Vinicius Ellero

Els moments de derrota profunda de la classe treballadora exigeixen una acurada reflexió sobre el per què, amb qui, com s’organitza i es lluita. L’absència d’un balanç crític sobre el desenvolupament d’aquest escenari desfavorable, present en major o menor mesura a tota l’Amèrica Llatina, pot tenir com a conseqüència un agreujament de les derrotes patides. És necessari identificar i superar els errors i limitacions que ens portaren a la conjuntura actual, perquè s’hi pugui actuar correctament i conquerir victòries. Aquesta tasca es mostra
especialment desafiant, al posar a prova una generació de joves lluitadors i lluitadores, que es formà en mig d’un llarg període d’hegemonia a escala global.
Una de les grans preguntes que es planteja a la militància en aquest moment té a veure amb les formes més adequades de lluitar. Tota l’experiència de profunda transformació de la societat fou capaç de combinar les diferents esferes de lluita popular, des de les mobilitzacions de massa fins les disputes jurídiques i electorals,
conciliant accions dins de l’ordre vigent. Les condicions històriques, polítiques i ideològiques de cada país, en diferents conjuntures, feren que les solucions correctes per aquesta qüestió fossin molt diverses.
En tots els casos, però, les organitzacions de la classe treballadora hagueren de respondre a una qüestió molt important: com lluitar amb les disputes que es desenvolupen dins les institucions de l’Estat?
Per un costat, la forma com s’organitzen aquestes estructures no permet modificar-les ·des de dins”. En la
societat capitalista, l’Estat té la funció d’organitzar les desigualtats socials i garantir la seva continuïtat. Els tribunals
sovint desenvolupen un paper important en aquest procés, protegint els interessos de la classe dominant, formant part de l’aparell repressor, que busca contenir les lluites populars mitjançant la violència. A més, en la formació social brasilera, el Poder Judicial, ha exercit, històricament, la funció de donar suport i legitimar l’extermini de la
joventut negra, de classe treballadora, de les perifèries de les grans ciutats.
Amb tot, la negació absoluta de les disputes institucionals, incloent les de l’esfera judicial, significa renunciar a lluites que poden suposar importants victòries pel poble. La recent conjuntura brasilera té diversos exemples de victòries aconseguides d’aquesta forma. Mesures que garanteixen i protegeixen interessos de les dones de la
joventut negra i de la població LGBT foren o es poden aconseguir mitjançant decisions del Suprem Tribunal Federal del Brasil. En la mateixa conjuntura, en la que el moviment neofeixista, liderat per Bolsonaro, ha realitzat obertament mobilitzacions que busquen produir un cop d’estat, el Judicial —tot i les seves contradiccions— també ha actuat contra el colpisme.
D’aquesta manera, la defensa dels interessos de la classe treballadora en l’esfera judicial reprodueix les contradiccions que marquen les disputes internacionals en general. Encara que la pròpia estructura del Poder Judicial i els principis fonamentals que aquella manera de lluita pot garantir no s’han d’alterar. El reconeixement i la garantia per mitjans judicials de drets econòmics, polítics i culturals, a més de respondre a qüestions immediates, i moltes vegadesurgents, també poden contribuir a augmentar la capacitat de mobilització popular.
La lluita en les institucions jurídiques, per tant, té un caràcter contradictori, del qual les lluitadores i lluitadors han de tenir consciència per actuar correctament. Les victòries obtingudes en aquesta esfera són limitades, però tenen el potencial d’enfortir processos d’organització, que tenen com a objectiu la transformació radical de la societat —el que necessàriament implica trencar amb els límits estrets de la legalitat burgesa.
De quina manera la joventut de la classe treballadora pot utilitzar la lluita del Poder Judicial per assolir els seus objectius, tant estratègics com immediats? La resposta està vinculada a factors històrics i conjunturals. En una esfera més profunda, es pot afirmar que ser jove, més enllà d’un estadi natural o psicològic, és resultat d’un procés històric vinculat al desenvolupament del capitalisme. L’existència d’una fase de la vida, de transició entre la infantesa i la maduresa, destinada a preparar i educar pel treball, es vincula estretament al creixement productiu que es va encetar amb la Revolució Industrial. Inicialment restringit als membres de la classe dominant, el reconeixement de la joventut com un dret va créixer a partir de les lluites dels treballadors. En aquest procés, importants victòries embolcallaren mesures legislatives i judicials, com la prohibició del treball infantil i l’expansió i
universalització de l’ensenyament escolar.
Altrament, així com tota victòria reivindicativa dels treballadors, el dret de ser jove canvia segons el context i la conjuntura, essent durament atacat en moments de reflux de les lluites populars. El neoliberalisme representà un enorme retrocés en aquest sentit, amb l’aplicació d’un programa, que obligà a un contingent creixent de joves
treballadors a abandonar l’escola i ocupar llocs de treball precaris.
A més, l’augment de la repressió i el pes entre el jovent de la ideologia de l’individualisme i l’esperit empresarial,
han dificultat la capacitat d’organització col·lectiva.
Així doncs, la joventut se suma al conjunt de drets que han estat durament atacats per l’ofensiva neoliberal. La lluita per la seva garantia ha de combinar diferents fronts, inclosa l’esfera jurícida. És necessari protegir
garanties econòmiques i polítiques davant l’atac que precaritza les condicions de vida dels treballadors, en especial de la joventut, redueix la seva capacitat d’organització i mobilització. Al mateix temps, la militància
popular, que s’insereix i disputa aquests espais, no pot perdre de vista limitacions i imposicions estructurals, que en diversos moments l’obligaran a confrontar la legalitat i l’ordre establert.