Josep-Maria Terricabras

Darrerament alguns pretenen que els dubtes siguin senyal d'esperit crític. No saben que els dubtes només tenen sentit a partir d'algunes certeses. Per això és bo que, de tant en tant, proclamem les nostres certeses. Només així podrem tenir dubtes raonables. De certeses, en tenim moltes, sovint ben sòlides.

Ara en referiré algunes, i començaré ben amunt: l'Univers que ens acull és immens. La mica de cel estrellat que veiem ja ens deixa esbalaïts. En aquest univers immens, la Terra és petita, molt petita, insignificant. I això també és sorprenent: que en una petitíssima esfera de l'univers, hi hagi acabat apareixent una intel·ligència humana,  capaç de construir i destruir, fins i tot de crear i escampar un dolor terrible i definitiu.  

En l'Univers immens, doncs, hi ha la Terra petita i, en aquesta Terra, encara hi ha el "nostre" món local, molt més petit: el de cada comunitat, el lloc on hem nascut i ens hem fet grans, l'àmbit concret del riure i del plor, de la vida i de la mort. Però massa sovint oblidem que a la terra de cadascú, a la Terra de tots, hi ha prou lloc, aliments, recursos i diners perquè totes les comunitats humanes puguem viure amb pau, fins i tot amb el goig de reconèixe'ns les unes a les altres.

Per desgràcia, sovint la vida a la Terra encara no va pel camí del bé de tots, sinó del profit d'uns quants. Constantment es desvetllen al voltant nostre -potser fins i tot dins nostre- desigs de poder i de domini. Així arriben el sotmetiment innecessari, l'enriquiment absurd, l'expansió malaltissa. Quatre genets hi ajuden sempre: l'exèrcit i la religió que s'imposen, l'administració que ho disposa, i els tribunals que ho sancionen.  

En els darrers segles el capitalisme és qui organitza aquesta submissió: s'ha infiltrat en tots els organismes públics i privats, i en el cap i el cor de la majoria de ciutadans. Així és com ja ben pocs saben què és la dreta i què l'esquerra, què és públic i privat, què és l'interès general o el bé comú, si la voluntat individual -sobretot dels més forts- ha de tenir, o no, l'última paraula. S'ha aconseguit que aquestes preguntes semblin passades de moda: ara, gairebé tot és qüestió de capital, benefici, guany. 

Amb això, el sentit de pertinença, de comunitat, queda destrossat. No solament el destrossa l'agressió brutal, escandalosa i mortal, com contra Ucraïna, sinó també l'agressió més convencional, més aparentement acceptable, la que exerceixen els grans estats contra els territoris que controlen i els grans poders econòmics contra els ciutadans que ja no demanen gran cosa i que ho acaben consentint tot per sobreviure. 

Si no volem que el món se'ns acabi de podrir a les mans, és hora de reclamar la vida i el poder de les comunitats, aquelles en què som algú, en què se'ns reconeix i se'ns protegeix. Ho haurem de fer junts, resistint amb determinació, cívicament alçats, a favor d'una educació crítica per a tots, d'una sanitat pública de qualitat, de llocs de treball igualment remunerats per a dones i homes, de seguretat pública, d'habitatge assequible, de jubilació digna. És per això que hem de lluitar, és això que hem d'exigir i, sempre que calgui, ajudar a estructurar pel nostre compte. Mai no podrem ser una autèntica comunitat si no actuem com a tal. I si no som una comunitat només som individus dispersos, a mercè d'un capitalisme ferotge que sempre busca les restes del nostre naufragi.

Les violències i guerres evidents només són un exemple amplificat d'allò que pot acabar essent la nostra vida, d'allò que, en molts casos, ja ha començat a ser: sotmetiment i destrucció. És per això que, si no volem morir esclafats pel poder massiu del capitalisme destructor i dels poders que l'aplaudeixen, hem de recuperar les nostres comunitats com els llocs que ens identifiquen i ens protegeixen.  Només en la comunitat sabem qui som. Només en ella ens trobem protegits. La comunitat ens ajuda a ser resilients. Quan no hi ha comunitat, no hi ha res en comú. I llavors tampoc no hi som nosaltres.