L’església i els pobles indígenes
L’ESGLÉSIA I ELS POBLES INDÍGENES
25 anys del CIMI: 1972-1997
Benedito Prezia
L’actuació de les missions en el nostre continent i la posició de les esglésies cristianes van fer que un grup d’antropòlegs reunits a Barbados l’any 1971 demanés que tots els missioners abandonessin les àrees indígenes. En un document contundent afirmaven que “l’obra evangelitzadora de les missions religioses a l’Amèrica Llatina correspon a la situació colonial imperant “i que l’activitat catequitzadora és “ un mecanisme de colonització, europeïtzació i alienació de les poblacions indígenes”. I concloïen: “el millor per a les poblacions indígenes, i també per a la integritat moral de les Esglésies mateixes, és posar fi a tota activitat missionera” (Declaració de Barbados).
En aquella època, la situació de les poblacions indígenes era dramàtica. Al Brasil, per exemple, la manca d0una política més definida i l’actuació de certes missions estava portant diversos grups a l’extinció. Aquest fou el cas dels indígenes Topazi que, de 500 persones que eren l’any 1952, foren reduïdes a la meitat per una epidèmia de grip quan s’acostaren a ells els missioners franciscans, que implementaven un gran projecte per al desenvolupament. Deu anys més tard eren només 50 persones. A començament dels anys 70, un estudi estimava la població indígena al Brasil al voltant de les 97.000 persones, és a dir, un 0,1% de la població brasilera, mentre que al 1500 (quan hi va arribar el primer europeu) eren al voltant de 3 milions de persones.
Qüestionats, també, pel Concili Vaticà II, alguns missioners van decidir respondre a aquestes crítiques mostrant que l’Església podria ser un senyal d’esperança per als pobles indígenes. Així, el 23 d’abril de 1972 varen crear el Consell Indigenista Missioner, el CIMI, que es volia guiar per cinc punts bàsics: la lluita per la terra, la defensa de la cultura indígena, el suport a l’autodeterminació, l’encarnació en la cultura indígena i la conscienciació de l’Església i de la societat. S’adonaven que no tenia sentit anunciar l’Evangeli a pobles que estaven sent destruïts físicament i culturalment.
Denúncia
La primera fase de l’actuació del CIMI fou la denúncia. Denúncia en els diaris, en una època en què la censura del règim militar controlava els mitjans de comunicació. Tingué un gran impacte el document Y-juca-pirama: l’indi, aquell que ha de morir, on es mostraven les conseqüències de la política de desenvolupament de l’ocupació de l’Amazònia, que veia en els indígenes un obstacle al que anomenava “progrés”.
Això va comportar persecucions i prohibicions d’entrada a missioners en les àrees indígenes, com per exemple, a Pere Casaldàliga, al P. Antonia Iasi i a Egydio Schwade. Aquesta presa de posició profètica va deixar els seus màrtirs, sobretot religiosos, com el salesià Rodolfo Lunkenbein (15.7.76) i el jesuïta Joao Bosco Penido Burnier (11.10.71). Més tard, quan els conflictes amb la terra i la fusta tornaren a explotar en les àrees indígenes, nous missioners van segellar amb la mort llur compromís, com la germana agustina Cleusa Rody (28.4.85), el cambotjà Ezequiel Ramin (24.7.85) i el jesuïta Vicente Cañas (abril del 87), el cos del qual fou trobat intacte quaranta dies després d’haver estat assassinat per matons d’una hisenda.
La veu dels sense veu
Si l’Església missionera esdevingué profètica en parlar en nom dels pobles indígenes, el gran mèrit del CIMI fou tornar la veu als mateixos indígenes. Era un deute històric, ja que els missioners foren responsables del silenciament indígena per haver-los pres la religió i la cultura.
Amb les Assemblees dels Caps Indígenes, dutes a terme a partir de l’abril de 1974 amb el suport del CIMI, els indígenes van tornar a parlar i a tenir llurs organitzacions fins aleshores prohibides. Fou un gran descobriment, com reconegué el líder xerente Sampré en l’Assemblea de 1975: “Germans, sóc germà del mateix color u de la mateixa massacre. Només coneixia sacerdots que predicaven sermons. No coneixia sacerdots que defensessin els indis. Aquí he vist el dret (nostre) que ells ens fan descobrir. Aquesta reunió és una força per a la planta que està seca i ha de créixer”.
Aquest renaixement també va tenir el seu preu. Diversos líders foren silenciats per les bales dels amos del poder, com el pankararí Angelo da Silva, el xakribà Rosalino da Silva, el patazó Joao Cravim i el guaraní Marçal Tupa’i. Impotent davant de tanta violència contra els líders indígenes, el mateix Marçal denuncià al papa Juan Pau II en el viatge que féu al Brasil el 1980 l’acció dels que més endavant li traurien també a ell la vida: “... Els nostres líders són assassinats fredament per aquells que ens roben la terra. Som una nació espoliada, que està morint a poc a poc, sense trobar el camí”.
Aquest camí fou el que l’Església missionera els ajudà a trobar. Ells, que eren uns 90.000 a començament dels anys 70, van tornar a créixer i a tenir organitzacions pròpies. L’any 1985 ja eren 220.000 persones i avui, dotze anys després, són uns 320.000. Però no només han crescut en nombre, sinó sobretot en consciència i en organització. Tenen actualment gairebé 100 entitats, dues de les quals són d’àmbit nacional: el Consell d’Articulació dels Pobles i Organitzacions Indígenes del Brasil (CAPOIB) i la Nemboaty Guasú Guaraní (NGG), que reuneix els guaraní de les diverses regions dels Brasil. Hi ha també organitzacions regionals, com la Coordinació de les Organitzacions Indígenes de l’Amazònia Brasilera (COIAB), o organitzacions professionals, com la Comissió dels Professionals Indígenes de l’Amazones, Roraima i Acre (COPIAR), o de categories com l’Associació Dones Indígenes de Río Negro (AMIRN).
També hi va haver un creixement en la consciència ètnica. En el nord-est hi havia l’any 1971 onze pobles, amb una població de 12.565 persones, que gairebé no conservaven la llengua original. Avui, amb nous grups que es reconeixen com a indígenes, són vint-i-set pobles al voltant de 35.000 persones.
Al servei de la causa Indígena
Per desenvolupar més bé el seu treball, a partir de 1980 el CIMI començà a tenir assessories específiques, que donaven suport als pobles indígenes sobretot en la lluita per la terra, l’educació i la salut.
La lluita per la terra es traduí en la implantació d’assessories jurídiques que han actuat sobretot en els processos de demarcació de les terres indígenes. Quant a l’educació, en les àrees on el CIMI està present, les escoles van passar a fe l’alfabetització infantil en la llengua materna i en portuguès, i s’anaren formant professors bilingües que de mica en mica varen anar assumint llurs escoles. En l’àrea de la salut, es va desenvolupar un intents treball d’immunització de les malalties endèmiques. La prevenció de les malalties, com també la garantia de la terra, algunes alternatives de subsistència, han estat factors fonamentals per a l’augment de la població indígena a Brasil. La medicina tradicional també fou valorada, així com els pajés (sacerdots indígenes) tan combatuts pels missioners en el passat; van passar a ser respectats, i el CIMI fins i tot va donar suport a trobades de pajés.
Diàleg religiós
Si els indígenes van augmentar en nombre i en consciència, fou sobretot gràcies al canvi de la pràctica missionera. La inculturació, realitzada per les Germanetes de Foucauld de forma aïllada i intuïtiva ja des dels anys 50, va passar a ser viscuda per gairebé tots els missioners a partir de la creació del CIMI.
D’aquesta manera, l’evangelització explícita va anar sent substituïda de mica en mica pel diàleg interreligiós, que mitjançant la vida compartida tracta d’entrar en el cor d’aquelles cultures. Per això deia un missioner: “Mai no els vaig parlar explícitament de Jesucrist, perquè veig en llur vida, en llur organització, en llur vivència religiosa, tot el que m’agradaria dir-los que fessin; la Bona Nova, l’Evangeli... ja ho estan vivint. En molts aspectes millor que no pas jo”.
Actualment no es tracta de transformar-los en cristians, sinó de fer que mantinguin els valors cristians continguts ens llurs cultures, com el compartir, la solidaritat i el culte a la vida. Entre ells no hi ha pobres ni nens abandonats. Quan destruïm llur món i llurs valors, només els resta la mort. El suïcidi de joves que s’escampa entre els guaraní Kaiowà mostra que se’ls va prendre la raó de viure.
En un món dominat pel neoliberalisme, llurs cultures són un senyal i una sortida cap a una societat alternativa. Ells mateixos ho reconeixen, tal com van afirmar en una reunió que va definir la creació de la Dècada dels Pobles Indígenes el 1993: “Les cultures que encarnen els nostres pobles emergeixen com a veu d’esperança d’un futur més equilibrat i just”.