LA CONTRIBUCIÓ INVISIBLE DE LES DONES

PNUD –95

---

La subvaloració del treball de la dona es reflecteix en la falta de reconeixement de la seva contribució. El debat ha d’abastar tant la igualtat en les recompenses com la igualtat en les oportunitats.

Hi ha alguna raó que requereixi que es valori solament el treball del mercat i una raó perquè el treball tingui un valor de canvi, no solament un valor humà, a fi que pugui ser reconegut en termes econòmics?

Cal contrarestar la idea que, per ser valorada, l’activitat humana ha de tenir sempre assignat un preu de mercat. Moltes coses que fan la vida digna de ser viscuda no tenen preu. No estem propugnant que totes les activitats dins d’una família o una comunitat siguin monetitzades perquè se’ls doni un reconeixement suficient. La major part d’aquestes activitats tenen un valor que excedeix en gran mesura qualsevol valoració econòmica.

No obstant això, ens trobem davant d’un dilema: com que no s’assigna una valoració econòmica a aquestes activitats, es corre el risc de subestimar greument la contribució de la dona. No és possible recompensar ni reconèixer adequadament la càrrega de treball que les dones absorbeixen. En veritat, si no es valora la major part del seu treball, es redueix les dones virtualment a entitats inexistents en la majoria de transaccions econòmiques, com la propietat de béns o la falta de garanties per préstecs bancaris. Atès que en la societat contemporània és tan freqüent que la condició d’una persona s’equipari a la seva capacitat d’obtenir ingressos, les dones pateixen una greu subvaloració en la seva condició econòmica. Això ocorre, malgrat que les dones absorbeixen una major proporció del total de la càrrega del treball i malgrat el fet que el treball masculí remunerat en el mercat és sovint el resultat d’una “producció conjunta”, gran part de la qual potser no seria possible si les dones no es quedessin a casa tenint cura dels fills i atenent la casa.

Com podem reconèixer aquesta realitat sense propiciar un valor de canvi per a totes les activitats no monetitzades i sense propugnar un canvi radical en la manera com les famílies s’organitzen el treball? Alguns països estan encarant aquestes qüestions per mitjà de “comptes satèl•lits” en què es registra el treball no monetitzat, particularment el que duen a terme les dones. A escala mundial, també es poden fer algunes estimacions a grans trets per posar de manifest el problema. Si aquestes activitats no remunerades es consideressin transaccions de mercat i s’hi apliquessin els salaris corrents, llançarien enormes valuacions monetàries: l’enorme suma de 16 bilions (16.000.000.000.000) de dòlars, o un 70% més de l’import oficial estimat del producte mundial, de 23 bilions de dòlars. En aquesta estimació s’inclou el valor del treball no remunerat fet per dones i homes, com també el valor de la sub-remuneració del treball femení, amb els salaris predominants. D’aquest import de 16 bilions de dòlars, 11 bilions representen la contribució no monetitzada i “invisible” de les dones.

La modernització del treball no comercialitzat de les dones és més que una qüestió de justícia. Ateny la condició econòmica de les dones en la societat. Si es valora correctament el treball no remunerat de la dona, és molt possible que en la majoria de les societats es posi de relleu que les dones són el principal sosteniment de la llar –o almenys un sosteniment en igualtat de condicions- ja que es dediquen al treball més temps que els homes.

Si es reconegués cabalment la necessitat de recompensar el treball no comerciable, les repercussions sobre la manera en què s’estructura la societat serien revolucionàries.

En quasi tots els països, les dones aporten quasi tant treball total com els homes i en molts països hi contribueixen més. Però les dones reben una proporció molt més petita dels béns i els serveix produïts pel conjunt del treball humà.