L’Església que neix de l’Esperit Sant

José Ignacio González Faus

Néixer

Quan Joan XXIII va convocar el concili Vaticà II s’assemblava a l’àngel Gabriel, enviat a l’Església per anunciar-li: l’Esperit Sant davallarà damunt teu, concebràs al teu si, i el que donaràs a llum serà anomenat “Iahvè salva”.

Potser per això, el capítol 12 de l’Apocalipsi compara l’Església amb una dona embarassada. L’embaràs pertorba la bellesa d’una línia femenina. Però aquesta lletjor és promesa de vida futura.

També després del Vaticà I, molta gent va trobar lletja l’Església; altres en dubtaven o l’acusaven d’infidel. Ella mateixa ha patit marejos i vòmits. Però tot això no és anunci de mort, sinó promesa de la vida que porta dins i que, si neix, s’anomenarà “Déu salva”.

S’ha de tenir comprensió amb el canvi de l’Església i amb el fet que li costi tant gestar una vida que no és una simple vida humana, sinó la Vida de Déu per als homes. El canvi que Déu li demana és molt gran: ha de passar de ser una “multinacional de serveis religiosos” a ser “senyal i servidora” (=sagrament) de la salvació de Déu.

Església

La primera església és l’Esperit Sant. Ell universalitza el cos del Ressuscitat, i crea després aquestes cèl.lules de vida divina que són senyal de la cristificació del món, i servei cap aquesta cristificació. Però una multinacional de serveis religiosos és més còmoda, sobretot per als dirigents (els “executius”) d’aquesta multinacional. Però una transnacional mai no serà catòlica; i si és a tot el món no serà per catolicitat sinó per imperi.

La transnacional ven el producte que s’ha de vendre a Déu: el “sacrifici”. Però, si en comptes d’això, es vol ser transparència de Déu, Déu només es fa transparent en aquelles paraules tan típiques de la tradició bíblica i de Jesús mateix: “misericòrdia vull i no sacrifici” (cf Mt 9, 13 i 12,7). Per això, una església sagrament haurà de ser necessàriament una Església de la misericòrdia.

Però la temptació de tots els homes religiosos és dir-li a Déu: “acontenta-te amb els nostres sacrificis i deixa’ns en pau amb les teves exigències de misericòrdia”. És a dir: comprar Déu, manipular-lo, tenir-lo a ratlla per tal que no entri a les nostres vides i ens demani l’única cosa que Déu ens demana: la misericòrdia “que compleix tota la llei” (Rm 13, 10).

L’obra de l’Esperit

Una Església “multinacional” es prendrà la seva condició divina com una cosa de la qual ha de presumir (cf Fil 2, 6) per obtenir submissió i privilegis. Una Església de la misericòrdia “es buidarà de la imatge divina” (Fil 2, 7), presentant-se com un [grup de] home(s) qualsevol (Fil 2, 7) i assumint la imatge del Servidor del cap. 53 d’Isaïes.

Una Església servidora tindrà, naturalment, els seus dirigents, perquè aquesta és una tasca necessària en tota la comunitat d’homes. Per tant no serà una Església “paral.lela” però sí una Església “convertida”: perquè aquests dirigents amb prou feines tindran tractes amb les autoritats d’aquest món, atès que, en realitat, són completament oposats. Estaran molt més en contacte amb els condemnats de la terra que amb els “grans” de la terra.

En una Església servidora el successor de Pere no serà un cap d’Estat perquè –tal com ja li deia Sant Bernard al papa Eugeni III– llavors semblaria no el successor de Pere, sinó de Constantí o de Caifàs. En una Església servidora, els enllaços de Pere amb les esglésies locals, no formaran part del cos diplomàtic: moltes vegades ni tan sols vindran de Roma, sinó que podran ser designats per les mateixes conferències episcopals. En una Església servidora no existirà allò que s’anomava “prínceps de l’Església i que és una expressió blasfema que la “figura d’aquest món” (Rm 12, 2) ens va colar en el llenguatge sense que ens n’adonéssim.

En una Església servidora, els dirigents no s’anomenaran “jerarquia” sinó “doularquia”: perquè jerarquia és una paraula que significa “poder sagrat” i, per al cristià, això és una contradicció: per a un cristià només l’amor és sagrat, no pas el poder. Doularquia en canvi significa servei sagrat, i és una paraula molt més veritable perquè el servei és l’empremta major de Déu (per això ens sobrepassa tant). I per això aquesta “doularquia” no s’estructurarà de dalt a baix, com una piràmide que pretengués arribar al cel amb la punta, reproduint així l’obsessió de la torre de Babel. S’estructurarà més aviat com una “Església d’Esglésies” (René Tillard), o com una comunitat de comunitats. Per això, l’elecció de dirigents no es farà des del vèrtex de la piràmide sinó, com en l’església primitiva, amb la participació de les comunitats locals (“clero i poble”), com deien a l’Edat Mitja).

En una Església de la misericòrdia la principal obsessió serà abolir les diferències que el pecat del món consagra sempre en les relacions humanes: la divisió entre senyors i servents, entre nord i sud, entre baró i dona. A l’Església-sagrament “no hi haurà baró ni dona” (Gà 3, 28), ni ric ni pobre, ni blanc ni negre, ni occidental ni oriental, sinó només persones noves. I aquesta Església mirarà de fer tot el possible per no donar ocasió de pensar que ella manté aquestes diferències abolides per Crist.

Una Església de la misericòrdia procurarà no “colar el mosquit” de la rúbrica i l’ortodòxia per “empassar-se el camell de la injustícia i la crueltat, sinó que recordarà la important advertència de Jesús: “això és el que s’hauria de fer, sense oblidar allò altre” (Mt 23,23). Per això, una Església de la misericòrdia també farà tot el possible per desidentificar-se d’Occident, per poder –amb Sant Pau– “fer-se del tot amb tots”: serà una Església negra amb els negres, aimara amb els aimares, quítxua amb els quítxues, afroamericana i caribenya amb els afroamericans i caribenys... I en ella suscitarà el Senyor més d’un apòstol Pau que, quan es vulgui imposar algun tipus de “circumcisió” occidental, cridarà de seguida que això és buscar una “justificació per als mèrits propis” i fer inútil Crist i que –per tant– “encara que un àngel o jo mateix us anuncïi un altre evangeli, sigui anatema” (Gàl 1, 8).

Existirà alguna vegada aquesta Església? És només una utopia o un somni bonic? Contràriament al que es podria pensar, la resposta a aquesta pregunta importa molt poc: el més important no és que existeixi aquesta Església, sinó que hi hagi a tot el món comunitats que caminin en aquesta direcció. Fins a quina alçada podem arribar en aquest caminar, tan sols Déu ho sap. Però el que Déu ens pregunta no és si hem arribat a aquesta meta, sinó si caminem en aquesta direcció o en la direcció contrària. La visió de l’Apocalipsi que citàvem al començament, no deixa contemplar en aquesta terra el fill de la dona que estava a punt de donar a llum: però avisa contra el Dragó que vol impedir el seu part (Ap 12, 4).

Si caminem en la direcció de l’Evangeli, l’Església serà efectivament senyal i gestant de la salvació de Déu (sagrament). Si caminem en la direcció contrària, es podrà dir de nosaltres allò que Pau recriminava als jueus: “per la vostra causa el nom de Déu és blasfemat entre els homes” (Rm 2, 24).

I avui mateix ja és possible començar a fer passos importants en aquesta direcció, i tornar-se (=convertir-se) de la direcció contrària.