José R. Reyes Ávila

Un milió de joves han sortit d’Hondures, El Salvador i Guatemala (el triangle nord) amb destí als Estats Units d’Amèrica en els últims anys, en la seva gran majoria buscant el mal anomenat “somni americà”. Els nois deixen la seva terra i el seu entorn més proper, simplement per buscar un lloc on “viure millor”, on creure, créixer i treballar. El país que abandonen no proveeix prou per la seva adequada subsistència i han d’abandonar-ho tot per inventar-se “una altra vida” en algun lloc.
La migració dels joves és generada per diverses causes: violència, catàstrofes naturals, “mares”, persecució política i violacions de drets humans, entre altres. El substrat del problema migratori és gairebé sempre econòmic i social, però poques vegades es planteja el problema com el que és: un desastre compartit per diversos països! Els joves que emigren ho fan per una simple qüestió de supervivència i desenvolupament personal, davant la falta de
condicions laborals i vitals en els nostres països. La ruta utilitzada és la de sempre: una caravana, un “coyote” o un amic per travessar la frontera i poder arribar “al gabacho” (Estats Units).
L’odissea de creuar Mèxic es converteix en una anècdota del viatge pels joves migrants que aconsegueixen arribar a l’altra banda del riu... en el viatge no importen les “mares”, les extorsions o els grups armats, els suborns a la policia o pujar a “la bèstia”: el migrant ha de vèncer aquests i molts altres obstacles per arribar a la seva terra promesa; és una qüestió de vida o mort. No existeix cap garantia d’arribar “a l’altre costat” quan es migra, tot el procés és complex i arriscat: migrar és cosa de valents.
El país que deixen potser es ressent de la seva marxa o potser no! Ningú no parla de la fuga d’aquests joves cervells, de la pèrdua de mà d’obra juvenil i del perill que això representa pels nostres països, ja de per si empobrits i mal administrats. Sembla que els joves migrants només interessen com a remesa que engruixeix el producte interior brut de les nacions.
Ningú no vol deixar el país i la família voluntàriament! Els que migren són empesos a deixar la seva terra per culpa d’un sistema corrupte fins el moll de l’os i una classe política deplorable incapaç de generar treball digne pels més joves. La mà d’obra en edat de treballar se’n va, per ser “funcional” a un altre lloc; el país que deixen es dessagna.
La migració dels joves és un problema tant pel país d’origen com pel d’acollida. Aquests joves són la força que col·laborarà en el desenvolupament d’una societat què, curiosament, necessita de la migració per a la seva
subsistència; sense migració també estan perduts. La força laboral disminueix a un costat de la frontera i a l’altre algú n’obté un benefici... la varietat de joves que migren i són utilitzats per a “treballs” no distingeix edats. Els joves en general pateixen aquest mal.
La tragèdia de la migració és més dramàtica quan observem les edats de les persones que emigren. Segons l’acadèmic Miguel Orozco, de la Universitat de Harvard, membre del “Centre de Desenvolupament Internacional” i especialista en emigració, “molt poc es parla de la migració de menors”. Una de cada 20 persones migrants és un menor no acompanyat, que surten d’arreu del món amb destí a la frontera entre Mèxic i Estats Units, i tres quartes parts d’ells provenen dels països centreamericans, especialment de l’anomenat “Triangle Nord”, precisament els que estan experimentant el major nombre de menors migrants no acompanyats.
No s’ha de ser molt imaginatiu per adonar-se de quins són els problemes dels joves i menors en aquest context. Quan es migra l’edat no és excusa per patir explotació laboral o d’altre naturalesa. Tampoc s’ha de ser expert en ciències socials per entendre que un país dessagnat per la migració forçada dels seus joves està condemnat.
Migrants joves i molt joves fugen d’una realitat que no els permet desenvolupar-se com a éssers humans en plenitud; el perill, la violència, l’extorsió, el tràfic humà o la mort, els esperen en aquest periple migratori. ¡caminante, se hace camino al andar!... deia Machado. Per un immigrant el futur és incert, ha d’afrontar molts riscos i caminar molt. Jo també soc migrant.