L’ÈXODE DE LES SUBJECTIVITATS

Carlos Castillo M.

---

L’èxode subjectiu de persones i pobles

Ha succeït quelcom molt comú i patent per a tothom. Avui, la gent tendeix a estar en crisi psíquica i social. És el que s’anomena crisi de la subjectivitat personal i social. És un èxode que hem de viure, una migració, un camí llarg i dur.

Els éssers humans amb els que va comptar l’església per obrir-se a les tasques de compromís social dels anys 70 eren més sans psíquicament que en l’actualitat. Potser d’aquí el poc interès actual per les qüestions socials, i l’enorme interès per la salvació individual. Si avui es propiciés el canvi social – i cal promoure’l amb tanta pobresa!- o tindria pocs seguidors o hauríem de preguntar-nos per llurs motivacions, donat que resultaria un fet molt estrany en aquests temps de tant poca gent preocupada pels temes socials.

Avui és comú que estiguem més tocats de la ment. Aquest ´s el nostre èxode: hem de caminar cap a la terra promesa de la salut psíquica i social, de la curació del subjecte individual i col•lectiu.

La subjectivitat personal es troba tancada en l’extrem del narcisisme sense horitzons, fragmentada totalment, sense referents clars. Per això s’ha anomenat a aquests temps “temps de subjectivitat”: les persones cultiven el propi jardí desmesuradament i recorren cada vegada més a mitjans inadequats per sortir de si mateixos.

Els factors de l’èxode subjectiu

I és que sembla que hi hagi una sèrie de factors fonamentals de canvi:

primer, és que mentre la generació dels 70 va lluitar contra referents rígids establerts, avui les noves generacions lluiten contra la carència de referents: busquen un ordre, un pare i una llei que mai va tenir. Efectivament, mentre les generacions de fa trenta anys buscaven el compromís social, ara les noves busquen l’afirmació personal, condició imprescindible després passar a l’àmbit social i polític.

Segon, la recomposició del subjecte humà disgregat i desintegrat; és a dir, la regeneració personal del subjecte individual mitjançant una personalitat sòlida i creativa sembla la principal urgència d’aquesta època, que demanarà de tot un canvi cultural que comenci per instaurar referents sòlids. I aquesta solidesa no s’obté per mitjà de la pràctica sacrificada i espartana del servei als altres sense haver tingut la formació humana prèvia que s’ha de tenir en els primers anys de vida, tan descuidats per l’actual dissolució de la família – cosa que van tenir bàsicament els subjectes dels 70-. Si no es va aconseguir en els primers anys, la reconstrucció del subjecte exigirà un procés especial dedicat i específic, encara que sigui fora de l’edat adequada, i no per mitjà d’una substitució que més aviat trasllada el problema per més tard. El normal serà dotar adequadament a cada generació de la formació humana bàsica que requereix. El que urgeix és crear bases de normalitat.

Tercer, la dissolució de les formes de subjectivitat social que asseguraven al subjecte individual referents, estils de vida, relacions i identitat. El desarrelament actual és conseqüència de la inexistència d’institucions i formes de relació sòlides, o, com ara es diu, és conseqüència de l’existència d’organitzacions en dissolució o extremadament flexibles, on tot pot succeir. Sobretot la descomposició de la política com a mitjà d’organització de la societat per a situar-se a l’abast de tots per participar i orientar els destins de les nacions i el destí mundial ha derivar en la ineficàcia per respondre a les demandes dels ciutadans del món. Com més complexa és la societat, la política es va fent més retòrica. Es reclama una política més propera, a l’abast del ciutadà mig. Però aquest reclam pressuposa la desnaturalització de la política: els subjectes individuals dispersos no reclamen un polític sinó un pare. I és aquest drama de la política: que és cada vegada més una funció social on s’esborren les diferències específiques i els ciutadans deixen de ser lliures per fer-se ciutadans serfs, massivament relacionats pels mitjans de la tecnopolítica, però mancats de qualsevol poder. Una política més propera i a la vegada més llunyana, menys participativa, més indirecta, més teledirigida.

Quart, la reconstrucció del subjecte social i polític per això és una tasca pendent en el món d’avui. Hi podran haver moviments polítics sorgits de la necessitat immediata o del cabdill emergent enmig del buit i orfandat política; però això no és política, això són moviments socials. Aquesta reconstrucció de la política és més llarga del que sembla i passa definitivament per la reconstrucció de subjectes sans capaços de decisions ètiques i sacrificades en bé del conjunt de la societat. Això tardarà tot el temps que demori tenir una mitja social de persones sanes. El problema clau és cada vegada més clarament cultural.

La gran tasca de la fi del mil•leni: estroncar ferides

D’aquí que la gran tasca de la fi de mil•leni sigui estroncar ferides i eixugar llàgrimes per reconstruir persones i pobles. Només després d’un llarg període en què aquestes intentin sortir al servei social i generar una nova cultura de vida es podrà forjar les bases d’una nova forma de fer política. El rebuig de la política avui s’explica així. I més val acceptar primer el repte de la subjectivitat personal, encara que la psique de cada persona es presenti com “un barril sense fons” i el repte de la subjectivitat social tardi en reconstruir-se.

Respecte a aquestes dues crisis s’obren enormes desafiaments pel militant, creient o no. D’una banda organitzar-se per curar ferides. Ja ho estan fent grups, organitzacions, ONG: organitzacions habitades pel consol, la companyia infatigable del sofriment humà, ressuscitadores de l’esperança. Això pressuposa també en el terreny social l’organització d’institucions capaces de convocar, perquè la gent no vagi perduda i errant. Davant el signe anònim i angèlic de les torres postmodernes de vidre intercomunicades per un espai de fluxes sense història, sorgeix el signe incommovible de l’hospitalitat, de la convocatòria a compartir, de la història que guanya les ments i els cors per a la solidaritat. Això que és un simple si es porta de manera generalitzada i comprometent a vast sectors de la societat, especialment els joves, tindrà una enorme repercussió cultural i política, pel tipus de valors que sedimenta.

Cultivar els nous valors culturals des de diverses instàncies – grups, organitzacions socials esglésies- suposa crear espais per una mística suscitadora de creativitat per un compromís que regeneri el subjecte i el món. Especialment les esglésies han mostrat la seva enorme capacitat per regenerar els subjectes. En aquest moment en què és més a llarg termini el canvi necessari – i urgent- de les estructures injustes de l’exclusió, aquests canvis no es podran donar sense subjectes responsables i madurs que els condueixin. I la humanitat planyívola dels nostres dies no està en condicions d’assumir aquesta càrrega si no és que desenvolupi una capacitat de suport, creativitat i vitalitat sobrehumanes. La tasca de formació personal sobretot en les esglésies, és la que mai ha faltat, perquè les esglésies van cuidar més i la que avui es troba a faltar per la magnitud dels desafiaments.

Però aquesta tasca és del tot militant, creient o no. El món que tenim no només produeix crisi de sentit de la vida en els subjectes. (Això seria el vell problema de l’existencialisme de principis de segle). Avui el problema és la real i definitiva aniquilació del subjecte, no només per falta de sentit sinó per la desaparició real del subjecte humà i de la naturalesa, i la possibilitat de desaparició del gènere humà és la qüestió central. No la falta del sentit de la vida sinó la falta de vida o més ben dit, la destrucció progressiva de la vida.

Tot militant, creient, o no, està cridat a assumir la perspectiva regeneradora de la vida dels subjectes. Si no hi ha subjecte cal regenerar-lo. Només amb un subjecte regenerat poden emprendre lluites, denúncies i propostes. Curar el subjecte personal i social és una gran tasca de creativitat regeneradora, similar a la que els primers cristians emprengueren davant la ruptura del món romà. Una tasca “resurreccional”, guiada per la capacitat de creure en què una força així desferma unes forces creadores contingudes tals que el món pot canviar substancialment o ser substituït pel nou que hem anat creant.

 

Carlos Castillo M.

Lima, Perú