INVITACIÓ A L’ECOLOGIA INTEGRAL

Agenda Llatinoamericana

---

Aquest any 2017 la nostra Agenda convida els lectors, els militants i les comunitats, a assumir aquest repte: confrontem-nos amb una actitud ecològica integral. És veritat que estem preocupats per l’ecologia des de fa molt de temps. Però ara se’ns repta a fer un pas més: assumir aquesta Causa d’una manera tan conscient i coherent, que es converteixi en un marc de referència central, de manera que la nostra vida i la nostra praxi siguin integralment ecològiques, estructuralment integrades en l’harmonia amb la natura que som, amb la comunitat de la vida a la que pertanyem, amb el planeta que habitem. Allò ecològic no serà pas només un element en la nostra vida, sinó el marc més ampli en el qual quedin integrades tota la resta de les nostres vivències i preocupacions.

Seria demanar massa? A primera vista podria semblar que sí, que és massa, que els éssers humans som més que “ecològics”, i que per tant aquesta dimensió no pot donar raó integral de la nostra vida i el nostre sentit... I, segons des de quin rerefons cosmovisional es faci aquesta objecció, cal respondre, amb tot respecte, que sí, que a moltes persones l’”ecologia integral” els pot semblar massa pretensió.

Bé, però tot i així, a aquestes persones l’Agenda Llatinoamericana els vol demanar un vot de confiança: veniu amb nosaltres, recorreu aquest camí, aquesta proposta, i veieu com, en efecte, és possible ampliar la nostra mirada i descobrir que allò ecològic sí que té capacitat per abraçar i reorientar totes les nostres dimensions humanes –inclosa l’espiritualitat-, emmarcant-les precisament en la realitat més real: la natura que som, el planeta que habitem, la sacralitat de la que hem brotat.

A tots/es l’Agenda Llatinoamericana demana aquest vot de confiança, i ens convida a assumir el repte de confrontar la nostra vida amb el repte ecològic d’una forma integral.

Viure, ser, sentir... d’una forma integralment ecològica, és, sobretot, un problema de “visió”, de forma de veure, d’educació dels ulls i del cor. Es tracta de revisar curosament les idees antiecològiques que puguem continuar arrossegant del vell paradigma (el que precisament ens ha dut a viure antiecològicament), i a obrir la mirada a la nova visió que la humanitat està assolint. Perquè –tots els observadors coincideixen- el que més ens està transformant i ens està portant a assumir aquesta actitud integralment ecològica, és precisament el mateix cosmos, la seva història ara descoberta, la natura, la seva força transformadora evolutiva fins ara molt desconeguda.

En definitiva, la ciència, la nova cosmologia, tant l’astrofísica com les noves ciències de la vida, és la que ens està dient que estàvem equivocats, que estàvem d’esquena al món, mirant potser un cel damunt nostre que ara costa saber on és. La nova ciència ens diu que ens hem de desvetllar, que hem viscut somiant al marge i en contra del món, i que és al revés com hem de viure, en plena harmonia i integració amb allò ecològic. Cosmocentrats, amb els peus a terra, i amb les arrels a la Vida.

Abans d’oferir-nos la reflexió i el testimoni dels militants llatinoamericans que enguany es donen cita a les seves pàgines, l’Agenda ens ofereix, en aquestes 15 pàgines inicials, una proposta esquemàtica d’idees per adquirir aquesta visió integralment ecològica. És el “carisma” de l’Agenda: un senzill instrument d’educació popular que intenta “provocar transformacions de consciència necessaris per tal que sorgeixin pràctiques noves”, pràctiques que sorgeixin des d’una altra visió sistèmica, integralment ecològica en aquest cas, que ajudi a salvar la vida i el planeta.

Aquesta Agenda de paper continua en el ciberespai amb la seva “Pàgina d’informació i materials complementaris”. Podeu trobar-hi aquesta mateixa “Proposta”, però en format digital, i notablement ampliada, amb més idees i suggeriments pràctics: latinoamericana.org/2017/info

 

1 ECOLOGIA INTEGRAL, MOLT MÉS QUE ECOLOGISME

 

En general els lectors d’aquesta Agenda estan tots/es preocupats per l’ambient, per l’ecologia; són els que solem anomenar “ambientalistes”: estan compromesos en tenir cura de l’ambient, la natura, el planeta... Anomenem “ambientalisme” a aquesta actitud, que afortunadament ha anat creixent els anys passats. Però ara se’ns demana anar més enllà de l’ambientalisme i passar a una actitud d’”ecologia integral”... Quina és la diferència entre les dues actituds?

L’ambientalisme, una actitud ecològica incompleta

Els estrictament “ambientalistes” actuen com a bombers, apagant focs: avui demanen que un parc sigui declarat nacional, demà protesten contra la construcció d’un pantà, passat demà contra una mina... Està molt bé el que fan, i és necessari fer-ho, però no n’hi ha prou, no resol els problemes; simplement cura símptomes, posa pegats, però permet que el problema principal, la causa més profunda, continuï allà.

Aquest ambientalisme superficial identifica els problemes ecològics en allò que impedeix el funcionament de la “societat moderna desenvolupada” (esgotament o contaminació dels recursos, desastres...). Confia que les solucions tecnològiques podran mantenir els danys dins de límits suportables. No se’ls ocorre qüestionar el mite del desenvolupament il·limitat, del creixement econòmic constant... És a dir, mentalment, l’ambientalisme continua dins del sistema, és deutor de la mateixa mentalitat que ha causat els problemes ecològics. Proposa una política de solucions que no tallen el mal, sinó que simplement tracta d’alleugerir les seves conseqüències, i així el prolonguen... Deia Einstein que un mal no es pot arreglar amb una solució que està dins de la mateixa mentalitat que va causar el problema: l’actitud ecològica ambientalista –també anomenada reformista o superficial- és ben intencionada, però no deixa de ser part del problema; no és la solució radical; consent que el problema continuï.

L’actitud ecològica radical

Una altra actitud és la radical, perquè vol anar a l’arrel del problema. Les diverses corrents ecològiques que s’hi agrupen coincideixen en identificar aquesta arrel en les idees i representacions que han possibilitat la depredació de la natura i han dut el món occidental vers l’autodestrucció. Aquesta és l’arrel del problema, perquè és l’arrel dels sistema que l’ha causat.

Per això, aquests ecologistes proposen lluitar per un canvi en les idees profundes que sostenen la nostra civilització i configuren la nostra forma de relació amb la natura, relació que ens ha dut al desastre actual i a la possible catàstrofe.

L’actitud ecològica radical implica una crítica als fonaments culturals d’Occident. Qüestiona fonamentalment: la primacia absoluta que donem als criteris economicomaterials per mesurar la felicitat i el progrés; la creença en la possibilitat d’un creixement constant i il·limitat tant en economia com en comoditats i en població humana, com si no hi hagués límits o no els estiguéssim sobrepassant ja; la creença que la tecnologia i el creixement solucionaran tots els problemes; l’absurd d’una economia que tot ho quantifica menys els costos ecològics, i sobretot, la greu ignorància sobre la complexitat de la vida, la sacralitat de la matèria i la força espiritual de l’Univers.

Aquesta forma tradicional de pensar, aquest vell paradigma, que té arrels filosòfiques i fins i tot religioses, és allò que ens ha posat històricament en guerra contra la natura, contra la biodiversitat, contra els boscos, els rius, l’atmosfera, els oceans... Només canviant aquesta vella forma de pensar ens podrem reconciliar amb el planeta. Si no eradiquem la forma de pensar que és la causa que estem destruint el planeta, no serviran de gaire res les actituds ambientalistes, apagant els focs causats per aquesta mentalitat, deixant que continuï dempeus la mentalitat vella, fent desastres ecològics cada dia.

Comparació entre les dues actituds ecològiques

L’ecologia integral, radical, intenta combatre:

No només els símptomes (contaminació, deforestació, destrucció...), sinó sobretot les causes (les nostres idees, el model de relació amb la natura, el vell paradigma...).

No només el bé dels humans, sinó el bé de la vida, de tota vida, pel seu propi valor intrínsec, al marge que ens sigui útil o no als humans.

No només accions pal·liatives (apagafocs), sinó canvi d’idees, de pressupòsits filosòfics, de valors ètics, autocomprensió de nosaltres mateixos... o sigui, mentalitat nova, “canvi de paradigma” .

No tant canviar la natura, actuant-hi, com canviar-nos a nosaltres mateixos (una ecologia també “interior”).

No només canviar el hardware (accions sobre la natura) com també el software (la nostra cosmovisió, les idees que tenim sobre la natura, que dirigeixen la nostra forma de relacionar-nos-hi).

No considerar-ho tot en funció de l’ésser humà (antropocentrisme), sinó respectar el centre real de la realitat, que és la “Comunitat de la Vida” en aquest planeta, de la qual nosaltres mateixos en depenem; respectar el cosmobiocentrisme real.

No perdre de vista la precedència de la Vida i de la biosfera d’aquest planeta sobre el bé dels interessos particulars de l’espècie humana, ja que aquesta no és pas possible fora d’aquesta comunitat de la vida d’aquest planeta (valoració conjunta de tots els éssers).

Reavaluar la nostra “superioritat” humana, superant la nostra clàssica infravaloració de la natura (per considerar-la “matèria” inerta, mer rebost o magatzem d’objectes i recursos al nostre servei...), i deixar de considerar-nos els seus amos i senyors absoluts.

Revisar les creences religioses que de fet ens han allunyat d’una sintonia profunda amb la natura, o ens l’han fet infravalorar.

Òbviament, aquestes dues actituds no són pas una disjuntiva: es poden assumir ambdues actituds alhora.

Una actitud ecològica integral

No n’hi ha prou, doncs, amb una actitud de “cura” de la natura (no balafiar, estalviar, calcular i integrar a partir d’ara els costos ecològics...). Això està molt bé, però encara fa falta molt més. Cal arribar a redescobrir la Natura...:

-com el nostre àmbit de pertinença,

-com el nostre nínxol biològic, la nostra placenta,

-com a camí de desenvolupament i camí espiritual,

-com a “revelació” major per a nosaltres mateixos.

És una nova forma d’entendre no només el cosmos, sinó a nosaltres mateixos dintre seu, una veritable “revolució copernicana”. Un nou paradigma.

Una visió holística

Tot això és una visió nova, no antropocèntrica, sinó holística: mirar-nos ara des del tot (natura), i no pas des de la part (l’ésser humà). I creure en la primacia del tot sobre la part. L’ésser humà necessita de la Natura per subsistir, la Natura pot passar tranquil·lament sense l’ésser humà. L’humanisme clàssic postulava que l’ésser humà era l’únic portador de valors i significat, i que tota la resta era matèria bruta al seu servei... Ha estat una visió greument equivocada, que ens ha posat en contra de la natura, i que s’ha d’eradicar.

No és tracta només de “cuidar” el planeta perquè ens interessa, o perquè està amenaçada la nostra vida, o per motius econòmics, ni tan sols per evitar la catàstrofe que s’apropa... Tots aquests motius són vàlids, però encara pertanyen al sistema que ha causat el dany, i no arreglaran pas l’arrel del problema. Només si abordem una “reconversió ecològica” dels nostres estils de vida, de la nostra mentalitat, fins i tot de la nostra espiritualitat... estarem en capacitat de “tornar a la nostra Casa Comuna”, a la Natura, de la que, indegudament, ens en vam autoexiliar en algun moment del passat.

Captar aquests motius més profunds, els motius que van a l’arrel, descobrir l’ecologia com a camí integral de saviesa per a la nostra pròpia realització personal, social i espiritual, això és el que significa arribar a descobrir l’”ecologia integral”. Amb ella podrem viure en plenitud la comunió i l’harmonia amb tot el que existeix, i amb tot el que som, sabent-ho i assaborint-ho, d’una manera integralment ecològica, sense quedar-nos en actituds curtes, simplement ambientalistes, a mig camí.

 

2. La nova cosmologia, allò que més ens està canviant

Quin és el factor més important que ha causat aquest creixement de consciència ecològica que la humanitat està experimentant? La majoria dels analistes coincideixen: és la ciència, la revolució científica que la humanitat ha realitzat els darrers segles, a un ritme accelerat. I quan diem “ciència” no ens referim només a la cosmologia, sinó a la nova física, la física subatòmica i la quàntica, la nova biologia, l’astrofísica... i els més de mil milions d’ordinadors que hi ha al món i que treballen per a nosaltres, i els súper ordinadors, i les més de 17.000 universitats que desenvolupen la ciència arreu del món...

Necessitats d’explicació i de sentit

Efectivament, som una espècie emergent en aquest planeta. I, a més, hem acabat d’arribar. Sembla que “Déu no ens va crear” com havíem imaginat, al principi de tot, i expressament, mitjançant una primera parella a la que hauria explicat la seva voluntat que no mengessin de l’arbre de la ciència del bé i del mal... Si Déu no ens ha creat, ho ha fet fent-nos evolucionar a partir d’altres espècies, en el mateix procés evolutiu en el qual han sorgit totes les espècies que han aparegut en aquest planeta. Sobre aquesta base, plenament científica avui, podem/hem de reinterpretar-ho tot.

Som un primat que s’ha caracteritzat per l’admiració, el desig de saber, el preguntar (Aristòtil després diria que aquest és el començament de la saviesa). Un primat que no en fa prou amb viure, sobreviure... sinó que pensa, reflexiona i sap –o creu saber. És una espècie en la qual el saber s’ha convertit en constitutiu (homo sapiens): necessitem explicar-nos allò que veiem, allò que passa, allò que sentim, allò que és. La nostra espècie ha pres tant del pensament mític (mythos) com del racional (logos). Amb el mythos creem sentits per a la nostra vida –encara que sigui creant-los literalment del no res, sense cap altra base que la nostra pròpia intuïció–; amb el logos ens apliquem sobretot al pensament que cerca com produir canvis a l’exterior de nosaltres mateixos: com manipular la realitat que ens envolta per fer-la més habitable, per posar-la al nostre servei.

Però no teníem mitjans. I vam suplir-los amb intuïció, amb sentit místic, amb premonicions, amb sentiment religiós... Cada religió va elaborar dins de la seva cultura la seva pròpia explicació, amb els seus mites, creences, reflexions, ritus, pràctiques de saviesa... no només per explicar, sinó sobretot per donar sentit, missió, esperança i alegria a la vida humana, i per fer-la possible, per fer-nos animals viables. Amb les seves fortaleses i debilitats, allò va funcionar; tot i que, amb la distància del temps i a l’alçada de la ciència que avui tenim, veiem ara les grans limitacions que van tenir aquelles representacions (que van marcar-nos indeleblement, per cert; encara avui portem aquestes marques en la nostra herència cultural).

Per més que haguéssim volgut, no haguéssim pogut saber més: no teníem ciència, no coneixíem realment, només intuíem, imaginàvem, i sovint, vam fer-ho amb genialitat respecte dels grans valors que necessitàvem per viure i per conviure. Però en allò que és conèixer la nostra pròpia casa, la natura, la Terra, el cel, el cosmos... no podíem; no podíem endevinar. Ningú no podia endevinar que estàvem sobre una esfera errant que girava al voltant d’un eix inclinat sobre el pla de la nostra òrbita. Fins al segle XVII no vam tenir els instruments necessaris per observar-ho. Galileu va aconseguir 20 augments amb el seu telescopi; avui aconseguim vàries desenes de milers d’augments. Ell només comptava amb la llum visible als ulls; avui els telescopis són ràdiotelescopis, utilitzen moltes altres llums (infraroja, rajos alfa, gamma... i des del 2015 les “ones gravitacionals”); són mitjans complementàriament combinats per observar totes les llums, fins i tot les que els nostres ulls no són capaços de captar...

La nova visió que la ciència ens dóna sobre l’Univers implica per a nosaltres quelcom semblant a un nou naixement, perquè veiem un altre món. El món que avui coneixem és totalment diferent del món en què pensàvem que estàvem. Si som uns “éssers-en-el-món”, la ciència ens ha transformat, perquè ens fa conscients que estem en un altre món. I aquest altre món no només es diferencia en les seves dimensions (infinitament major en espai, en temps), sinó en la seva història, i sobretot en la seva naturalesa i en la seva complexitat. És un “altre món”. I per això, nosaltres, que som part i fruit d’aquesta nova visió del món, resultem ser una altra cosa diferent d’allò que pensàvem. La ciència ens ha transformat.

Aquest canvi no ha pas vingut de cop, ni tampoc en un segle. En portem quatre en què els nous coneixements científics han estat tants, tan ràpids i tan revolucionaris, que no ha donat temps a la societat a socialitzar-los i assimilar-los degudament en la profunditat de la cultura. Les teories, els costums, la moral, les religions, la saviesa popular... encara són deutores en gran part de la visió tradicional precientífica. Sobretot les religions, que tenen especial resistència als canvis.

Estem en l’”edat de la ciència”, un temps cultural nou marcat pel coneixement científic, que ho impregna i ho transforma tot. És la primera vegada que tenim un relat únic de l’origen de l’Univers i del nostre planeta, per a totes les cultures i totes les religions, per a tota la humanitat; i també per primera vegada, es tracta d’un relat no mític ni religiós.

Si l’època de la ciència mecanicista reduccionista va desencantar el món i ens el va presentar com un mer rebost de recursos materials, sense ànima, només valuosos si es posaven al nostre servei, a punt per menjar, comprar o vendre, la ciència actual és molt diferent, i arreu descobreix els trets de la seva bellesa admirable, la sacralitat del misteri que ho travessa tot, i el nostre propi arrelament en el misteri còsmic. Ja no estem decebuts davant aquell món desencantat i totalment explicable; tampoc necessitem emprar nous mites per reencantar-lo; és sobretot la nova cosmologia la que ens retorna a horitzons molt més encantadors i extasiants, i amb profund fonament científic. La ciència i l’espiritualitat fa temps que tornen a caminar juntes, de maneta.

Ja no hi ha lloc per al conflicte entre la ciència i la fe religiosa, des que l’epistemologia actual reconeix que estan en diferents plans, entre els quals no pot haver-hi xoc. La fe ha de saber que ja no pot contradir res del que correspon al pla de la ciència i el seu mètode científic. Alguna de les grans religions mundials, com el budisme, ja han donat públicament el seu vistiplau anticipat a la ciència, reconeixent-la com a inqüestionable en principi per a la religió.

Per la seva banda, les noves informacions que la ciència ens proporciona entren moltes vegades en confrontació amb el que ja sabíem, o amb allò que “crèiem saber”. Experimentem així la necessitat de replantejar, refer, recompondre, reelaborar les “explicacions i els sentits” amb els quals fins aleshores ens veníem movent. De fet, la contínua recepció de noves informacions de la ciència els darrers segles ha mantingut i probablement continuarà mantenint les religions i la humanitat en general en la necessitat d’una contínua reelaboració d’explicacions, en una permanent recreació de sentits, en un procés continu de reinterpretacions per causa dels incessants canvis de paradigma.

No pas per aquest repte constant renegarem de la ciència... En realitat, segons avança la ciència més clar veiem que es tracta d’un camí sense retorn, sense marxa enrere.

Per a l’acció

• Primer imperatiu: ja no és possible en aquests temps viure d’esquenes a la ciència. Estem en un temps i en una societat profundament marcat per la ciència. N’hem de ser conscients.

• És molt important llegir, estudiar, acompanyar els avenços científics. I no serà pas gaire difícil, ja que hi ha molts mitjans divulgatius avui dia (internet, llibres digitals, televisió cultural...) que ens permeten conèixer, fins i tot sense moure’ns de casa nostra i amb luxe de detalls i imatges reals meravelloses, els temes científics que abans restaven reservats als estudiants de les millors universitats.

• Fritjof Capra parla de la necessitat d’una “al-fabetització ecològica” que doni als ciutadans una consciència ecològica i una nova visió a l’alçada de la ciència actual. Ciència i espiritualitat continuen essent allò que més ens canviarà.

Reconvertir-ho tot

Des d’aquesta nova visió que la ciència fa possible avui dia –per primera vegada en la història de la humanitat– ara cal “re-convertir-ho tot”, replantejar i reformular tot allò que fins ara crèiem: la nostra idea del món, del cosmos, de la matèria, de la vida, de nosaltres mateixos, d’allò espiritual... Tot és diferent des de la nova visió.

Ens hem de reinventar, reconvertint-ho tot, des de la nova visió de l’ecologia integral.

 

 

3. UNA NOVA VISIÓ DEL MÓN

UNA ÚNICA “COMUNITAT DE LA VIDA” EN AQUEST PLANETA

Fins fa unes dècades, i avui mateix, allà on no ha arribat la influència de la nova ciència, les persones i la societat són deutores de la visió tradicional del món, que el concebia com un conglomerat d’objectes (no pas com una comunitat d’ésser vius ni, molt menys, com un gairebé-organisme viu). Durant els darrers segles ha estat completament dominant la divisió cartesiana de la realitat en coses materials, extenses (físiques, inanimades, materials, organitzades mecànicament) i entitats espirituals, pensants, amb consciència, incorpòries. Tot el món extens estaria format de matèria, aquella realitat física compacta, inanimada, passiva, sense vida, estèril per ella mateixa. Els mateixos animals no deixarien de ser màquines ben organitzades, però desproveïdes d’entitat mental o espiritual. Tot serien objectes, tot un món d’objectes, en el que estaríem decebedorament sols, sense ningú amb qui compartir llevat de nosaltres mateixos.

La física actual ha trencat els conceptes cartesians sobre la matèria. En realitat, la matèria no existeix. El que existeix és l’energia. La matèria no és sinó una forma o estat que pot revestir l’energia en la que consisteix tot, produint-se entre massa i energia una permanent convertibilitat mútua. Per això, la matèria és tot el contrari de passivitat i esterilitat: tendeix naturalment a l’autoorganització, vers la complexització, és a dir vers la vida, vers formes superiors que acaben apareixent com a sensibilitat, consciència i autoconsciència. La idea de matèria ha estat redefinida per la ciència com a “camps i forces immaterials”; alguns científics han declarat el concepte clàssic de matèria com una “idea extingida”; altres han dit que en el nivell quàntic el concepte de matèria queda transcendit. “La matèria no sembla ser altra cosa que una energia efímera fluint de manera uniforme i amb meravellosa coherència, produint menes d’ones amb una estabilitat dinàmica i una aparença sòlida...” (Elgin).

Passa el mateix amb l’espai i el temps, com a parts d’una continuïtat. Per a Einstein el temps és com una quarta dimensió que interactua amb l’espai i amb la gravetat, que ve a ser una deformació o curvatura de l’espai-temps. El bon sentit de la visió de la física clàssica, tan lògica i raonable, s’ha acabat. El premi Nobel Richard Feynman va expressar autoritzadament allò que tots sentim: “Ningú entén realment la física quàntica”.

Ve a passar el mateix amb el nivell atòmic. Ja a finals del segle XIX les ciències van demostrar que a l’àtom newtonià, aquell dibuix esquemàtic de les seves òrbites era pura simplificació. “Els àtoms són com galàxies”, diria Timothy Ferris.

Una altra visió de la vida

La visió tradicional que hem tingut dels éssers vius és la d’éssers inferiors a nosaltres, classificats en espècies i famílies separades “creades” d’una forma fixa i estable des del començament, independents, sense parentiu. Avui les ciències ecològiques ens en donen una visió totalment diferent.

Sense que sapiguem encara si la vida va brotar en el nostre planeta o va arribar-hi des de fora portada per meteorits, el que sembla cert és que tota la vida del planeta està emparentada. És només una, perquè és la mateixa, només que evolucionada amb una creativitat inimaginable. Va sorgir fa 3.500 milions d’anys, en aquella primera cèl·lula, Àries, en aquell primer món de les bactèries que es reproduïen per simple divisió, pràcticament immortals, que encara avui viuen. Des d’aquells organismes procariotes es va produir un salt qualitatiu descomunal quan van aparèixer les cèl·lules eucariotes, amb nucli; després els organismes multicel·lulars, i finalment els grans organismes, que van assajar totes les fórmules possibles d’organització de la vida.

La ciència avui ens fa veure que no existeixen famílies vegetals i animals soltes, independents, que comparteixin només aparences externes... sinó que tots els éssers vius d’aquest planeta són membres d’una mateixa i única família. Només hi ha un arbre genealògic en aquest planeta, que agrupa i inclou tots els éssers vius (inclosos els humans).

No hi ha cap espècie vegetal o animal que fos “creada”, originada un dia a partir de zero (l’afirmació religiosa de la creació per part de Déu està en un altre pla, i no contradiu la materialitat del procés biològic que avui coneixem científicament). Cap espècie ha aparegut en aquest planeta “un dia”, com caiguda del cel. Avui sabem que tota espècie ha sorgit a partir d’altres espècies anteriors, per evolució. La Vida, el conjunt dels ésser vius, és en realitat com el gran protagonista històric-evolutiu que va transformant-se a si mateix, transmutant-se d’espècie en espècie. Tota espècie té en els seus ancestres altres espècies. Les actuals aus han sigut abans rèptils... i abans amfibis, i abans peixos i formes marines més simples. La Vida no és estàtica, sinó que ha estat sempre evolucionant, metamorfosejant-se. Més del 98% de les formes de vida que la Vida ha assajat, intentant millorar dissenys anteriors, ja han desaparegut. Totes les formes de vida que romanen, tots els éssers vius actuals, estan emparentats, són “de la mateixa carn”: estan fets de la mateixa matèria viva; comparteixen la forma nitro-hidro-carbonatada de vida, amb els mateixos 14 aminoàcids bàsics; i es constitueixen de la mateixa manera, replicant en el nucli de cada una de les seves cèl·lules la informació necessària per funcionar i reproduir-se (4 gigabytes en 7 bilionèssimes de gram!).

Més: el llenguatge o codificació d’aquesta informació és el mateix des del començament, i encara avui el tenim també els humans, de manera que l’ameba, la medusa, les falgueres, el roure, la libèl·lula, el cocodril i l’orangutan porten la seva informació genètica expressada en una idèntica codificació a base de “quatre lletres” a l’ADN de totes i cadascuna de les seves cèl·lules, i parts del meu ADN d’ésser humà coincideix amb part de la informació pròpia de l’ADN dels arbres, perquè es tracta, per exemple, de la informació necessària per al processament dels hidrats de carboni, que va ser una conquesta de la vida abans que els arbres i els nostres ancestres es separessin en l’únic arbre genealògic de la Vida d’aquest planeta.

La biosfera

No és pas un conglomerat d’éssers vius amuntegats a la superfície d’aquest planeta. És una xarxa de sistemes, de sistemes de sistemes, interdependents, retroalimentats, que depenen d’interaccions de variables subtils que mantenen estables els equilibris dels que en depèn el benestar comú.

La famosa primera fotografia de la Terra des de l’exterior, des de l’Apol·lo 8, el 1968, va estremir l’opinió pública, i la hipòtesi “Gaia” de James Lovelock ens va fer pensar: aquest planeta blau revestit d’aquesta capa subtilíssima de vida, la biosfera, és viva, a la seva manera, però mantenint allò substancial del que anomenem “ésser viu”: una capacitat autoorganitzativa i autoreguladora que permet la continuïtat estable de la vida dins dels seus propis límits, sense deteriorar-se, mantenint-se contra el temps.

En un món nou

Una mirada al món, doncs, des d’una perspectiva integralment ecològica ens dóna una visió radicalment diferent de tot. Tot és diferent a aquella visió cartesiana-newtoniana per la qual ens consideràvem a bord d’una roca esfèrica enorme, errant per l’espai, plena d’objectes i de coses (fins i tot de màquines vivents, com les plantes i els animals) de les que en podíem disposar sense cap mirament perquè al cap i a la fi eren recursos materials a la nostra disposició