L’ÈXODE DEL CAMP AL CAMP

EMPEDREÏTS, ETERNS CAMINANTS...

Joao Pedro Stédile

---

Des que aquí arribaren els colonitzadors europeus, la història del poble llatinoamericà és una història de migrants. Però, quina estranya història! Al cap i a la fi vivim en un enorme continent territorial i, malgrat que som molts milions, l’Amèrica Llatina registra una de les menors densitats de població de tots els continents. O sigui: hi ha molta terra, per a tots!

Aleshores, per què vàrem haver de passar 500 anys caminant d’un costat a l’altre, sempre expulsats? Un èxode etern de generació en generació. I quan semblava que ens acomodàvem, sorgia de nou un senyor totpoderós que, una vegada més, ens expulsava.

Aquesta constant migració està necessàriament vinculada als models econòmics que les elits implantaren als nostres països. El model econòmic és la manera com les classes dominants procuren d’organitzar la producció i les relacions socials a la societat.

D’ençà de la invasió de Colom fins a mitjans de 1930, les nostres societats colonials varen seguir els dictàmens de les metròpolis. I aquí es va implantar el denominat model agroexportador. I, en alguns països, el model mineroexportador. És a dir, al nostre continent li tocava de produir tan sols mercaderies que interessaven a les elits de les metròpolis, i no els béns necessaris per al nostre poble. Foren així obligats a produir només coure, plata, ferro, diamants, or. En altres llocs foren obligats a produir només sucre, cotó, cafè, cacau, cuir, tabac.

I, quin era el paper del poble nadiu en aquest model? Empresonat, massacrat i traslladat com a esclau a les mines o a las grans plantacions. Als residents, una única sentència: mort! Per això va fer falta mà d’obra. Anaren aleshores a buscar una altra part del nostre poble: milions d’africans portats presoners de l’altre costat de l’Atlàntic. I, una vegada eren al nostre Continent, de nou traslladats, portats d’un costat a l’altre, com simples mercaderies. Separats de la cultura, de la família, de qualsevol arrel. I, més tard, anaren a buscar una part més del nostre poble: els pobres camperols exclosos d’Europa. Allà ja no hi havia lloc per a ells. El pobre sempre és destorb per al desenvolupament. L’única alternativa era emigrar cap a Amèrica, abans de morir-se de fam.

1930-1980

El model agrominerexportador va entrar en decadència. Ja no hi havia lloc per a l’esclavitud. Sorgeix una nova elit. Les burgesies industrials derroten les oligarquies rurals i implanten un nou model econòmic: la industrialització. Més del 80% del nostre poble vivia encara en el medi rural. Però ara, a les ciutats, fa falta mà d’obra barata per a la indústria. A emigrar novament! Expulsats de la terra o atrets per la il•lusió d’ésser millor explotat, milions de persones foren novament obligades a sortir de les seves cases. Del 1930 al 1980, l’Amèrica Llatina va invertir completament la ubicació del seu poble. Quasi tots els països passaren a tenir menys del 30% de la població en el medi rural. Un èxode espantós. Milions de famílies abandonaren les seves comunitats rurals i sortien cap a les ciutats. L’Amèrica Llatina es va urbanitzar en 50 anys, en la mateixa proporció que Europa i els EEUU ho feren en 250 anys...

L’èxode rural no fou un procés natural d’aglomeració social: fou una expulsió. I per a les elits dominants no era cap problema inflar les ciutats amb mà d’obra regalada: era un objectiu. Marx havia descobert – i els capitalistes ho aprengueren- que com més gran fos l’exèrcit industrial de reserva i la recerca de feina, més petits serien els salaris pagats i més grans les taxes de benefici. És fàcil constatar-ho, perquè a la majoria dels nostres països fins avui el salari mínim mensual no passa de 120 dòlars. Mentrestant, els països capitalistes més avançats arriba als 1,500 dòlars per a les funcions més simples.

Les nostres ciutats s’inflaren. En poques dècades, ciutats modestes com Sao Paulo, Lima, Rio de Janeiro, Bogotà, Managua, Mèxic, Santiago, Buenos Aires, Salvador... es transformaren en metròpolis inhabitables. Al Brasil, la causa mortis principal de les persones entre 15 i 40 anys és l’assassinat. I el nombre d’homicidis per cap de setmana a les grans ciutats sobrepassa el volum de morts de les guerres modernes. El poble es mata, ¡sense saber per què!

Un nou model en procés d’implantació

Malgrat tot, el model d’industrialització no va distribuir riquesa, no va treure al nostre poble de la pobresa, no va desenvolupar els nostres països. Va entrar en crisi també. Les elits adoptaren aleshores un altre model: obrir els nostres mercats i subordinar totalment les nostres economies als interessos del capital financer internacional. Finalment “ens hem convertit en mercats emergents i les inversions del capital internacional poden desenvolupar els nostres països”, diuen els tecnòcrates de torn. Somniant només en Miami i París...

I quin destí li reserven al nostre poble? Emigrar novament. Diuen que l’agricultura no té futur, que està endarrerida, que produeix “només” matèries primeres i aliments. El futur és la informàtica. Els interessos. La Borsa. I no hi ha lloc per als pobres i els camperols. Sota l’empara del capital financer, les elits ara prediquen que hem d’aplicar l’exemple nord-americà per desenvolupar l’agricultura: grans propietats exportadores i uns quants petits agricultors subordinats. És l’agroindústria. I en aquell model hi cap només un 8% de la població, que aleshores pot continuar en el medi rural. Però, i els altres? Les elits ofereixen un bitllet d’autobús, de tren, un cistell bàsic... A l’Amèrica Llatina torna a estar en voga una nova i creixent onada d’emigració que transformarà les nostres ciutats en inferns terrestres.

Ja no hi ha lloc per als pobres, ni al camp ni a la ciutat. En som simplement exclosos!

Molts ho abandonaren tot. S’arriscaren a infiltrar-se en el paradís nord-americà, per ser encara més explotats. Altres canvien de pàtria. Els brasilers busquen el Paraguai i Bolívia. Els paraguaians i bolivians busquen Buenos Aires. Els centreamericans pugen desesperats cap al Nord; qui sap?. Potser algun dia arribin a la Meca de Miami! Els uruguaians, encara més agosarats, marxen cap a la llunyana Austràlia. Els panamenys il•lusos somnien encara tenir feina al canal usurpat pels gringos. Uns altres milers es transformen en “mules” per transportar la droga, consumida àvidament per la classe mitja nord-americana, feta Sodoma i Gomorra.

La tenacitat

Entre els indígenes dels boscos brasilers hi ha un refrany antic per explicar solucions quasi irresolubles. Diuen que en aquelles circumstàncies: “Si corres, t’atrapa; si no, se’t menja”. Què s’ha de fer aleshores? En aquests casos – ens ensenyen- “només hi ha una solució: menjar-se la fera”.

Aquesta és la lliçó que milers de pobres i sense-terra del Brasil, de Chiapas, de Paraguai, de Guatemala, de Perú, de l’Equador, de la Nostra Amèrica, han après. No hi ha altra sortida. És necessari “menjar-se la fera”. És a dir, reocupar les nostres terres. Enfrontar-nos al latifundi. És necessari que ens enfrontem al model neoliberal. I per això es multipliquen les ocupacions massives de terra, espantar la sobèrbia de les elits. I ha hi ha ocupacions de fàbriques, escoles, terrenys abandonats, edificis.

El clamor per “ocupar, resistir i produir” ressona pels camps i prats improductius, com un senyal de tenacitat i rebel•lia.

I per quin motiu volem reconquistar la terra? Només per tornar a ser camperols? No. Com deia el poeta de l’Araguaia: Terra és... més que terra. Terra és ciutadania. Terra és poder. Terra és cultura. Terra és territori. Terra és plantar arrels. Lluitar contra l’emigració. Deixa de ser animals que es desplacen de galliner en galliner a l’arbitri del senyor de les terres.

Terra és vida. Terra és autonomia. Terra és treball. Terra és futur. Terra és criar els fills amb dignitat. Terra és salut. Terra és saviesa. Terra és igualtat de drets.

Certament els pobres de l’Amèrica Llatina rescriuran la història. Tard o d’hora ens alçarem. Ocuparem totes les terres. Improductives. Esclavitzades. Ocuparem el nostre país. Les nostres arrels. Els nostres somnis. Els nostres ideals. I demostrarem que les elits minoritàries no tenen futur, perquè no saben somniar. No saben què és la solidaritat.

 

Joao Pedro Stédile

Líder del MST