L’AMI, un pas enrera en la defensa dels drets humans
L’AMI, UN PAS ENRERA EN LA DEFENSA DELS DRETS HUMANS
Maria Prandi
L’Organització Mundial del Comerç (OMC) s’ha convertit, des de 1995, en un organisme internacional proveït de poders vinculats supranacionals i situat al marge de tots els controls democràtics i parlamentaris. Quan l’OMC accepta la candidatura d’un estat que en vol ser membre, té la facultat de declarar nul•les les lleis i les regulacions (en temes laborals sanitaris o mediambientals) que consideri contràries al lliure mercat i, fins i tot, forçar-ne la derogació, això suposa un perill per a les economies nacional de tots els països (incloent-hi els industrialitzats). En conseqüència, el febrer de 1998, el Parlament Europeu ha pres posició en contra d’aquesta cessió incondicional de sobirania econòmica.
Des de 1995, els 29 ministres dels països membres de l’OCDE estan portant a terme negociacions, més o menys secretes, per poder crear l’Acord Multilateral sobre Inversió (AMI), que s’hauria de formar el 1998 i que pretén, segons els seus defensors, crear un marc multilateral i liberal d’inversió, obert també a països que no siguin membres de l’OCDE: La realitat és que aquest acord entra clarament en conflicte amb el Dret Humanitari Internacional i erigeix una barrera més en la lluita de la societat civil pels drets econòmics i socials davant del poder de les multinacionals. L’AMI vulnera, d’una forma flagrant, els fonaments dels tractats internacionals més bàsics i constituiria, si finalment es firmés, un retrocés considerable en la defensa i en el reconeixement del caràcter universal dels drets humans.
L’AMI permet a les multinacionals invertir en tots els sectors econòmics: en els terrenys, serveis, indústria, recursos naturals, telecomunicacions, divises, etc., sense cap mena de restricció (sistema “top down”), llevat que l’estat en qüestió hi inclogui una clàusula restrictiva. A més, permet totes les formes d’inversió, des de la inversió directa estrangera fins a la inversió financera, així com també aquelles noves formes d’inversió que vagin apareixent en un futur pròxim. Finalment, l’AMI inclou totes les fases de la inversió: l’establiment, l’adquisició, l’explotació, la gestió, el manteniment, la utilització, etc. Tot són avantatges per a les multinacionals, mentre que els governs firmants han d’assegurar el ple rendiment d’aquestes inversions, ja que si no es compleixen les condicions acordades hauran fins i tot d’indemnitzar l’empresa inversora. No hi haurà cap tractament preferencial per als inversors nacionals davant dels estrangers, excepte en el cas de les reserves que s’interposin, i d’aquesta forma es podrà deixar els recursos naturals i les indústries estratègiques en mans estrangeres. Per altra banda, aquelles polítiques de foment de les regions menys afavorides o de sectors industrials en decadència que els governs han realitzat seran eliminades al ser contràries a la lliure inversió. Efectivament, l’estat firmant no podrà tampoc dirigir els beneficis de la inversió cap a un grup determinat de població o cap a un territori en concret, la qual cosa podria derivar a una discriminació d’unes determinades poblacions per raó de raça, sexe, religió, etc.
El text que es discuteix prohibeix als estats firmants requerir o incentivar que els inversors contractin una taxa mínima de mà d’obra local, fomentar la transparència de tecnologia, realitzar un determinat nivell de producció o d’inversió en desenvolupament. Ja no es podrà exigir, com encara es fa en alguna països, que les inversions comportin la creació d’empreses de capital mixt, estranger o nacional o que s’hi inclogui personal tècnic nacional. Així, per exemple, les regles establertes per certes excolònies per controlar les inversions estrangeres seien sancionades per plafons “ad hoc”. I, amés a més, l’AMI permet també la lliure transferència dels pagaments internacionals i aparta el govern del control de les inversions en el seu país, i aquest fet pot afectar àrees sensibles com l’agricultura, les telecomunicacions i la biodiversitat. Així, els ciutadans queden desproveïts dels atributs mínims de sobirania i es crea un govern supranacional constituït per les multinacionals, en un context en què algunes empreses multinacionals han anat adquirint dimensions impensables fins ara. General Motors té, per exemple, un volum de negocis superior al PNB de Dinamarca; Exxon , al de Noruega, Toyota al de Portugal. A més, aquells països que no firmin l’AMI es veuran discriminats per les empreses multinacionals, que preferiran invertir en aquells estats que s’hagin adherit a un marc regulat i clarament favorable a les seves inversions.
D’altra banda, en el marc de l’AMI no hi ha cap barrera que impedeixi que aquells estats que violen els drets humans d’una forma flagrant realitzin les seves inversions en un altre país, ja que no es preveu la possibilitat d’imposar un criteri d’aquest tipus com a filtre a les inversions. Es trenca, així, el reconeixement d’un dels principals fonaments dels drets humans, que és el seu caràcter universal.
Aquest Acord afavoreix, l’acció de les multinacional en detriment dels mateixos estats firmants, però el que és pitjor és que, un cop firmat, l’Acord té una validesa mínima de 5 anys. I, tot i que un estat firmant se’n pugui retirar quan hagin transcorregut aquest 5 anys, els acords ja formats continuen essent vigents durant 15 anys més. Per acabar, l’AMI atorga a les multinacionals un rang similar al dels governs, ja que aquestes podran perseguir jurídicament els governs en cas d’incompliment dels acords i aconseguir, per tant, indemnitzacions milionàries que pagarien, en última instància, els ciutadans. Hi ha una altra cosa que encara és més greu, què passa quan un govern corrupte “ven” el seu país en detriment dels seus propis ciutadans? L’AMI serà una bomba d’oxigen per a aquells governs l’objectiu principal dels quals és l’enriquiment personal en detriment dels seus ciutadans, i no és pas que siguin pocs...
Si és que ens queda una engruna d’esperança la dipositem en l’ONU, perquè vulgui revisar finalment les implicacions que aquests textos puguin tenir sobre els drets humans. I també puguin la dipositem en el Parlament Europeu – veu democràtica de la Unió Europea -, perquè vegi amb prou reticències la situació actual en el que pot representar de detriment dels seus propis interessos. Esperem que no passin desapercebuts els informes editats per la UNCTAD, que posen de relleu les dinàmiques perverses de l’economia internacional. Una aliança de la societat civil amb aquestes entitats per tal d’aconseguir aquests propòsits podria minar el procés d’aplicació implacable d’instruments internacionals que configuraran el món del segle XXI. Ara no podem ser massa puristes i continuar quedant al marge del procés. Reivindiquem un paper actiu, sense que això signifiqui que redimim els errors dels altres.
Maria Prandi
Josep M. Garcia Picola
Membres de franciscans internacional Catalunya (FICAT)