L’ARRIBADA D’EUROPA A L’ÀFRICA I L’ÀSIA

José Oscar Beozzo

---

1998: L’altre Cinquè Centenari

Durant el 1998 es “celebra” el Cinquè Centenari de l’arribada d’Europa – especialment Portugal- a l’Àfrica i a l’Àsia, que va significar, també en aquests Continents, un gir important en la seva vida. Si hem rebut tanta solidaritat durant el 1992, és important que acompanyem aquest aniversari estudiant el que va significar, de manera que descobrim que “l’Ordre Nou” que llavors va començar va afectar tots els països de la Terra i que, avui, en un context mundialitzat, en tot el tercer món tenim una mateixa problemàtica, amb unes arrels que ens són comunes.

“I, si més món hi hagués, allí hi arribaria”; aquest vers ens mostra la utopia i la desmesura en el pas del segle XV al XVI.

No sense raó, el més gran poeta de la llengua portuguesa, Luís de Camoës (1524-1580), en el seu poema èpic Os Luisiadas, canta que a l’Àfrica els portuguesos havien establert els seus assentaments marins, que a l’Àsia regnaven sobirans i que a Amèrica llauraven les terres del Brasil, disposats a arribar més enllà, “si més món hi hagués”.

Els historiadors europeus fixen l’adveniment de la modernitat en dos fets capitals: el “descobriment” de les Amèriques (1492) i la reforma protestant (1517). El primer va desplaçar l’eix del món des del Mediterrani fins a l’Atlàntic; el segon va desplaçar l’eix espiritual des de la comunitat a l’individu, afegint a la divisió entre l’ortodòxia oriental i la cristiandat llatina, la nova divisió entre protestant i catòlics a l’occident cristià.

Una mirada més àmplia afegiria al descobriment d’Amèrica un altre esdeveniment cabdal: la incorporació de l’Àfrica negra – al sud del Sàhara- a l’espai econòmic i polític dominat per Europa, i l’obertura, amb Vasco de Gama (1497-98), de les rutes marítimes cap a l’Índic i el Pacífic. Àsia, lligada fins llavors al circuit comercial pel camí terrestre – la ruta de la seda que anava de la Xina als ports del Mediterrani- passa a transportar els seus productes, sota el control portuguès, per la ruta marítima africana i el cap de Bona Esperança i, sota control espanyol, per la ruta de les Filipines a Acapulco, a Mèxic.

A l’eix espiritual de la reforma protestant, s’hi hauria d’afegir el xoc dels cristianisme amb les altres religions: les natives d’Amèrica i d’Àfrica i les grans religions de l’Orient (l’hinduisme a l’Índia, el budisme a Sri Lanka, el confusionisme a la Xina, el xintoisme al Japó, i la versió asiàtica i afro-oriental de l’islamisme). Aquesta aventura, de vegades guerra espiritual, va reobrir el capítol de les missions, tornant a col•locar en el cor del cristianisme qüestions tan crucials com les de la inculturació i les de la justícia i la llibertat en una situació de colonialisme i de fusió entre la creu i l’espasa en les tasques de l’evangelització.

La qüestió de la inculturació està present en la perplexitat d’un Francesc d’Assís, en la controvèrsia dels rituals xinesos amb Ricci a la Xina, o dels ritus malabars i dels intents d’indigenització amb De Nobili a l’Índia i amb Sahagún a Mèxic. La causa de la justícia i de la llibertat explota a les Amèriques en el crit dels indis sotmesos i dels africans esclavitzats, i en la interpel•lació d’un Montesinos o d’un Las Casas o en compassió de Pere Claver.

En l’aspecte econòmic no s’entén la modernitat sense l’Àfrica i sens la construcció d’un nou sistema esclavista, motor i ànima de tota l’expansió econòmica dels segles XV al XVIII i de part del XIX. En tot aquest període, el sucre americà va substituir les espècies d’Orient com a primer producte del comerç internacional, seguint immediatament dels esclaus (més de 13 milions) que varen alimentar el tràfic transoceànic per produir sucre a les illes de l’atlàntic i a les Amèriques. Quan el cotó desbanca el sucre en l’avantguarda del mercat mundial, encara seran els esclaus del sud dels EUA, del Carib i del nord-est del Brasil, els que abastiran els primers telers de vapor de la naixent indústria tèxtil anglesa de Manchester.

La nova “imatge del món” produïda per la circumnavegació de Magallanes i Elcano (1519-1522), per la reinvenció de l’espai mundial per mitjà de l’articulació mercantil marítima entre Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica, no es pot entendre sense aquest centralisme del sistema esclavista i d’Àfrica, que va proporcionar mà d’obra per a totes les empreses “modernes”. És d’Àfrica d’on arriben els esclaus al Brasil, a l’Amèrica hispana, holandesa, francesa, anglesa, danesa... i fins i tots a les plantacions de l’Índia i les Filipines.

Durant els segles XV i XVI, quan el cristianisme, tant el catòlic com el reformat, es va comprometre amb l’empresa mercantil colonitzadora europea i amb el sistema esclavista, va decretar també la seva tràgica incapacitat de fer-se amb els africans, americà amb els americans, xinès amb els xinesos; de mantenir les diferències sense generar discriminacions culturals i racismes ètnics. En l’asimetria entre senyors i esclaus, entre colonitzadors i colonitzats, les dones indígenes i africanes varen pagar un tribut molt penós, fills sense pares i doncs, essent com eren mares sense espòs, mestissos condemnats a refusar l’herència cultural, religiosa i espiritual de les seves mares, per abraçar la llengua, la fe i el projecte d’uns pares que molt poques vegades havien de conèixer.

Les noves rutes marítimes varen col•locar finalment els primers fils del teixit del sistema de mercat modern i els principis de la mundialització de l’economia.