L’ÈXODE CAP A UNA NOVA PRESENCIA POLÍTICA

POBLES INDÍGENES DE LLATINOAMÈRICA

Paulino Montejo
 

---

La invasió europea impugnada repetidament, amb raó de sobres, el 1992, i ara arran de les commemoracions del cinquè centenari de l’anomenat descobriment del Brasil, el 1500, instaurà Abya-Yala un interminable procés de dominació, que en els primers anys de la conquesta aniquilà més de 75 milions d’habitants i provoca fins als nostres dies un elevat nombre de víctimes, l’únic delicte de les quals és reivindicar l’exercici ple deus seus drets històricament negats.

En ple final de segle, les relacions dels estats i de les elits nacionals amb els pobles indígenes estan marcades per pràctiques obertes de genocidi, ecocidi i etnocidi. O sigui, els pobles autòctons continuen essent víctimes de l’extermini físic (massacres i assassinats selectius), de la usurpació i depredació dels seus territoris i recursos naturals i de polítiques governamentals integracionistes i discriminatòries. Com a mostra, només cal recordar, entre altres fets, les matances d’indígenes practicades les últimes dècades pels militars guatemalencs, les mesures jurídiques que restringien – violant la constitució vigent- el dret a la terra al Brasil, les constants concessions d’explotació mineral o fustera a territoris indígenes, negociades amb empreses transnacionals a Nicaragua i la Guyana i la desatenció governamental a les demandes específiques, com el dret a la lliure determinació (autonomia) a Mèxic i Colòmbia. Així, la guerra de conquesta, la colonització i el pillatge, traduïdes a pràctiques que van des de carnisseries humanes fins al més sofisticat tràfic de cèl•lules humanes, continuen avançant sobre els primers habitants del continent.

Però els pobles indígenes persisteixen i donen proves que no estan, com molts pensen, condemnats a desaparèixer. Malgrat les guerres inventades i les més variades formes d’extermini, explotació i discriminació, els indígenes de les Amèriques són avui al voltant d’uns 43 milions d’habitants, més o menys el 7% del total de la població del continent (650 milions). Excepte a les illes del Carib, d’on van ser totalment extingits, els indígenes viuen pràcticament a tots el països del continent. A Guatemala, Bolívia, L’equador, el Perú i Mèxic es localitza el 90% de la població indígena. A Guatemala i Bolívia són majoria; en alguns països, com l’Equador, el Perú i Mèxic, són segments significatius, generalment classificats com a “camperols”. En altres països, com el Brasil, l’Argentina i El Salvador, els pobles indígenes foren reduïts a una condició minoritària. Al Brasil, per exemple, els indígenes, que foren reduïts a una població de 325 mil habitants, que pertanyien a més de 200 pobles diferents.

En tots els caos, els pobles indígenes sempre han estat menyspreats pels governants i les elits nacionals que els consideren simples residus del passat, ciutadans de segona classe, obstacles al “progrés” o a la “modernitat” i, per tant, romanalles que han de ser, expressament o subtilment, aniquilades.

No obstant això, els pobles indígenes, a més del creixement demogràfic, protagonitzen processos de reetnificació o reconstrucció ètnica i emergeixen amb molta força i poder (v. Chiapas, l’Equador, etc.) en la definició del seu destí. Aquest avanç etnopolític incomoda clarament les classes dominants i els seus governants, que temen la configuració dels pobles indígenes com a ens polítics i, per extensió, com a subjectes que amenacen l’status quo i les estructures d’un estat nacional suposadament consolidat.

D’aquesta manera assistim a tot Abya-Yala a les més variades formes de lluita, que revelen el cúmul d’experiències, el seu grau d’indignació i conscienciació i la seva capacitat de fer valer els seus drets.

Aquesta mobilització política inclou les demandes següents:

el reconeixement i respecte a la seva condició de pobles, amb identitat i existència col.lectiva diferenciades, profundament amenaçades amb l’agudització de l’”integracionisme” per la globalització i el capitalisme neoliberal;

el reconeixement del caràcter multiètnic i pluricultural dels estats nacionals de què formen part;

el respecte al seu dret a la terra i territoris tradicionals, que implica tenir l’ús exclusiu del fruit dels seus recursos naturals, del sòl i subsòl, i disposar de condicions que afavoreixin el seu desenvolupament autogestionari, basat en el respecte a les seves formes tradicionals de producció;

el respecte al seu dret d’exercici de la lliure determinació o autodeterminació, exercit en la seva forma d’autonomia en el marc de cada estat nació;

l’alteritat del seu sistema jurídic tradicional, les seves normes i lleis no escrites però que regulen la seva vida social, conegut com a dret originari, indígena o consuetudinari;

la promoció dels seus drets lingüístics, educacionals i medicinals autòctons i el reconeixement de les seves institucions socials, polítiques i religioses tradicionals;

el dret de propietat intel•lectual sobre la seva cultura i saviesa mil•lenària;

la protecció del medi ambient i el respecte a la biodiversitat i els gens dels indígenes;

A la fi, el dret de ser protagonistes i gestors del seu propi destí, de ser reconeguts i admesos com a interlocutors legítims i responsables directes, en el debat nacional i internacional i en la construcció del seu futur.

Els governs s’enfronten amb moltes restriccions a aquestes demandes, dins o fora dels respectius països, particularment quan està en discussió la identitat dels pobles, el territori i l’autonomia, com a expressió concreta del dret a la lliure determinació, perquè suposadament atempten contra la unitat nacional, la integritat territorial i la sobirania de l’estat nació.

No obstant les resistències, cada vegada és més gran en la comunitat internacional la tendència a reconèixer als pobles indígenes drets col•lectius, més enllà dels drets individuals o drets humans fonamentals, la qual cosa crea condicions per ser considerats fins i tot subjectes del dret internacional.

Aquest tractament encara limitat dels drets dels indígenes, consta, entre altres instruments, en algunes constitucions nacionals, en el Conveni 169 de l’OIT, i en el dels Drets dels Pobles Indígenes, de l’ONU, i en el Projecte de la Declaració Americana sobre els Drets dels Pobles Indígenes, de l’OEA.

La feina no és fàcil, atès que implica enfrontar-se a desafiaments imposats per la globalització i el model neoliberal i per les deficiències del moviment indígena mateix. Entre els primers podem citar les polítiques governamentals que es proposen:

adequar les legislacions indigenistes i subordinar els drets indígenes als interessos del capital nacional i transnacionals;

desligitimar les lluites, tergiversant el sentit de les demandes, reprimint, assassinant o denigrant la imatge del líders i organitzacions i aïllant pobles i comunitats;

posar en marxa programes assistencials o de caràcter col•laboracionista, a fi de desmobilitzar o despolitzar les lluites indígenes;

fer concessions amb finalitat de contenir l’avanç de les lluites autonomistes i restringir les demandes indígenes a aspectes que no amenacin la ideologia i la lògica del sistema;

reduir al màxim els fons pressupostaris destinats a programes específics de salut, educació, sostenibilitat i legalització de terres;

dividir pobles i comunitats mitjançant la corrupció del líder i organitzacions, amb ofertes immorals d’altes sumes de diners o de temptadors càrrecs públics o amb la imposició d’alternatives de desenvolupament com l’ecoturisme, l’explotació petroliera i forestal i la institucionalització de programes d’investigació fitogenètica o biogenètica.

Entre els desafiaments resultants de la dinàmica del moviment indígena mateix podem citar:

la necessària desburocratització i desindividualització del moviment indígena;

la formació i qualificació de quadres en el moviment indígena, capacitats per a formular, defensar i exercir els drets dels seus pobles;

el protagonisme de les bases indígenes, tant en els espais de deliberació com els executius;

el caràcter transcomunal de les lluites indígenes, o sigui, la consciència que la causa indígena és una qüestió nacional, que no interessa només els indígenes i als seus aliats més propers;

l’articulació del projecte indígena en un projecte més gran de societat democràtica, multiètnica i pluricultural.

Com es veu, malgrat els intents dels opressors per subjugar o aniquilar els pobles indígenes, aquests seguiran traient forces del seu passat, superant les adversitats del present i fent realitat, en les seves lluites quotidianes, el seu projecte de futur.