa de les diferències fossin suprimides per una única proposta d’existència, basada en el consum i la mercantilització. Havent-se suprimit de la xarxa de la vida, a nivell personal, comunitari i en la relació amb la natura, ens proposen una ètica amorosa, que ens condueixi a un compromís de connexió, intimitat i responsabilitat amb tota la xarxa de la vida, que ens permeti la vivència d’una espiritualitat i una reconnexió amb la terra.

Necessitem recuperar la història negada dels pobles condemnats del món, la història dels vençuts i de les vençudes, ocultada per la història oficial dels vencedors. Necessitem despertar de la llarga nit dels 500 anys, reparar la xarxa de la vida, recuperar els vincles, per tenir veritables possibilitats de futur, perquè el que tenim ha estat imposat pel sistema món modern colonial: no és nostre!. El futur que busquem és perquè hi hagi vida, vida bona. Necessitem reparar, d’alguna manera, les ferides provocades per la violència i la fragmentació provocada pel projecte de la modernitat colonial.

Encara tenim la possibilitat de reconstruir la xarxa de la vida i els mons comunals. És necessari fer una contrahistòria des de baix, restituir el llaç comunal.  El passat és obert. Necessitem recuperar aquells llampecs -de resistències de llibertat i vida vinculada del passat- que ens il·luminen, perquè ens despertin, perquè ens ressuscitin, aquí i ara.