L’ALTERNATIVA SOCIALISTA

Jordi Corominas

---

El col•lapse dels règims socialistes dugué a declarar que no hi ha alternativa al sistema capitalista. Cal reconèixer que la gran contraofensiva desencadenada en la dècada passada per les forces del capital contra moviments revolucionaris va triomfar. Bona part del pensament vinculat a la classe treballadora i als moviments antiimperialismes es troba en crisi i molts dels supervivents estan deprimits o desorientats. Els que es beneficien del sistema dormen a hores d’ara més tranquils. Amb tot, no podem dir que l’esperança hagi desaparegut: hi ha persones que lluiten en el seu quefer quotidià i, per més fosca que trobin qualsevol alternativa al sistema, són proclius a buscar-ne una. En aquest panorama, un llibre com el de David Schweickart /Against capitalism, Westview Press, Colorado, 1996, 376p.) suscita un debat necessari que volem presentar.

Més enllà de la crítica al sistema, cap volem empènyer el món i de quina manera? No n’hi ha prou de mostrar que el capitalisme és, en les seves operacions diàries i en el seu cos teòric, un sistema econòmic intrínsecament injust, i emmudir davant la lacònica pregunta dels seus defensors (“però quina és la teva alternativa?”). Avui és evident que negar-se a pensar una alternativa és més una rèmora que un avantatge en l’articulació de les forces de canvi. Primerament, perquè en aquest segle hi ha hagut molts experiments socialistes que no tan sols han estat un fracàs, sinó una autèntica barbàrie, i per tant avui no ens podem comprometre cegament amb cap causa sense discutir el que funciona i el que no funciona. I, segonament, perquè sense dibuixar més o menys una alternativa no es veu quines estratègies es podem seguir que allunyin la majoria de la humanitat del sofriment i de la mort.

Una característica de la democràcia econòmica (o alternativa socialista a tota reforma del sistema capitalista que ens proposa Schweickart) és l’autogestió de les empreses per part dels treballadors, en democratitzar-les de manera que cada treballador tingui un vot i pugui elegir els seus gerents, dirigir la seva empresa, organitzar el centre de treball, exigir disciplina, renovar les tècniques de producció i establir les quotes de producció. En aquest model socialista el col•lectiu es reparteix els beneficis segons uns criteris establert democràticament i elimina la plusvàlua (explotació) i la feina com a mercaderia (alienació), des del moment que el treballador comparteix el poder, els beneficis i els riscs de l’empresa. Una altra característica consisteix en la persistència dels mecanismes del mercat per establir els preus i el valor dels salaris i evitar amb això la ineficàcia de la burocràcia, la irracionalitat de la sobrecentralització i l’acumulació de poder en una elit. La tercera característica seria el control social de la inversió per frenar l’anarquia de la producció capitalista.

Per al capitalisme no hi ha mecanisme millor que el mercat lliure per establir el veritable preu de les coses, disciplinar la mà d’obra, localitzar el treballador on és més convenient, minimitzar les despeses materials i afavorir l’ús de la tecnologia apropiada per a la producció. El socialisme autogestionari o democràcia econòmica no s’oposa al mercat, sinó a la falta de llibertat i de democràcia del mercat.

La democràcia econòmica corregeix una de les principals ineficiències del capitalisme: els esforços i el capital que literalment es llença a les escombraries per tal d’afavorir les vendes tant sí com no. En un món on la majoria té tan poc i on hi ha tanta misèria i degradació ambiental no deixa de ser xocant que hom dediqui tant de temps, intel•ligència i capacitats a persuadir els que ja consumeixen massa perquè consumeixin més. Als Estats Units, els diners gastats anualment en màrqueting superen la despesa de gasolina, oli i carbó, i igualen la despesa en defensa: 300 bilions de dòlars anuals. En la democràcia econòmica, per contra, es defuig la venda irracional i s’incentiva i es promou consumir menys i gaudir de més temps lliure. L’oci és l’alternativa a l’augment absurd de les vendes.

Una paradoxa més del capitalisme; que es consideri la gent capaç d’elegir representants que poden decidir impostos, arbritar lleis i declarar guerres, i incapaç d’elegir els seus caps a la feina i per prendre decisions en allò que més coneixem, la seva pròpia empresa. La democràcia econòmica permet debatre i resoldre els problemes abans que arribin a un punt crític. La possible pèrdua de temps en la presa de decisions democràtiques en realitat és guany per a l’empresa i sempre es pot millorar amb sistemes democràtics més àgils.

Mentre fins i tot en el capitalisme és impossible la plena ocupació, en la democràcia econòmica no. Una empresa autogestionària pot contractar sempre més treballadors reduint les hores de feina dràsticament la jornada laboral si no augmenten amb això els beneficis de l’empresa. Normalment s’argüeix que la plena ocupació afavoreix la burocràcia i limita la iniciativa, la creativitat i la disciplina de la mà d’obra, però en la democràcia econòmica la gent guanya segons la competitivitat de l’empresa. No desapareixen ni la competitivitat empresarial ni els acomiadaments de treballadors ineficients o irresponsables, ni el tancament de les empreses quan aquestes fracassen.

La democràcia econòmica també sembla molt més capaç d’afrontar els reptes ecològics, per tal com els treballadors controlen la tecnologia, tendeixen més a viure prop de l’empresa i no senten la necessitat imperiosa de créixer. Segons sembla, una vegada cobertes les necessitats bàsiques, l’augment en el nivell de consum no implica més felicitat. Fins i tot podria ser que l’excés de consum i d’aparells formés part del problema de l’avorriment, la soledat i el buit que pateixen les societats riques. Que potser no és millor tenir temps per als amics, per desenvolupar habilitats, llegit, visitar paratges, que no pas augmentar el consum? En el capitalisme és impossible arribar a un estat de creixement estacionari perquè si en algun moment els consumidors no continuessin comprant més, si estiguessin massa satisfets, provocarien una greu crisi.

La democràcia econòmica afavoreix més la justícia i la igualtat del capitalisme. Cal tenir en compte que als EUA la diferència mitjana entre el salari d’un cap executiu i el salari mitjà del país és avui de 85 vegades, mentre que en les cooperatives de Mondragón és de 6. En la democràcia econòmica subsisteix la desigualtat, però no es permeten els extrems ja que és impossible que hi hagi superrics ni ingressos que no siguin guanyats treballant, és a dir, amb algun tipus de labor productiva, ja sigui física o mental.

No es tracta solament de mostrar que no hi ha justificació ètica ni econòmica per al capitalisme, i que si aquest persisteix no és perquè no hi hagi una alternativa socialista més viable sinó perquè aquells que més se n’aprofiten tenen molt poder per evitar l’emergència de qualsevol ordre nou, sinó que, a més, es tracta de veure amb claredat que no és inevitable històricament, i que el mateix plantejament d’un ordre alternatiu viable pot ser un magnífic detonant per elaborar estratègies i aglutinar forces capaces d’empènyer-lo. De fet, per molt que resulti bastant difícil una transició abrupta del capitalisme a la democràcia econòmica, es pot dur a terme de moment múltiples accions que donin perfils més definits al que es troba en estat embrionari.

David Schweickart destaca la promoció d’empreses democràtiques en tot el món. Si en el primer món la principal dificultat és la competència, en el tercer sol ser la falta de formació i d’hàbits de responsabilitats, però en totes parts hi ha experiències cooperatives exitoses. Assenyala també la pressió perquè les empreses capitalistes siguin més participatives, reconeguin el dret a inspeccionar els beneficis de l’empresa i a tenir representants en la junta de directors, i afavoreixin el treball en equip, la qualitat del treball i la reducció de l’horari laboral. De la mateixa manera que els moviments feministes han denunciat que no es pot ser revolucionari al carrer i masclista a casa, i que ha estat un vici bastant comú de l’esquerra defensar les causes justes fora i tolerar la injustícia a casa, la democràcia econòmica ens exigeix acostar els nostres hàbits quotidians laborables a l’alternativa defensada, i integrar la lluita política en el dia a dia. Cal revitalitzar el moviment sindical democràtic, perquè encara que històricament s’ ha oposat a programes cooperatius considerant que trencaven la solidaritat de classe, sense una gran força sindical és impossible avançar cap a la democràcia econòmica. Tot el que toqui les arrels mateixes del capitalisme haurà d’enfrontar-se amb poderosos interessos. Un moviment ferm, compromès i intel•ligent d’àmbit mundial és indispensable per desafiar una classe dominant tan potent com l’actual. Però que l’èxit no sigui fàcil no significa que poden empènyer aquest canvis, alternatives viables i esperances raonables.