L’ÈXODE CAP A L’ESTAT MUNDIAL

Sergio Ferrari

---

Insatisfetes amb una mundialització que, malgrat que sembli no tenir límits encara troben minsa, les grans empreses transnacionals ja dissenyen de cara el nou segle un proper assalt, aquesta vegada planetari. Emmascarades rera l’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament (OCDE), que reuneix a les 29 nacions més riques del planeta, i diluint-se rera d’aquestes, han estat preparant en silenci el nou Acord Mundial d’Inversions (AMI) com a instrument d’imposició total, a través del qual perfilen un èxode cap al nou mil•leni marcat per una concentració absoluta, malgrat el cost d’una polarització social planetària irreversible. El procés sembla inaturable.

Les 200 empreses transnacionals més grans del món – el 95% de les quals tenen les seves seus en els països de la OCDE-, controlen els grans ressorts de l’economia i el 70% de les inversions i el comerç, al mateix temps que acaparen un terç de les riqueses planetàries. Els seus beneficis són quasi el doble dels sectors més pobres de l’univers.

Als grans pols privats del poder econòmic, als quals l’AMI tindrà la funció de representar, no els queda cap dubte: les transnacionals, el “lliure” comerç i l’irrestrictiu flux dels capitals, han d’estar definitivament per sobre dels estats nació. Tot allò que pugui travar el benefici sense barreres del gran mercat ha de ser abolit. Els límits nacionals al benefici transnacional quedaran a la prehistòria de la mundialització que, encara que no ho diguin, tan sols llavors començarà a perfilar-se veritablement i en tota la seva dimensió estratègica: l’Estat mundial, construït per i per al capital mundial.

Acord clandestí sota sospita

L’AMI s’havia estat discutint sota total secret a nivell de l’OCDE des de mitjans 1995. En el segon semestre del 97 se’n va filtrar el contingut. Des de llavors les reaccions han anat en espiral des dels més diversos sectors contestataris de la societat civil del Nord. 1998 ha estat el moment del veritable “descobriment”, de la denúncia pública organitzada i d’una accelerada informació per als moviments populars del Sud. La Conferència d’Acció Mundial dels Pobles de febrer de 1998 a Ginebra i les activitats mundials per a contrafestejar el 50è aniversari del GATT-OMC (Acord d’Aranzels i l’Organització Mundial del Comerç) va accelerar la protesta.

La decisió dels representants de l’OCDE l’abril de 1998 de suspendre durant mig any les discussions de l’AMI – ajornant una possible ratificació per a no abans de 1999-, ha estat el reconeixement més contundent a la crítica contra el Tractat.

Va mancar absolutament transparència i democràcia en el procés d’elaboració de l’AMI. Una trentena de representants i tecnòcrates dels països més poderosos del planeta, autoconvocats, sota la pressió de l’únic capitoli permès (el de les transnacionals), elaboren durant 2 anys i mig una proposta que convertida en Tractat tindria un impacte universal, menyspreant les més de 120 nacions restants, i els pobles del Nord i del Sud, espectadors de pedra en aquest procés.

L’AMI agredeix obertament un dels principis consensuats per la comunitat internacional plasmats a la Carta de l’ONU: el que reconeix a cada nació “ el dret inalienable de reglamentar les inversions estrangeres i d’exercir-ne el control”.

El regne de les transnacionals

L’objectiu central de l’AMI és la subjecció total dels Estats, de les lleis internacionals, els acords planetaris consensuals (com la Carta de l’ONU) o tractats reguladors (com el que va donar origen a l’OMC) als criteris de benefici i rendibilitat de les transnacionals. D’aquesta manera, es consagraria la llibertat il•limitada de les multinacionals d’implantar-se i invertir on solguessin; pel temps que desitgessin; i la possibilitat de repartir els seus guanys, sense cap restricció.

Per altra banda, la naturalesa de les seves activitats productives estarien exemptes de qualsevol trava vinculada als drets dels treballadors, proteccions socials o criteris ecològics. Tot estaria sotmès a les lleis de la competència.

La proposta de l’AMI especifica certes clàusules aplicables tant a recursos naturals com a totes les activitats humanes, incloent-hi les culturals i artístiques entre les quals:

tractament nacional, que estableix que els inversors estrangers es beneficiaran d’idèntics avantatges que els nacionals, la qual cosa implica ignorar els drets d’un país i els dels seus habitants davant la inversió externa.

Nació afavorida, que elimina acords particulars existents entre països, entre els quals aquells que a vegades tendeixen, com a mínim sobre el paper, a ajudar els menys desenvolupats. (Una forta corrent d’ONG del Nord lluiten des de fa temps, per exemple, per tal que els governs dels seus països augmentin els avantatges a les importacions dels països més empobrits del planeta; la iniciativa moriria si s’aprova l’AMI).

Obligació de resultat, que impedeix a qualsevol Estat imposar cap limitació a un inversor; per altra banda li seria denegat a l’Estat prendre mesures apropiades per a exigir-ne resultats; i amb el temps s’haurien d’anar eliminant les limitacions que actualment existeixen.

Protecció a la inversió, per la qual un inversor podria enjudiciar un Estat i exigir-li compensacions si estimés que les decisions d’aquest limiten els seus beneficis, o si vagues, problemes d’ordre públic, situacions d’urgència, insurrecció, guerra o revolucions, compliquen les seves activitats o limiten, en conseqüència, els seus guanys.

Si durant la dècada dels setanta la doctrina de seguretat nacional va justificar a Amèrica Llatina els cops d’Estat, o si en els lustres següents les instàncies internacionals com L’ONU, l’OEA, l’OUA (Organització de la Unitat Africana) etc. ..., van convalidar la universalització de les intervencions militars com a mètode d’hegemonia, l’AMI significarà un salt qualitatiu en l’èxode al tercer mil•leni, dins del procés mil•lenari d’imposició econòmica dels poderosos contra els pobres.

Risc o proposta que ha motivat que cada vegada més intel•lectuals i especialistes en la matèria parlessin de “cop d’Estats” – en plural -, ja que s’intenta prendre el poder simultàniament en tots els països, anul•lant el concepte de sobirania real i subordinant els Estats a un rol secundari administratiu de polítiques imposades.

Si bé molts dels aspectes proposats en l’AMI ja estan inclosos en tractats existents, el que crida l’atenció és l’arquitectura globalitzant del text, el caràcter quasi irreversible dels compromisos assumits; l’absència de tota clàusula de protecció, el rol atorgat a una jurisdicció que escapa de tot control, la dignitat conferida a les empreses, que es converteixen en contraparts dels Estats...

Una nova Constitució planetària

Darrera la proposta de l’AMI, s’oculta l’intent de crear, de fet, una nova Constitució planetària en la qual tot, absolutament tot, des de les legislacions socials i laborals, fins a la lògica migratòria com a mecanisme d’equilibri de la mà d’obra, passant per la fisonomia/rol dels Estats i el mateix sistema de l’ONU, sense oblidar l’ecosistema i la supervivència, seria redefinit des d’una nova lògica. Els valors essencials al ser contemporani, com el de la nacionalitat, la “ciutadania”, la sobirania i la sobirania, s’anirien reformulant acceleradament, de dalt cap a baix, sense cap consulta ni participació popular.

I aquest és l’únic factor no contemplat en aquesta nova estratègia: els pobles, la seva creativitat i capacitat/fantasia de resistència...

 

Sergio Ferrari

Argentina-Suïssa