L’ÈXODE DEL CAMP A LA CIUTAT

CIUTATS O ANTICIUTATS?

José Comblin

---

En 40 anys 200 milions de llatinoamericans sortiren del camp i anaren a viure a la ciutat. Pocs quedaren en el camp. I malgrat això, encara són 100 milions els que es preparen per anar-se’n també a viure on ja estan els seus germans. Quina aventura! 200 milions de persones lluitant i treballant sense treva per conquerir un trosset de terreny, recollir rajols, o fusta o materials de rebuig per aixecar parets, buscar teules o cartrons o qualsevol material per a fer sostre, i durant anys millorar de mica en mica el seu tuguri, favela, vilamisèria, poble lliure... qualsevol que sigui el nom. Lluitar amb l’alcaldia, amb la policia, amb els jutges, amb els propietaris... per a conquerir el dret de viure a la ciutat.

Ciutat? Serà una ciutat?, o un campament? O un camp de concentració? El que penetra en les àrees perifèriques de Lima, o de Santiago, o de qualsevol de les grans metròpolis llatinoamericanes, pensa: així serà l’infern. Aquí hi ha l’infern. Poden viure persones en aquest abocador?

Doncs sí, allí hi viu gent. Com poden viure en aquelles condicions? Quantes reserves d’energia tindrà l’ésser humà per a poder sobreviure en aquestes condicions!

Everaldo ve del camp i arriba a Recife. Fa pocs dies. Rep la visita del cap del barri. Qui és el cap en les ciutats d’avui en dia? El narcotraficant, per descomptat. El cap li comunica les instruccions per a poder romandre en el barri i li dóna el salconduit. Everaldo s’espanta. Caminant pel carrer es pregunta com podrà educar els seus fills; aquí els nens només juguen jocs de guerra: la policia contra els traficants, i els traficants entre ells. Només parlen de violència, armes, matar i morir. L’única realitat que els nens coneixen.

Perquè a ala ciutat el que domina és el tràfic de les grogues, de les armes, de tot el que és clandestí. Borratxera, corrupció de les autoritats i de la policia, depressions nervioses, crims, angoixes, assalts d’ancians per a robar-los la seva jubilació miserable...

A més a més, deixalles en els camins, pols, fang, aigües brutes, nens jugant en l’abocador, crits, baralles a les cases... Sense comptar els nens assassinats, o els joves que es maten perquè pertanyen a bandes diferents. Serà solament Rio de Janeiro? No! Totes les grans ciutats són així.

Només hi ha dues professions que creixen sense cessar: el comerç de drogues i la policia particular, més nombrosa que la policia pública, en la qual ningú confia.

I l’Església? L’Església ho sap? Només comença a saber. Alguns. No el conjunt.

Estem a 1955. Rio de Janeiro, “la ciutat meravellosa”! Congrés eucarístic internacional. Un triomf de l’Església, un triomf de l’organitzador, l’arquebisbe auxiliar de Rio, Helder Cámara. Obres i despeses faraòniques. Tallaren una muntanya per a treure del mar un barri nou, el “aterro de Flamengo”, on es fa l’explanada per a la missa de cloenda. Només un problema: els bisbes que celebren a l’altar tenen davant els ulls una vista sorprenent: les favelas, exactament al seu front. Després de la missa, l’ancià cardenal Gerlier (Lyon, França) s’acosta a Helder Cámara i el felicita per l’organització impecable del congrés. I afegeix: “Per què vostè no col•loca tot el seu talent d’organització al servei dels pobres? Totes aquestes favelas són un insult al Creador”. Per a Helder Cámara aquestes paraules foren el seu camí de Damasc. Donà un gir complet. Helder respongué al cardenal: “aquest moment és el canvi en la meva vida. D’ara endavant tot el que pugui ho col•locaré al servei dels pobres”. Així l’Església descobrí la ciutat.

En aquells temps hi havia 150 favelas a Rio. Helder Cámara pensava que en 10 anys la Cruzada San Sebastián, fundada per ell per a afrontar el problema de les favelas, podria acabar els seus treballs. Els 400.000 favelados haurien rebut una habitació digna del ser humà. Avui dia, després de quasi 50 anys, les favelas són innombrables i hi viuen 4 o 5 vegades més habitants. Pitjor: el fenomen s’estengué a totes les ciutats, no solament a les grans, sinó també a les mitjanes.

Ara bé, al costat existeixen els paradisos de les classes riques. Barris privilegiats protegits, nets, urbanitzats segons el model de ciutats nord-americanes, millor dit dels suburbis nord-americans de Nova Jersey, Los Angeles o de la carretera 123 de Massachussetts. Més encara: estan sorgint ciutats-paradís envoltades de murs com en l’edat mitjana perquè només puguin entrar les persones que tinguin passaport especial o com a mínim “bona aparença” (que no siguin negres). Allà els privilegiats tenen els seus shopping-centers que són els santuaris construïts per a celebrar el culte al déu de la ciutat: el Diner. El culte consisteix en comprar i consumir d’acord amb la nova filosofia: ”consumeixo, aleshores existeixo”; és el punt de partença de tot coneixement.

Si es pregunta a la classe mitjana de Sao Paulo: “quin és el millor símbol de la ciutat?” contesten: l’avinguda Paulista. Ara bé, l’avinguda Paulista és la Wall Street de Sao Paulo. Allà triomfa en les seves grandioses catedrals el déu diner en les seves diverses manifestacions: City Bank of New York, Bank of Tokio, Banco do Brasil, Bradesco, Itúa, etc., hipòstasi totes elles del mateix déu únic i vertader, el déu Diner- que regni eternament!-.

Les persones que hi viuen mai han vist l’altra ciutat. S’horroritzen només de pensar en la seva existència, cosa que a vegades els periodistes recorden quan hi hagué una matança fets per la policia. Quan dintre dels seus vehicles passen per les rodalies dels barris populars, la gent bé es cobreix el rostre amb la mà per a no veure’s afectat per l’energia negativa que surt d’aquests barris bruts. Per a ells un sol remei: més policia i més presons!

Quina és la sortida? Qui donarà humanitat a les poblacions de les nostres antiguitats? Ningú vindrà a ajudar els seus habitants. Ells mateixos hauran de buscar les seves solucions. Els mateixos exclosos i oprimits hauran de donar-hi solució. Solució a la violència: organitzant la seva pròpia policia popular. Solució a la manca d’allotjaments: conquerint terres, drets, materials de construcció. Solució a la manca de salut: organitzant els seus dispensaris. Solució a la manca d’educació: organitzant l’educació dels nens. Solució a la manca d’ocupació: organitzant treballs voluntaris i exigint col•laboració de les autoritats. No hi ha cap problema que les classes riques o les autoritats públiques solucionin: no poden, perquè tots els recursos són necessaris per a millorar la vida dels poderosos. Mai no sobrarà res per als pobres. Aquest, per si mateixos, han de lluitar i treballar, com fan des de fa 40 anys.

Els Sants del segle XXI seran homes i dones, seglars, que dedicaran totes les serves energies, tot el seu amor per a construir, no ja la ciutat de rajols, sinó la ciutat de ciutadans; de camperols expulsats de la terra i perduts en els campaments... hauran aconseguit fer ciutadans lliures i actius que viuran en vertadera comunitat.

 

José Comblin

Bayeux, Paraíba, Brasil