La “cita del 94”
La “cita del 94”
Enrique Ortego
El 1994 es definirà el mapa polític llatinoamericà per a la dècada dels anys 90. Mèxic, Uruguai, Colòmbia, Brasil, República Dominicana, Panamà, El Salvador i Costa Rica escolliran un nou president enguany, després que el desembre Veneçuela, Xile i Hondures han fet el relleu corresponent. No cal dir que aquest càlcul és present des de fa temps a les agendes dels corrents polítics principals. Així, el Foro de Sao Paulo, que reuneix els partits polítics de l’esquerra llatinoamericana més importants, fa més de dos anys que intenta elaborar punts de coincidència programàtica per a aquesta “cita del 94”. El mateix pretenen els corrents democristià i lliberal, amb menys esperit de coincidència continental.
El fet objectiu és que n’hi ha hagut prou amb el primer tram de la dècada dels anys 90 per desgastar ràpidament el flux polític del que es va anomenar a finals dels anys 80 “la nova dreta”.
Sorgida enmig de convulsions mundials com ara l’enfonsament del bloc de països socialistes, i enllumenada pel fetitxisme del lliuremercat, aquesta “nova dreta” va aconseguir un triomf fàcil en aquells moments. Tan sols tres anys més tard, els líders principals es debaten assetjats per escàndols financers, cops d’estat o alarmants índexs de pobresa.
És clar que aquesta dada per si mateixa no aporta gaire llum sobre el futur mapa polític llatinoamericà, que es decidirà a les eleccions de 1994. L’esquerra, de moment, encara no ha estat capaç d’hissar banderes noves que semblin suficients per arrossegar majories populars que en el terreny polític es mostren com a mínim decebudes, desenganyades o pessimistes. D’altra banda, en alguns països com ara Veneçuela, Perú o Guatemala, propostes desgavellades de caire cabdillista o demagògicament populistes sembla que guanyen una simpatia creixent. L’abstenció i el desinterès són, en tot cas, les banderes polítiques amb més audiència.
En el moviment popular, a poc a poc, es va generalitzant una nova reflexió sobre els espais polítics. Allò local, el món més proper a la vida comunitària, substitueix les grans propostes polítiques que tantes energies van consumir les dècades passades.
La “cita del 94” s’evidencia com una referència inevitable. A Mèxic i Brasil les eleccions ofereixen espais reals per a que una part important del moviment popular influeixi en la política oficial. També a la República Dominicana, El Salvador, Panamà o fins i tot Uruguai, el triomf de l’esquerra podria ser el catalitzador de processos inèdits de confluència del moviment popular.
L’oportunitat hi és. L’important serà que la vella esquerra llatinoamericana sàpiga sortir ràpidament de la consternació en què va entrar després de la caiguda del Mur de Berlín i escolti la veu d’uns pobles que mai no varen deixar de caminar.