Invitació a l’èxode
INVITACIÓ A L’ÈXODE
L’ÈXODE INDÍGENA
Paulo Suess
Parlar d’èxode significa parlar de sortida, resistència i utopia. L’èxode, que és l’intent de construir un món alternatiu, és a vegades l’única “sortida” d’un grup social per mantenir o reconstruir la seva identitat i per transformar el món des de la seva pròpia integritat. Al costat del “món alternatiu extern”, construït en l’èxode, es podria pensar també en un “món alternatiu intern” de grups revolucionaris que pretenen donar un impuls des de dins de la respectiva societat en qüestió. Sortir o quedar-se? Aquesta és la qüestió, que només pot ser decidida en el context històric concret i d’acord amb la consciència del respectiu grup social.
Avui sembla difícil sortir de la boirina generalitzada que envolta la vida de cadascú i l’horitzó de tots. Vivim en un món globalitzat amb mercats comuns, partrons universals de relació i comunicació, com en una única civilització. Avui dia, qui s’atreveix a pertànyer al món no civilitzat o no globalitzat? En la lògica del món globalitzat no existeix un èxode, si no és per la NASA o per l’imaginari ufològic o escatològic. El món globalitzat no admet “èxodes interns”, la qual cosa significa el reconeixement d’espais no globalitzats per experiències alternatives. L’èxode, la sortida cap al món globalitzat, és l’èxit (en el doble sentit del llatí exitus), que significa èxit per a alguns i mort per a la resta. Si el món globalitzat no deixa espais no globalitzats, on anirà el poble de l’èxode? Existeixen sortides cap enfora del món globalitzat?
El poble de l’èxode contesta la lògica del món de l’èxit? Èxode significa sortida de l’opressió per iniciativa pròpia, resistència en contra de projectes estandarditzats d vida en blanc i negre, ruptura amb la dictadura dels mercats i qüestionament de l’hegemonia política de l’estat. L’opressió dels pobles indígenes es dóna a l’interior dels estats nacionals que s’han convertit en capatassos del projecte neoliberal globalitzat. La qüestió estatal s’interessa pels pobles indígenes en la mesura que aquests es transformen en obstacles per a la implantació d’aquest projecte. La seva opressió gestora en contra dels pobles indígenes es configura pels intents d’enquadrament tutelar en conceptes i sistemes, en reduccions ideològiques i territorials i per ensinistrament pel mercat a través de l’escola i dels mitjans de comunicació.
És fàcil veure com els pobles indígenes van ser i continuen sent víctimes d’aquest enquadrament. En la història oficial, per exemple, els pobles indígenes són considerats com “pobles sense història”. Per què? Perquè en les universitats s’aprenia que “pobles sense escriptura són pobles sense història”. Però al Brasil viuen 22,8 milions d’analfabets (cf. El text base de la Campanya de la Fraternitat 98). Encara en aquest segle, en la història de l’evolució, els pobles indígenes van ser classificats com “bàrbars”, “salvatges” o “naturals” en camí de civilització. Encara avui en els estats nacionals tracten els antics amos dels seus respectius territoris com a “minories ètniques”, colons forasters tolerats en la seva pròpia terra. En les democràcies que són anomenades “democràcies representatives”, els pobles indígenes pràcticament no estan representats en els diferents espais legislatius.
Des dels pobles indígenes, som obligats a redefinit molts conceptes que aprenem en els llibres escolars sobre nosaltres mateixos. Desconstruir conceptes pot significar re-conèixer-nos millor. Com relacionar-nos amb els conceptes natura i cultura? Quan els pobles indígenes se’ls anomenava “naturals”, quedava sobreentès que es faltava cultura i civilització. Avui no ens falta sobretot “naturalitat”? En el tracte amb la natura, no ens hem convertit en bàrbars?
El projecte indígena ens ensenya que tots els éssers culturals formen part de la natura. La natura està dintre i entorn nostre. La causa indígena ens fa qüestionar objectius i prioritats de la ciència, de la política, de l’economia, de la nostra mateixa visió del món. En rigor, tot el que configura l’èxode indígena de les nostres respectives societats, configura també l’èxode de les dones, dels nens, dels pobres i dels afroamericans. Si en una societat que va inscriure en la seva band3ra valors com la llibertat, la tolerància i la igualtat, el projecte de vida d’un grup social, sigui minoritari o no, només obté resultat mitjançant el seu èxode, aleshores aquest èxode apunta a un projecte fal•laç i incoherent. L’èxode indígena significa resistència en contra del projecte d’una humanitat en profunda crisi amb si mateixa i amb la natura, una humanitat que, en lluita en contra de la seva mateixa essència, va sortir coixejant com Jacob i Edip. La qüestió indígena és com un sismògraf que enregistra els tremolors globals del projecte de la humanitat.
El poble de l’èxode posseeix una dignitat pròpia que està en el seu protagonisme. Lluita en l’èxode en contra del projecte dominant de l’opressió, però resisteix al mateix temps en contra de la pèrdua de la seva identitat i en contra del perill que el seu èxode es converteixi en exili, deportació i desarrelament. La diferència entre èxode i exili és tan gran com entre algú que es comporta com a agent de la seva salut i un altre que es considera pacient de la seva malaltia. La diferència està en la iniciativa, en el protagonisme. L’agent és responsable. El pacient terceritza. L’alliberament no pot ser terceritzat.
L’èxode és una experiència d’alliberament i resistència. Èxode, anadures i migració – les grans marxes cap a Quito i la Paz, per exemple- són experiències de llibertat, solidaritat i transformació. Ni a Egipte, ni a Canaa, Israel no va ser tan lliure com en la llarga marxa pel desert. Quan van ser realment lliures els pobles indígenes? Quan eren els migrants i van entrar a Amèrica per l’estrat de Bering? Es van fer més lliures en convertir-se en agricultors sedentaris? Abans de tenir veïns que no eren parents? Entre els mateixos pobles indígenes existeix el que podem anomenar èxode intern, causat pel creixement de la població d’un grup, per l’escassetat del medi ambient o per les divergències entre líders. Un dia, els líders inicien un èxode, porten els seus grups i construeixen un altre poblat que promet més abundància i més llibertat.
Existeixen dues tragèdies a la vida d’un grup social o d’un individu. La primera és l’absència d’un horitzó; la segona és haver arribat a l’horitzó. En ambdós casos aquest poble no té camí, ni alternativa, ni èxode. És un poble sense sortida. L’èxode indígena, que apunta cap a sortides, cap a camins i horitzons, ens fa entendre que el món no està tan globalitzat com els agents del neoliberalisme ens volen fer creure.
L’èxode, a més de ser històric, és també un estat de l’esperit. Aquest èxode es dóna cada dia, perquè cada dia, cada relació i cada acció política ofereixen els seus enquadraments, les seves esclavituds, les seves olles de carn i les seves compensacions. Cada dia les seves ruptures: ruptures amb el bressol esplèndid o miserable, ruptures amb pràctiques acomodades i amb metes caducades. Tot pot convertir-se en una gàbia daurada. Per tant, èxode com a estat d’esperit significa partir sempre de nou, re-partir el camí, el pa i l’horitzó.
Paulo Suess
Säo Pablo