L’IMPERIALISME DELS ESTATS UNITS

Ignacio Ramonet

---

Hi ha períodes de la història en els quals l’hegemonia d’un Estat, per la caiguda o la descomposició dels seus rivals, s’exerceix sense ser compartida en tota l’amplada del planeta. Una darrere l’altra, des del segle XVI, tres potencies- Espanya, França i Gran Bretanya- dominaren la terra militar, econòmica i – en part- culturalment.

Les dues guerres mundials esgotaren el vell continent, que veié entrar a l’escenari de les relacions internacionals a l’actor polític que ha dominat el segle XX: els EUA. Aquest, des de 1945 establí amb la Unió soviètica –l’altra superpotència del moment- una espècia de co-dominació mundial caracteritzada per una furiosa rivalitat que s’anomenà la “guerra freda”.

Aquesta confrontació va concloure el 1991 amb la implosió de l’URSS. A escala internacional, els EUA quedaren situats així en una situació de supremacia que cap potència no ha conegut des de fa un segle. Des de llavors l’imperi d’Estats Units és únic al món, amb una hegemonia exclusiva, i és la primera vegada a la històrica que succeeix un fenomen semblant.

Certament, en el món contemporani, el predomini d’un imperi no es mesura ja només per l’escala geogràfica. A més de formidables atributs militars, resulta essencial la supremacia en el control de les xarxes econòmiques, els fluxos financers, les innovacions tecnològiques, els intercanvis comercials... En aquest sentit, ningú no domina tant la terra, els oceans i l’espai exterior, com els EUA.

Aquí i allà es demana la mediació dels Estats Units per sortir d’una situació política bloquejada, per exemple a Sèrbia, o fins i tot a Algèria. Cada vegada més els EUA tenen la tendència d’actuar a qualsevol part del globus seguint els seus propis criteris i servint els seus propis interessos, sense tenir en comte l’opinió d’instàncies internacionals com l’ONU. Així, sobiranament, imposa sancions econòmiques a Cuba, a Líbia o l’Iran; s’oposà arbitràriament a la reelecció del secretari general de l’ONU, Boutros-Gali. Acaba de rebutjar en ferm la legítima demanda de França que la direcció del comandament sud de l’OTAN sigui lliurat a un oficial europeu... Amb la llei Helms-Burton que reforça l’embargament contra Cuba, els EUA arriben al punt de reclamar que la seva legislació tingui una aplicació extraterritorial...

La conquesta del mercat continua estant en el primer lloc de les prioritats nacionals d’aquesta superpotència, tradicionalment deficitària en comerç exterior, de la qual l’exportació de béns i serveis representa des de 1987 un terç del creixement econòmic. La secretària d’Estat, Madelaine Albright, acaba d’afirmar: “Un dels objectius més grans del nostre govern és assegurar que els interessos econòmics dels EUA es puguin estendre a escala planetària” (The Wall Street, 21/1/97).

Les millors armes ideològiques de les quals disposa aquesta “diplomàcia del negoci” per promoure les seves exportacions són els programes audiovisuals (cinema i televisió). A l’Europa dels quinze, de 1985 a 1994, la quota de mercat de films dels Estats Units ha passat del 56 al 76%.

I també hi ha la supremacia en els camps de l’aeronàutica, informàtica, xarxes telemàtiques, petroli, sense parlar del colossal potencial dels seus fons de pensions, principal força de xoc en els mercats financers. Cap altra potència pot avui dia rivalitzar ni oposar-se a les seves ofensives econòmiques.

Aquesta és una raó per imposar la seva llei al món? Quan apareguin a l’horitzó geopolític els mastodonts del futur (la Xina, l’Índia, la Unió europea), podran els EUA continuar les seves arrogants pretensions imperials seus risc d’un conflicte més gran a mitjà termini? Ignoren els EUA que, tard o d’hora, “tot imperi cau”?

 

Ignacio Ramonet, Le Monde Diplomatique