L’elefant memoriós

Mario Benedetti

L’escàndol provocat a l’Argentina per l’esgarrifós relat que el capità de corbeta Adolfo Scilingo li féu a Horacio Verbitsky i que fou difós no sols en un llibre (El Vuelo) d’aquest periodista, sinó també en la premsa i la televisió admet segurament més d’una lectura. Per descomptat, la primera lectura està relacionada amb l’horror.

A l’octubre de 1994, dos capitans (Antonio Pernias i Juan Carlos Rolón) van admetre davant del Senat argentí que la tortura havia estat una pràctica freqüent en els interrogatoris a presos polítics; però es referien a aquest casos de forma genèrica, sense entrar en detalls ni característiques. Així permeteren que cada ciutadà posés en funcionament la seva imaginació i pensés en puntades de peu, bufetades, plantades, submarins, agulla elèctrica o qualsevol altre variant de la sevícia. El cert és que aquestes declaracions no van causar sorpresa. Es públic i notori que aquí i allà, els drets humans són violats preferentment amb els individus de tendència d’esquerra.

De totes maneres, el del capità Scilingo és un cas fora de sèrie. En la seva ja cèlebre confessió, no és quedà en les òbvies i rutinàries generalitats. Ell sí que entra en detalls i característiques. Als presos se’ls anunciava un simple i fins i tot promissori trasllat, se’ls administraven calmants forts fent-los creure que eren vacunes, aleshores se’ls feia entrar en un avió i després d’injectar-los calmants encara més forts, se’ls llançava adormits però vius, a l’oceà. El testimoni del capità de corbeta és d’un realisme aclaparador. Fou ell mateix fins a un punt partícip de l’operació que, en un dels vols, en ple llançament de presoners va relliscar davant de la portella i va estar a punt d’acompanyar-los en la letal capbussada. El sarcasme no s’acaba aquí: després de cada vol punitiu hi havia capellans que “confortaven els oficials amb cites dels evangelis sobre la necessària separació del gra de la palla”. “Tot era tan peculiarment ètic que el metge que administrava les injeccions adormidores no participava en el llançament de cossos a l’espai amb la finalitat de no violar ‘el jurament d’Hipòcrates’”.

Com era d’esperar, diferents sectors han reaccionat davant d’aquesta inquietant revelació. Així d’entrada les diverses organitzacions de drets humans, “Madres de la Plaza de Mayo”, familiars de desapareguts, intel•lectuals, artistes i fins i tot bisbes, han vist confirmades totes les seves denúncies i reclamen de les Forces Armades una nòmina complerta dels dos mil desapareguts en els vols letals.

El president Menem, en canvi opta per anomenar “facineroso” al capità de corbeta, però no nega els termes de confessió; la màxima autoritat naval, l’almirall Enrique Molina Rico desqualifica Scilingo perquè en una ocasió va comprar un cotxe robat, però no nega els termes de la confessió; un altre alt cap naval li adjudica els qualificatiu de traïdor i “poco caballero”, però tampoc no nega. Per la seva part la comissió permanent de l’Episcopat argentí ni les seves autoritats van ser consultades sobre la licitud o viabilitat dels procediments denunciats per l’eliminació de detinguts ni mai van donar cap mena d’assessorament, però el vice-president segon d’aquest mateix episcopat va admetre que l’església sempre ha acceptat que, si bé ella és santa, pot contenir pecadors que necessiten penediment. És a dir que tampoc nega rotundament els termes de la confessió de Scilingo. Tot això com és lògic, dóna peu a sospitar, per part de la societat argentina, que, durant la dictadura, l’església va incloure nombrosos pecadors que necessitaven penediment.

La segona i potser la més important del sorprenent testimoni és que, des d’ara i gràcies al dolorós convenciment que transmet la voluntària autoinculpació, ja ningú podrà tancar els ulls davant l’evidencia d’una monstruosa culpa col•lectiva. Les rebuscades figures d’obediència deguda o punt final es confirmen ara com una flagrant injustícia que mai es podrà esborrar.

Donades la connivència i la aliança fraterna entre les forces repressores d’Argentina, Xile, Uruguai, Paraguai, Brasil i Bolívia, les revelacions de Scilingo també involucren tota la zona. A l’Uruguai, per exemple, la tristament cèlebre “Llei de Caducitat de Pretensió Punitiva de l’Estat” (autèntic macramé verbal per encobrir una llei d’amnistia als torturadors), que va ser patrocinada i executada durant el seu primer govern per l’avui president Julio Maria Sanguinetti (i avalada pel resultat d’un plebiscit molt disputat), obté també la seva exacta dimensió gràcies al testimoni del capità de corbeta.

Amb motiu del cas Scilingo, el setmanari de Montevideo “Brecha” recorda, en l’edició del 10 de març, que entre 1976 i 1978 van aparèixer a les costes de l’Uruguai 20 cadàvers que la premsa oficialista, addicta a la dictadura, fingí creure que es tractava d’asiàtics i que la presència de cadàvers obeïa probablement a un motí a bord d’un vaixell de càrrega potser japonès. “Una orgia de sang i drogues” va titular un diari d’aquesta tenebrosa època.

Havia estat una orgia, és ben cert, però de cinisme i de vilesa. Per a l’opinió pública de l’Uruguai no hi havia dubtes: els cadàvers provenien de l’Argentina, però l’únic periodista que inicià investigacions fou objecte de pressions perquè abandonés el tema.

Sempre és un mal símptoma quan un governant intenta basar el seu poder en un oblit col•lectiu. S’ha de prohibir mirar enrera, decreten; s’ha de mirar sempre endavant, no s’ha de tenir (com digué algun president) “ulls al clatell”. El significat superficial és que no cultivem el rancor ni la venjança. No esta malament. Però el significat recòndit es que renunciem a ser justos: que el sentit de la justícia desaparegui juntament amb els desapareguts. No obstant això, cap poble ha de poder aconseguir una vertadera pau si té un passat sinistre pendent.

Un jove poeta uruguaià, Rafael Courtoisie, escrigué fa alguns temps aquest poema de sols dues línies: “ Un dia, tots els elefants es reuniran per oblidar. Tots menys un”. Ara fou el capità Scilingo. En una altra ocasió potser un altre. Sempre hi haurà un elefant que no pugui suportar la pressió de la seva consciència i decideixi dir la veritat. Es difícil que la societat el perdoni, però de totes maneres li agrairà la seva franquesa. La societat, o almenys la seva part més digna, no reclama venjança sinó justícia, i sobre tot informació, saber a què atenir-se.

Poques hores després de la confessió del capità de corbeta, deu joves, que en plena dictadura militar havien estat adoptats per diverses parelles, reclamen ara que s’investigui la seva vertadera identitat, ja que entenen que poden ser fills dels desapareguts.

És curiós que les altes jerarquies militars, i el mateix president Menem, desqualifiquen rotundament el testimoni de Scilingo només perquè aquest va adquirir una vegada un cotxe robat, tanmateix no els inquieta que no estiguin a la presó cents o potser milers d’oficials que robaren vides. Significa això que per als cànons (i els canons), d’una societat consumista i neoliberal, la compra d’un bon automòbil robat representa un delicte més infamant que l’abominable llançament a l’oceà de 2.000 ciutadans que ni tan sols foren jutjats? Els vols es basaven en una ficció: que l’oblit cobreix les culpes. Fa quatre anys, quan l’indult decretat pel president Menem va permetre que Massera, Videla, Viloa, Camps, recuperessin la seva llibertat, escrigué que “el perdó del crim reactualitza el crim” La por pot propagar-se i fins i tot abastar tota la societat, però la por mai és democràtica. Per alguna cosa Borges, que visqué etapes d’un enlluernament increïble davant el sabres, ens deixa tanmateix aquesta cita que és quasi una revelació. “Sols una cosa no hi és mai. És l’oblit.”

Fins avui, l’oblit ha estat ple de memòria sempre ha lluitat per sortir a la superfície per fer veure als menys que l’oblit és inútil, hipòcrita i pervers. Tan important és la memòria que, parafrasejant Courtoisie, mentre quedi un sol elefant que recordi, aquest record pot arribar a canviar la història d’un país