Álvaro Lozano Gutiérrez

Mirem la televisió…fa temps que el meu pare i jo ens desvetllem davant la pantalla. Quan era més petita em podia passar hores mirant els dibuixos o només canviant els canals. Ell per la seva part, mai tenia temps, i quan sortíem em parlava de manera mecànica com a la gent de la seva oficina.

En realitat, encara no sé quan van començar a canviar les coses. Un dia va tornar de la feina i es va asseure amb mi en el sofà, deixant-se hipnotitzar per les notícies. Eren hores de transmissions en viu, amb experts arrogants parlant  del que estava passant.

-L’escalfament global és una altra etapa de la història humana, com l’extinció dels neandertals o la pesta a l’Edat Mitjana… en tot cas, res per què ens haguem d’alarmar.

Però jo veia la preocupació en els seus ulls, podia veure l’angoixa que precedeix la tragèdia. El pare sempre fou un home pragmàtic, d’aquells que troben oportunitats on els altres només veuen problemes. Per això, adonar-me com s’ensorrava poc a poc significava d’alguna manera que el meu món, literalment també s’ensorrava.

- Aquesta gent ho sabia Alejandra… ho sabia i va callar, o pitjor encara, va dir les coses a mitges i ens vàrem conformar amb les mentides.

Amb el temps ho he entès. Les desaparicions, o extincions com les anomenaven a l’escola, començaren a mostrar símptomes de malaltia terminal. Primer foren els elefants del Congo, després les granotetes de l’Amazònia, els cangurs a Austràlia, les llames als Andes del Perú. Les imatges eren tan colpidores que molts mitjans les prohibiren, però davant del trànsit a les xarxes socials, van decidir tornar-les a emetre  i alimentar la nostra set d’espectacle: ara les teníem vint-i-quatre hores, dia i nit recordant-nos que aquesta és una catàstrofe global.

Avui cada canal, fins i tot els infantils, transmet en rigurós directe la mort de Goliat, el darrer lleó sobre la Terra.

Durant més d’un any hem vist desaparèixer la seva bandada. La calor i la sequera, allà on abans hi havia fèrtils pastures, delmaren els orgullosos sobirans d’Àfrica. Alguns entusiastes recorregueren quilòmetres per portar aigua i aliments, però amb les guerres i la fam tot se’n va anar en orris. També nosaltres moríem poc a poc. Les nacions creaven plans que al cap de pocs mesos havien de canviar i, fins i tot, amb gran cinisme s’especulava que era millor que desapareguessin molts per reiniciar el planeta, com un ordinador avariat al que s’ha de canviar el programari.

I aquí ens tens, contemplant el darrer rei de la selva, cansat… vençut.

Fa temps que està sol. Jeu enmig de la pols respirant amb dificultat. Mentrestant un equip de gravació l’observa des de  la seguretat dels seus vehicles. Envien les seves imatges arreu d’un planeta que agonitza.

- Quan les abelles s’hagin extingit als humans només ens quedaran quatre anys de vida, saps que això ho deia l’Albert Einstein?

El meu pare segueix buscant un sentit a tot això, un punt de no retorn des que la tragèdia s’hagués pogut evitar. Els gasos de l’efecte hivernacle, la capa d’ozó amb un forat de la mida de de Rússia, la fi de la selva amazònica… en fi, si hom mira cada cosa podia ser un símptoma aïllat, però com amb qualsevol malalt, quan tot es va unir fou impossible aturar el desastre.

Ara només ens queda un lleó estàtic. Contempla les vastes planúries amb uns ulls que tant poden ser de melanconia com de ràbia infinita. Fa només deu anys encara es venien plans turístics per caçar-los, en fa cinc per visitar les darreres bandades… en fa dos, les guerres de la fam devastaren cinc països del centre d’Àfrica, el que impossibilità observar-los.

I finalment sol, ha caigut… jo esperava de rugís en un darrer gest de rebel·lia. Però res, només va tombar-se cap un costat i deixà de respirar.

Les xarxes socials esclaten, tothom lamenta la mort del darrer rei de les sabanes on un dia vàrem donar la nostra primera passa com Humanitat. Els discursos es multipliquen i els minuts de silenci recorden que això ho hem causat nosaltres.

El pare plora… sap que ha arribat el nostre torn.