La conquesta de la Naturalesa

Abans de Colom, Amèrica era una terra de boscos antics espessos que cobrien tant les costes com les muntanyes, amb milers d’espècies de plantes i d’animals desconegudes avui dia. Fins que els europeus no van començar a colonitzar el món no s’havia produït cap canvi físic permanent que afectés tota la terra en 500 milions d’anys. La difusió de la tecnologia i ideologia europees durant els últims 500 anys es pot comparar a un augment en l’influx de raigs còsmics o a l’aixecament de noves cadenes senceres d’Andes i Himàlaies. Pràcticament res no queda igual.

Colom i aquells que el van seguir no van pas venir sols. Van dur amb ells plantes, animals i bactèries, els quals van trobar pocs o cap predador natural i es van propagar amb una rapidesa sorprenent. En el transcurs de 50 anys el procés d’aniquilar les formes de vida indígenes –començant per la gent nadiua, però sense acabar-hi– va ser irreversible. Porcs, vaques i cavalls europeus van trepitjar literalment les espècies americanes fins a la seva desaparició. Els cultius europeus, el sucre, cafè i plàtans que els europeus van introduir, van empènyer les plantes nadiues cap a terres marginals, on van lluitar i van perdre la batalla contra les bardisses europees.

L’”europeïtzació” de la flora i la fauna americanes no va pas ser el subproducte accidental del contacte entre el vell món i el nou. Va ser un objectiu central de la Conquesta: proveir els conqueridors dels aliments i bèsties de càrrega als quals estaven acostumats; debilitar la resistència dels pobles nadius; i el més important: proporcionar a Europa els béns que cobejava.

La plantació va ser la forma organitzada que va prendre aquest procés: la terra va ser desbrossada, una espècie estrangera va ser introduïda allà on no existien predadors, i totes les espècies que no conduïen cap a l’economia del monocultiu eren perseguides i sovint exterminades. Per produir sucre, els ben desenvolupats ecosistemes de les planúries costeres de les illes caribenyes i del Brasil van ser devastats per la deforestació i la irrigació. Per produir cafè, les terres baixes al peu de les muntanyes boscoses de Colòmbia, Veneçuela, Centreamèrica, les illes caribenyes i l’altiplà de Sao Paulo van ser arrossegades i “reforestades”. El bestiar de pastoreig –pasturant fins i tot a les praderies del nord de Mèxic i del centre d’Amèrica del Nord, la pampa d’Amèrica del Sud i les planícies veneçolanes– va tenir un efecte similarment dràstic. Després de la II Guerra Mundial els boscos costaners de Centreamèrica van ser enderrocats per deixar pas al cotó.

A Mèxic, Perú, Bolívia i més endavant al Brasil, Xile i altres parts, la mineria va ser la causa major del canvi ambiental.

Elisabeth Dore escriu de boscos talats per proporcionar fusta per a túnels, pous miners, vaixells i pastadors per a animals de càrrega.

Els antics sistemes d’irrigació i les andanes terraplenades que conservaven l’humus preciós van ser abandonats quan comunitats senceres de nadius es van esvair en els camps de mort en què es van convertir les mines, o en emigracions prolongades fugint d’aquell destí. L’ús sovintejat de mercuri després de 1570 va saturar els rius i els terrenys. Al principi d’aquest segle, les emissions tòxiques de fundicions i refineries estaven deixant grans àrees virtualment estèrils. Cap el 1960 la mineria estava movent muntanyes, desviant rius enormes, creant ciutats senceres en selves despoblades i provocant una contaminació gegantina.

La història natural mai no va ser totalment independent de la història política. Avui el grau i el pas de l’activitat humana les ha fet inseparables. La conquesta de la naturalesa i la d’Amèrica són dos aspectes del mateix procés. De manera semblant, en els anys recents s’estan juntant les lluites per acabar la dominació nacional i de classe i les lluites que busquen prevenir l’eco-catàstrofe que s’apropa per l’horitzó d’Amèrica Llatina. Els moviments populars dels pobles nadius, camperols i pobres de les ciutats estan adoptant de manera creixent programes explícitament mediambientals. Potser podem injectar una nota d’esperança en aquesta fosca història, ja que només una política contrària podria posar punt final als 500 anys de conquesta.