L’Església i l’esclavitud dels negres al Brasil

Valeria Rezende

En el període colonial, veritablement, van ser pocs els que directament van qüestionar o van condemnar l’esclavitud per si mateixa. Els missioners, en general, es preocupaven per alleugerir els patiments dels esclaus negres i per aconseguir dels senyors un tracte no tan cruel. El mateix san Pedro Claver (1581-1654), canonitzat per Lleó XIII com “apòstol dels esclaus”, no va poder anar més enllà de l’heroïsme de la caritat assistencial cap als esclaus negres.

Contrariant la lògica comuna de l’època, algunes veus aïllades van gosar condemnar l’esclavitud dels negres. A l’Amèrica espanyola es destaca el caputxí fra Francisco José de Jaca i Aragón, que va escriure un llibre en el qual, després d’enumerar les raons al.legades per justificar l’esclavitud, les va destruir d’una a una. Escriu: Per tant, repeteixo: els negres i els seus ancestres són lliures, no solament com a cristians, sinó també en el seu estat gentilici. D’aquesta manera, no només tenim l’obligació de restituir-los en la seva justa llibertat, sinó també, fent justícia, de reparar els perjudicis i problemes causats. Lògicament, va patir el desterrament i la seva obra va ser prohibida.

A l’Amèrica portuguesa, hi va haver dos jesuïtes que treballaven a Bahia i van condemnar obertament l’esclavitud. El P. Gonzalo Leite (1546-1603) sostenia que “cap esclau d’Àfrica o de Brasil és captiu de forma justa”. Una de les seves cartes, escrita al cap de poc d’arribar a Brasil, diu: “Els que van a Brasil no van pas a salvar ànimes, sinó a condemnar la seva. Déu sap amb quant dolor al cor escric això, perquè veig els nostres sacerdots confessar homicides i robadors de llibertat, hisenda i suor aliens, sense restitució del passat ni remei per a mals futurs, que així es cometen cada dia...” La seva postura es va fer a més a més incòmoda, i va ser obligat a tornar a Portugal el 1586, qualificat com a “inquiet”.

El P. Miguel García (1550-1614) va combatre sobretot l’existència d’esclaus en els convents religiosos, pràctica comuna en aquella època. “La multitud d’esclaus que té la Companyia en aquesta província –escriu–, concretament al col.legi de Bahia, és una cosa que no puc acceptar de cap manera. De vegades penso que podria servir Déu amb més seguretat i em salvaria en el món que no pas en aquesta província, on veig el que veig”. Els seus superiors el van retornar a Portugal, en considerar-lo “molt afectat pels escrúpols”.

Al final de l’època colonial el Papa Gregori XVI publica el 1839 la butlla In Supremis. Davant l’actitud de molts cristians que continuaven promoguent el tràfic de negres, ja abolit a gairebé tot el món, el Papa va escriure: “Amonestem els fidels per a que s’abstinguin de l’inhumà tràfic de negres o de qualsevol altres sers humans. Amonestem i conjurem perquè d’aquí en endavant no es continuï oprimint tan injustament els indis, els negres, ni qualsevol altre grup humà, privant-los dels seus bens o fent-los esclaus”. El Papa denuncia la veritable causa de l’esclavitud en afirmar que els esclavitzadors, “vergonyosament cegats pel desig d’un guany sòrdid no van dubtar a reduir a l’esclavitud en terres llunyanes indis, negres i altres races infelices, o col.laborant en aquesta indigna perversitat instituint o organitzant el tràfic d’aquests infortunats”.

Malgrat la paraula autoritzada dels Papes i del gran treball dels bisbes, sacerdots i laics, encara el 1866 la congregació romana del Sant Ofici, encarregada de custodiar la doctrina cristiana, admetia la licitud de l’esclavitud en certs casos, tal com ho demostra la resposta donada a una consulta realitzada pel Vicari Apostòlic d’Etiòpia. A partir del pontificat de León XIII el repudi a l’esclavitud és totalment clar i sense dubte a tota l’Església, malgrat que, a diversos països aquesta pràctica va continuar vigent fins a mitjans del nostre segle. L’esclavitud va ser legalment abolida a Etiòpia el 1942 i a l’Aràbia Saudita ho fou el 1962.

Els Palenques

Un capítol important en la història de la comunitat afroamericana és el de les múltiples temptatives de supervivència mitjançant la fuga del règim d’esclavitud. La lluita per l’alliberament va dur els esclaus a la formació de poblats lliures clandestines: els palenques o quilombos. Van ser projectes de llibertat i espais d’una organització social alternativa. Allà, tot allò que li era negat a l’esclau, es tractava de reconstruir penosament: la dignitat de la persona, la justícia a la feina, la terra per a conrear, la vivenda, la família i, sobretot, la llibertat.

La història del poble negre està regada amb la sang d’un veritable martiri:sang dels esclaus morts per la crueltat dels seus amos, dels esclaus assassinats per causa del seu irresistible anhel de llibertat, dels esclaus simplement morts després d’una vida de servitud sense reconeixement de la seva dignitat de persones. Entre tants que foren martiritzats i que es feren famosos, destaca Zumbi.

Zumbi va establir la república del Palenque de Palmares, la més exitosa aventura llibertària del poble negre. Palmares va resistir gairebé 70 anys les expedicions enviades per les autoritats governamentals. Va arribar a albergar cap a 20.000 esclaus fugits. Va ser destruït el 1693 per un exèrcit de més de 6.000 soldats mercenaris, i només perquè després d’un mes de setge, la munició i els queviures es van acabar. Zumbi va aconseguir escapar. Dos anys més tard va ser capturat i mort. Algunes parts del seu cos van ser exposades en un pal, a la plaça pública de Recife, com a lliçó per a aquell que intentés fugir o resistir a l’esclavitud. Però per als negres Zumbi no va morir. És allà, animant les lluites d’ahir i d’avui, a la recerca de l’alliberament!