Reinaldo de Miranda i Welder Cardoso

Hola estimats i estimades companyes de camí, estimada Joventut.

               Som membres del Moviment de Joventuts i Espiritualitats Alliberadores (MEL). Agraint la invitació de l’Agenda Llatinoamericana, compartim algunes idees, esperem recollir els fruits d’aquest caminar en l’horitzó de l’alliberament de la nostra Amèrica Llatina, la sang de la qual batega ardentment sentipensant el crit de la rebel·lió per tancar files contra l’imperialisme d’avui.

               El capitalisme explota les relacions de treball, esprem el suc de les persones al final del dia, quan la desigualtat crida dins l’autobús curull que recorre les faveles i contrasta amb la fila de multimilionaris comprant avions. Vivim un període de profunda desigualtat social, l’1% de la població mundial acumula més riquesa que no pas la meitat més pobre, això és revulsiu.

               Aquesta injustícia i agressivitat provoca que les masses treballadores es desvetllin enfurides amb ímpetu de rebel·lió contra tot allò que representa el sistema opressor. No és pas difícil predir que estem davant de condicions prerevolucionàries significatives.

               En aquesta conjuntura cap govern resol, ni tan sols parcialment, els problemes de la vida de la gent, tots estan sota el jou de l’imperialisme que imposa la seva política, principalment als països més pobres, abocant les seves poblacions a un patiment interminable: manca política per al poble i sobra censura per controlar l’opinió.

               «Escolta jove, rostre del món, el teu dinamisme delecta immediatament a qui et veu», et parlem directament a tu, que ets fill i filla dels nens d’Àfrica, fill de la diàspora, nascut, criat i viu contra la voluntat de molts, insurgent i insubmís, que ja vas néixer clandestí, assetjat per la policia des de petit per ser crucificat en els carrerons del quilombo de la favela, alça el cap i anem endavant.

               Som fills i filles de persones que necessiten canviar el seu temps de treball per diners, que a vegades crien fills aliens i deixen els seus a casa, que cuinen el menjar d’altres i no en tenen per ells. Passem tota la nostra joventut somiant amb estudiar, amb tenir una llar, amb viatjar, amb poder subsistir; però hi ha un ardor que ens habita i impulsa a cremar la nostra zona de confort.

               No us volem donar més càrregues, no sou vosaltres els que fareu una revolució sols, avui la invitació és a unir-se, vosaltres feu coses bones, microrevolucions als vostres llocs, però necessitem unir-nos, recordar la filosofia Ubuntu, estar junts. El sistema vol que estiguem separats i desmotivats, necessitem ser insubmisos i unir-nos afectivament. Els gegants descansen els seus caps damunt les espatlles de gegants i també de somiadors.

               A la família, entre els nostres, moltes vegades som vistos com els problemàtics, per qüestionar, per tenir el coratge que d’altres ja han oblidat, per tenir energia i voluntat de gastar ajustant per al convit amb la gent, això és un somni. La joventut somia amb poder salva el món, si no el planeta terra, si no la seva ciutat, si no el seu barri i els seus companys, si no la seva casa i la seva família, al menys el seu cos i tot allò que hi habita. És una força polsant, força revolucionària.

               Joves de les més diverses generacions, però sempre amb inquietud, incomoditat, amb contradiccions, canviants, caminant amb l’única certesa d’allò nou, reinventant les coses, amb una energia que provoca canvis significatius. Aliats en diàleg i sintonia amb els joves de generacions anteriors, atès que també ens inspirem en la Sankofa, mirar enrere caminant endavant, saber qui va trepitjar primer aquesta terra, saber quin va ser el cant i el ball dels que van venir abans i fer allò nostre, caminar i seguir la cançó.

               La joventut té el do de qüestionar, inspirant-se en les iabes, dames guerreres, pensant que Esù no és un dimoni, perquè la creença en els dimonis és cristiana. En aquest món confús no hi ha cap altre camí, si l’anomenat profètic crema en el teu cor, cal alçar-se i fer quelcom mentre estiguem vius, moltes vegades la rebel·lió creix i la sang bull: aquest és el moment! El Che Guevara, en una de les seves memòries, indica que el veritable revolucionari es guia per grans sentiments d’amor.

               Els joves del moviment Sankofa, estudien les lluites històriques, des dels germans esclavitzats i les seves rebel·lions, inspirats per Dandara, María Felipa, María Quiteria, Zumbí; i també observen les lluites d’avui, com Sõnia Guajajara, Célia Xakriabá, Cacic Raoni Metuktire, aquest moviment inspira la voluntat d’ocupar espais en la lluita per la realització del somni, aquest compromís polític que es sustenta en les causes del poble treballador. L’acció militant actual necessita sortir dels esquemes teòrics «acadèmics», generalment representats per una política dogmàtica amb discursos confeccionats, emmordassant l’impuls revolucionari del poble, incloent principalment a la pròpia joventut.

               La nostra lluita ha de ser estratègica per a l’acció revolucionària i per al manteniment i garantia de la vida. Les lluites són moltes, pel que no podem condicionar la nostra acció o les nostres idees a una única forma de lluita. Necessitem reconèixer des de baix, quines són les millors estratègies i eines per organitzar-se, per a la presa de consciència. Pensant en el moviment negre dels EUA, necessitem tant a Martin Luther King com a Malcom X, ambdós amb diferents estratègies, però ambdós lluitant pel mateix somni i ideal.

               Ningú pot aturar l’Esperit, ningú la Justícia de Xangõ, ni aturar Esù, i ens inspira la dita: Exu va matar un ocell ahir amb una pedra que ha llençat avui. És important conèixer, aprendre, revisar i inspirar-nos en les formes de lluita escollides en cada moment del caminar.

               Merescudament desacreditem el sistema polític, no tenim esperança creativa en la política. Però recordem aquest missatge: no caure en la temptació dels esquemes prefabricats, dels textos prefabricats, de l’acció militant prefabricada, de ser moviment de ramat, sense la necessària revisió de cada pas. No podem pas simplement anar, el nostre moviment remet a l’ascendència, a Sankofa, és anar i venir, mirar, revisar, pensar, reflexionar, resar. No hem de forjar-nos en un pensament únic, estimulats a un sol patró de pensar i fer. La cultura del pensament únic, allò «políticament correcte» que tothom ha de pensar igual, seguir el mateix protocol de discurs, tenir el mateix angle d’opinió sobre algun fet, sense la crítica necessària, sense llibertat d’expressió, ha enfortit la política antidemocràtica de tutelar la voluntat del poble, formant una societat de savis, que diuen allò que la resta del poble pot o no pot dir, pensar o fer.

               A més, la política que volem és fruit del reconeixement de l’herència, del diàleg intergeneracional, de l’acumulació de consciència de classe, fruit de la vida, no té relació amb l’acadèmia, perquè la consciència de classe no s’adquireix pas llegint a Marx. Es desenvolupa en el poble treballador, en el camí, unint mística i militància, com ens ensenya l’MST. És a l’acció concreta, vivint i assumint riscos veritablement revolucionaris.

               El company Marcelo Barros recorda sovint un discurs d’Helder Cãmara sobre les «minories Abrahàmiques». Es refereix a Abraham i tants altres que a la Bíblia lluitaven en nombre menor, no tenien el poder, però eren grups resistents, amb una profunda i fecunda convicció i consciència, llevat a la massa.

               L’espiritualitat profètica d’aquests petits grups impulsa la lluita i de lluita en lluita, un creixent moviment clandestí antisistema, insubmís, aparentment impotent, però que fa «brotar una flor del sòl impossible», de les nostres esperances. Una inspiració per animar, fins i tot en els pitjors moments. Aquesta flor brota com un compromís de vida, «quan som dèbils és quan som forts», heus aquí un gran secret revolucionari. Som aquest poble que celebra, que canta, balla, és feliç i la vida és aquesta festa, així que celebrem aquesta victòria que s’haurà d’esdevenir!

“no deixis caure la profecia”

 Helder Câmara