Jo sento Déu d'una altra manera

Consuelo de Prado

Aquesta frase reivindica el dret a sentir d'una manera diferent, i per tant d'expressar també d'una altra manera l'experiència particular de Déu.

Sóc una dona que pateix (1 Sm 1, 10-16)

La dona dels sectors populars d'Amèrica Llatina és una dona que pateix, "doblement oprimida i marginada". Habita un món que li és estrany. Se l'arranca de la terra, se la priva de l'escola i de l'idioma, dels vestits típics i dels fills, de l'espòs i de les llars de la comunitat. Són moltes les morts que ha d'afrontar a la seva vida: la mort de la gana, de la malaltia, de la repressió, de les tradicions i de la més profunda feminitat…

Tot i que corre el perill de convertir la religió en una dimensió alienant i de refugiar-s'hi per plorar el seu dolor, el fet d'obrir-se al dolor del seu poble li fa viure una comunió amb el sofriment d'altres, que la porta a transcendir el seu, per conrear esperança i alegria en els més pobres. Hi ha moltes dones que carreguen el seu patiment i el renoven amb un consol que els ve d'una espiritualitat viscuda com a força alliberadora. Consolen el poble contribuint a alliberar-lo, tal com ho volia Isaïes (40,1). L'alegria que venç el sofriment, que no es doblega malgrat els dolors, la persecució, la fam, la mort i el martiri, va donant aquest to pasqual que consola el trist i fa pensar a l'alegre.

La dona forta, qui la trobarà? (Pro 31, 10ss)

El llibre dels Proverbis ens presenta la imatge de dona ideada per l'home, la "perfecta mestressa de casa". Fixem-nos en l'apel.latiu "forta". Es tracta d'una fortalesa que no és pròpia de l'home, tal com se'ns ha volgut fer creure quan es diu que "aquella dona tenia un ànim baronil"… Maria al peu de la creu és un exemple de tantes dones fortes que, carregades de fills i dolors, carreguen també la creu del poble pobre i l'ajuden a caminar. En aquest calvari compartit la dona es fa forta i inspira fortalesa a les seves companyes de camí.

Però per això la dona ha de superar moltes pors: trencar el costum d'aguantar i callar, amb les pors interioritzades del "no serveixo, no puc, no sé". El Senyor la posa en vies de conversió a la solidaritat. Trencar amb una història d'humiliació personal per obrir-se a un caminar en llibertat. És la història de tantes treballadores de la llar convertides en dones lliures i solidàries i la història de tantes mares de desapareguts que comencen una recerca que no frena la repressió exterior ni la seva debilitat interior.

Engrandeix la meva ànima al Senyor (Lc 1, 46cc)

"Meditar les coses amb el cor" i obrir-se plenament a la comunió són els dos pols que mantenen la sana tensió de la fortalesa femenina dins l'Església i en la mateixa espiritualitat. El Magníficat de Maria, oració d'una dona del poble, creient i mare, és paradigma de la nostra oració. Totes les dimensions de dona queden recollides i expressades en aquest cant de gratuïtat i humilitat, de solidaritat i esperança, d'amor i de fe.

Una oració jueva antiga deia: "beneït siguis, Senyor, perquè no m'has fet dona". I quan Teresa de Jesús va escriure les obres d'espiritualitat i oració es va veure "pressionada" una vegada i una altra a referir-se a la seva condició femenina demanant-ne disculpes… Aquesta manera de sentir i d'orar ha deixat moltes seqüeles en una espiritualitat que, com a estil de vida global, ha de fer front també a un masclisme esclavitzant i paral.litzador dels dons i de la creativitat femenins.

Donar gràcies a Déu perquè ens ha fet dones implica haver assumit totalment la nostra identitat. Suposa reconèixer les capacitats que podem i hem de desenvolupar. Entre elles n'hi destaca una de la qual el nostre poble en té una necessitat especial. Per a ell som sagraments de la tendresa de Déu. Sense que aquesta revelació ens faci arrogants, ens sabem posseïdores dels seus tresors. És difícil que una mare s'oblidi del seu fill, tot i que de vegades passa. Però Déu fa que, quan una dona s'oblida dels seus fills, en sorgeixin dins del poble moltes altres que recullen "un fill més", l'abandonat, el solitari, el malalt, per tal d'afegir-lo als afanys del seu cor i compartir amb ell el pa calent de la seva estimació. La tendresa femenina esdevé així reveladora permanent d'aquella font de gratuïtat i afecte de Déu Pare i Mare.

L'espiritualitat que ens preocupa i a la qual volem aportar és justament aquest estil de vida de dones que caminen "atropades" amb el poble, tot seguint Jesús. És un camí de llibertat. Una llibertat, tanmateix, que es realitza en l'entrega i el servei per amor als germans, una llibertat que no existeix per al consum personal, sinó que apunta a la plenitud de l'amor.