La caixa dels trucs dels empresaris
El “solidarisme”
 

José Antonio Marchena

---

Què és el solidarisme

És una estratègia empresarial concebuda pel costa-riqueny Alberto Martén Chavarría, al final dels anys quaranta, el qual va agafar com a font d’inspiració els plantejaments corporativistes i mutualistes, sorgits a Europa al final del segle dinou.

El nucli central d’aquesta estratègia és la manipulació del concepte “solidaritat”, entenent-la com la unitat, la cohesió i l’harmonia entre obrers i empresaris, per tal que aquests últims puguin explotar els seus treballadors en pau i harmonia.

És una estratègia pensada i sistematitzada per a defensar els més alts interessos dels empresaris. Per això, les associacions solidaristes (expressió orgànica més coneguda) sorgeixen de l’acceptació i voluntat de l’empresari i no pas com a resultat d’una gestió dels treballadors.

Funciona amb diferents expressions, segons el país del qual es tracti. Per exemple, a Costa Rica i Guatemala, funcionen amb el nom de associacions solidaristes; a Nicaragua han agafat el nom d’associacions per al desenvolupament integral del treballador (ADIT); a El Salvador es coneixen amb el nom de comissions obrero-patronals, associacions solidaristes o cercles de qualitat; a Hondures han pres la modalitat de juntes de foment i paral.leles; a Panamà, el solidarisme es lliga més als cercles de qualitat, igual que a Veneçuela, Colòmbia i Perú; a la República Dominicana, s’anomenen “asebien”.

No tenim informació que a la resta de països de l’Amèrica Llatina el solidarisme existeixi amb aquest nom. No tenim notícia que a l’Argentina, Brasil, Uruguai, Xile i Paraguai existeixi aquest fenomen, però no descartem que existeixin altres estratègies de control de les relacions laborals per part dels empresaris d’aquests països. Així com tampoc descartem el fet que aviat es posi a funcionar l’estratègia solidarista a la resta de països de la regió, ja que recentment es va crear un organisme llatinoamericà per promoure el solidarisme, anomenat “Organització Llatinoamericana Solidarista”.

Què pretén

El solidarisme té com a finalitat controlar les relacions obrero-patronals, amb l’objectiu de fer prevaldre els interessos patronals. És clar que el solidarisme no es presenta com una estratègia a favor dels empresaris i en contra dels treballadors, sinó com un moviment de solidaritat en el qual obrers i empresaris s’ajudaran mútuament.

S’autoanomenen el moviment de l’harmonia i la cooperació obrero-patronal, sempre i quan aquestes girin a l’entorn dels interessos de l’empresa; quan el treballador en reclama els seus s’acaba l’harmonia i comença la repressió.

Es proclamen, a més a més, els capdavanters de la cogestió obrera, prometent als treballadors de convertir-los en copropietaris de l’empresa. Però es tracta d’un engany més per a que el treballador s’autoexploti a favor de l’empresa. Ja que el fan creure que és seva, se sacrifica per tal que l’empresa sigui cada vegada més rendible. El resultat final consisteix en sucosos guanys per a l’empresari i desmillorament de les condicions de vida i de treball per a l’obrer.

Així, les conquestes assolides pels treballadors comencen a desaparèixer paulatinament, mentre les associacions solidaristes, en les diferents modalitats, desenvolupen algunes activitats compensatòries (préstecs, alimentació subsidiada, activitats esportives i culturals...) amb fons dels mateixos treballadors, provinents d’un percentatge que els treballadors estalvien dels salaris i un altre percentatge corresponent a la indemnització per acomiadament (cessantia), que també pertany als treballadors, la qual és avançada pel patró a l’Associació Solidària.

Així, amb la imposició del solidarisme, es deterioren les condicions laborals, ja que els treballadors no compten amb instruments de defensa dels seus drets i interessos. D’altra banda, els empresaris gaudeixen de plena llibertat per pagar salaris injustos, acomiadar els treballadors que no aconsegueixen donar el màxim rendiment, o pel sol fet de sindicalitzar-se.

El solidarisme i les noves tendències empresarials

Efectivament, la globalització de l’economia porta la implementació de noves formes de producció, amb l’objectiu d’elevar el grau de competitivitat de les empreses, així com la seva efectivitat i eficiència. D’aquí que els empresaris busquin models alternatius d’organització, que els permetin flexibilitzar les relacions laborals, per poder participar en les noves formes de producció que el context mundial els imposa.

En funció de tot això, els empresaris, ideòlegs i promotors solidaristes, venen el solidarisme com la gran alternativa d’organització laboral, davant del sindicat.

Afirmen que és un moviment que permet eradicar la lluita de classes. Afavoreix la concertació i la productivitat i competitivitat de les empreses, mitjançant la intensificació del factor treball.

En aquesta línia, recentment, l’estratègia solidarista és modificada pels empresaris, en integrar als plantejaments solidaristes les teories de l’administració plana, el concepte de control total de qualitat, els inventaris just a temps, horaris flexibles, alt grau d’especialització, etc., donant com a resultat el concepte i la proposta de “Solidarisme total”.

Costa Rica es converteix a la dècada dels anys vuitanta en el país en el qual aconsegueix calar a fons el solidarisme, amb un creixement accelerat que es tradueix en un auge solidarista i un estancament sindical. Després de 43 anys d’existència, el solidarisme costa-riqueny va créixer en més de 1.300 organitzacions a tots els sectors productius, amb una militància aproximada de 120 mil afilicats i un capital econòmic de més de 300 milions de dòlars.

El sindicalisme tan sols comptava el 1991 amb més de 475 organitzacions i una militància de 155 mil afiliats.

Guatemala és el segon país de penetració solidarista. Després d’intents frustrats, als anys setanta creix, afavorit pel govern demòcrata cristià des de 1984. El 1990 compta amb més de 300 organitzacions repartides en 22 departaments al sector rural i urbà, turístic i industrial, amb més de 50 mil treballadors organitzats i un capital econòmic superior als 25 milions de quetzals. Dades optimistes del sindicalisme guatemalenc el situen amb una representació del 3 o 4% de la població activa.

Hondures és el tercer país de desenvolupament solidarista. Ingressat el 1984, posseeix més de 25 organitzacions al sector industrial, miner i banquer, a més d’altres organitzacions similars que no fan servir el nom solidarista. Compta amb més de tres mil afiliats i un conjunt de condicions favorables per créixer. El moviment sindical hondureny comptava amb més de 400 sindicats i prop de 300 mil afiliats.

El Salvador és la quarta zona d’ingrés del solidarisme, a partir de 1985, amb el nombre de “comissions obrero-patronals”. Té més de 30 organitzacions, al sector industrial, comercial i públic.

Al cinquè lloc s’hi troba Panamà. El solidarisme s’hi fa present al sector industrial i agroindustrial de la capital i la zona fronterera amb Costa Rica, amb més de deu empreses que practiquen el solidarisme sense oficialitzar-lo.

Un nou focus de penetració és Nicaragua. Arran de la discussió sobre la privatització d’empreses estatals i de la mà d’empresaris exiliats que tornen a Nicaragua des de Miami o Costa Rica, el solidarisme s’ha fet present a una dotzena d’empreses del sector turístic, industrial i ingenis sucrers.