L’evangelització dels negres

Valeria Rezende

Tot i que hi va haver un esforç d’una part de l’Església de la colònia per tal d’evangelitzar i defensar la llibertat dels indis, no es pot pas dir que hi hagués la mateixa dedicació cap els esclaus africans.

Pràcticament no hi va haver missioners dedicats especialment als africans, ni un projecte d’evangelització per a ells. L’esclavitud dels negres fou acceptada i també aprofitada per l’Església. Durant la història del captiveri dels africans al Brasil, gairebé mai no van haver-hi protestes de l’Església si dels missioners contra aquella injustícia.

Després d’alguns anys al Brasil, no hi havia cap sacerdot o bisbe o convent de religiosos que no posseís nombrosos esclaus a les seves propietats. Els mateixos jesuïtes, que defensaven la llibertat dels indis contra la persecució dels colons, tenien un comportament contrari cap els negres. Per tal de mantenir els seus col.legis i hisendes, que ajudaven a sostenir els poblets indígenes, també els jesuïtes feien venir d’Àfrica centenars d’esclaus, i altres ordes religioses feien el mateix.Els jesuïtes d’Angola, quan tenien algun deute amb els jesuïtes del Brasil, pagaven enviant esclaus. D’aquesta manera, els mateixos missioners acabaren entrant en el comerç d’esclaus.

A més a més d’aprofitar el treball dels esclaus, l’Església va tenir una funció important en el sistema d’esclavatge: els sacerdots predicaven les idees que justificaven l’esclavitud dels negres, ajudant així els colonitzadors a arrancar fins a l’última gota de suor i sang dels negres sense quedar-los cap remordiment de consciència. Fins i tot el mateix jesuïta Antonio Vieira, que fou expulsat de Maranháo perquè defensava la llibertat dels indis, fou un dels més importants predicadors d’idees que recolçaven l’esclavitud dels negres. Vet aquí un fragment d’un dels seus Sermóes:

“No hi ha treball ni gènere de vida en el món més semblant a la Creu i a la Passió de Crist que Crist crucificat, perquè patiu d’una manera molt semblant a la que el Senyor Jesús mateix va patir... Els ferros, les presons, els assots, els insults, de tot això es compon la vostra imitació, que, si va acompanyada de paciència, també tindrà un reconeixement de martiri.

Quan serviu els vostres senyors no els serviu com qui serveix homes, sinó com qui serveix Déu...”

La predicació dels sacerdots i les ensenyances dels senyors deien que s’havien de sentir feliços de ser esclaus de cristians, ja que així es podrien salvar. Volien que els esclaus creguessin que havia estat la Providència de Déu la que els havia dut al captiveri per tal que es poguessin guanyar la vida eterna. D’aquesta manera es va anar formant en la mentalitat els pobres la idea que la providència de Déu està de part dels rics i vol la pobresa i l’opressió dels més dèbils. No s’ensenyava als esclaus la fraternitat, la lluita per la justícia i per la llibertat, ni la unitat, la fe i l’esperança. La predicació deia que les més grans virtuts dels cristià eren l’obediència, la humilitat, la submisió a la voluntat del propietari, perquè això era la voluntat de Déu. Ser cristià, segons els colonitzadors, no era lluitar per un món millor, on l’Evangeli fos la llei, sinó conformar-se amb la vida de sofriment en el captiveri, per tal de merèixer el cel. Els sofriments i les injustícies eren presentaes com la voluntat de Déu.

Els missioners deien que l’esclavitud dels africans estava permesa, fins i tot volguda per Déu, per salvar les ànimes dels negres. Deien que si es quedaven allà a l’Àfrica, lliures o esclaus d’altres pagans, continuarien practicant religions paganes i no es podrien salvar. Pensaven que els negres només se salvarien essent portats a una societat cristiana, que ells pensaven que era la colònia portuguesa de Brasil. L’esclavitud, d’aquesta manera, no semblava un mal, segons entenien els portuguesos, ja que feia possible que els africans fossin batejats i, encara que morissin a causa dels maltractaments, podrien anar al cel.

La col.laboració de l’Església començava ja en l’embarcament dels negres captius. En els ports africans sempre hi havia sacerdots, fins i tot bisbes, que batejaven els negres que havien de marxar, al costat del funcionari del govern que cobrava l’impost degut al rei per cada esclau que entrava en aquest comerç. Els comerciants pagaven l’impost i, com a senyal de pagament, cada esclau era marcat amb un ferro roent amb la marca de la colònia portuguesa, tal com es marca el bestiar.

Així, en arribar aquí, se sabia, per aquella marca damunt la carn, quins esclaus havien estat batejats. També hi havia sacerdots que s’ocupaven d’esperar en els ports brasilers els vaixells negrers per tal de batejar els esclaus pagans i assegurar, així, la seva salvació.