Lilia Prado 

Les realitats que vivim els pobles indígenes de Llatinoamèrica es troben en constant relació amb la violència, l’espoli, la impunitat i la violació sistemàtica i massiva de tots els drets fonamentals que com a pobles indígenes tenim. Fins i tot sembla que no en tinguem i encara menys mecanismes judicials, per a protegir-nos de la voràgine de destrucció. La raó fonamental que ens situa en aquest escenari són el innumerables interessos econòmics que es disputen els recursos naturals que es troben en els nostres territoris.

La lluita que vivim a la meva comunitat, el poble de Nahuatzen a l’estat de Michoacán (Mèxic) té com a objectiu prendre el destí amb les nostres mans, en defensa de la “lliure determinació”. La justícia gairebé és nul·la en el nostre cas, amb un índex d’impunitat del 97%. Les persones i grups denunciats són part dels que exerceixen aquesta violència, tenen familiars o amics en institucions públiques; en altres casos fins i tot negocis (legals o il·legals). Això no només els protegeix sinó que també genera noves agressions contra els que alcem la veu a la nostra comunitat. Aquesta situació no només és present a la nostra comunitat. En el camí per a sobreviure hem conversat amb altres pobles de la regió i de tot Mèxic i veiem, lamentablement, el mateix.

Els nostres pobles ja existien des de molt abans de la colonització. Teníem formes internes d’organitzar-nos, així com per a mantenir el control dels nostres recursos i assegurar el futur col·lectiu. Està del tot documentat, tant de forma acadèmica com tradicional, que  arribàrem a tenir infraestructures, com ara el drenatge i en alguns pobles la terrisseria, que ens feien una societat avançada a l’època.

De la mateixa manera, en l’àmbit social existien formes d’organitzar cada activitat comunitària, des de l’assignació i planificació de l’espai, fins el nom específic per a reconèixer-lo i categoritzar-lo de manera col·lectiva. Amb això es determinaven de manera inequívoca els llaços col·lectius que es volien perpetuar, en benefici de les comunitats, l’enfortiment del teixit social i el sentiment de pertinença a un territori.

Ara, amb la creació de lleis i drets internacionals per a la defensa dels nostres drets com a pobles indígenes, s’han seguit creant els noms, però no són fets des de les nostres comunitats sinó per persones alienes que ens segueixen anomenant des d’altres espais, fins i tot la “lliure determinació” i “autonomia”. Són valors externs a la nostra antològica concepció comunitària. Poden assemblar-se de manera tangencial, però de cap manera són iguals. Per tant, encara avui es segueixen creant conceptes i noms forasters, que han perpetuat el contínuum colonitzador. Conceptes que no trobem al nostre idioma, ja que aquest té molt a veure amb la mare terra , de la que no en som aliens ni n’estem separats. Els conceptes que ens imposen semblaria que si n’estan o que són dos ens diferents: la terra i les societats.

Les formes de vida dels nostres pobles i les memòries que deixen les i els nostres antecessors, principalment pel que fa a tipus d’organització, són aquelles que parteixen del fet col·lectiu, de la cura de totes i tots, de la relació amb la natura, i d’aquí neixen el desenvolupament d’una supervivència com és la salut-malaltia, les formes d’alimentació, la preservació de coneixements de l’ús de la flora i fauna, els sistemes de  producció (com en el cas del blat de moro i la milpa, base de la nostra alimentació). Fins i tot la nostra arquitectura, que ve directament dels recursos naturals de cada poble. Ja sigui amb fred, calor o pluja, aquestes formes de construcció, producció i sanació són les que donen el sentit de pertinença vers un territori. Són les que donen aixopluc als coneixements i mantenen vius els pobles. Si aquells es perdessin, a l’igual que les llengües, idiomes i formes, s’acabaria amb un poble i amb ell una tradició.