La Croada Nacional d’Alfabetització de Nicaragua,
una esperança per a la UNESCO.

Orlando Pineda Flores

---

Hi ha molts amants de l’alfabetització en el món que van pensar i pensen que la gran gesta cultural alfabetitzadora que va ser la Croada Nacional d’Alfabetització de Nicaragua va ser pensada un cop aconseguit el triomf revolucionari del Front Sandinista. Però les intimitats d’aquesta gesta mostren que molts guerrillers en diferents muntanyes del país al mateix temps que combatien contra la guàrdia de la dictadura militar Somozista, ja en els anys 1967 i en endavant, alfabetitzaven als camperols i camperoles a les selves muntanyoses de Nicaragua. Perquè si hem de dir la veritat, els fundadors del Front Revolucionari no només pensaven en fer fora la dictadura militar sinó que hi havia una preocupació que el poble de Nicaragua, que era el segon en tota Amèrica en analfebetisme després d’Haití, aprengués a llegir... (Tinc explicat, a la Pedagogía del Amor en Nicaragua, que Carlos Fonseca Amador, a l’any 1966, havia vist com Germán Pomares, el Danto i altres guerrillers estaven ensenyant a armar i a desarmar, les diferents tàctiques guerrilleres que s’ensenyaven als camperols, i en un moment que va passar on hi havia German Pomares, li va dir: “I també ensenyi’ls a llegir”)

Si hi ha res que calgui reconèixer a la UNESCO, és que va anunciar al món sencer que el triomf de la Croada Nacional d’Alfabetització és reconeguda com la major mobilització i la participació més gran del segle. Ens ho va recordar l’escriptor argentí Julio Cortázar de renom internacional en un article titulat El pueblo nicaragüense maestro de sí mismo la Croada: “convertirá la totalidad del país en una gigantesca escuela en la que de alguna manera la mitad de la población enseñará a leer y a escribir a la otra mitad”.

Estadísticament, se sap que més de 115 mil joves entre les edats de 13, 14 a 20 anys van anar a les muntanyes a ensenyar a llegir, però la pura veritat és que les mares i els pares també es varen moure creuant rius i muntanyes per participar amb els seus fills en aquesta magna tasca. El que és diví de tot plegat és que la ciutat es va casar amb la muntanya, l’Atlàntic es va casar amb el Pacífic, els empresaris també es van casar amb els camperols,... No es distingia el ric del pobre, tot era un sol amor nicaragüenc.

Però no tot es va acabar després d’haver baixat l’índex d’analfabetisme d’un 64% a un 12,9%. El model pedagògic s’havia de mantenir però no solament per salvar Nicaragua. Nicaragua tenia el deure davant d’Amèrica i del món de demostrar que és a través de l’amor dels joves participant en les tasques que podem baixar els índexs catastròfics d’analfabetisme pels quals travessa la humanitat. Mil milions d’analfabetes en el món, sobretot noies joves entre 14 i 15 anys, no és qualsevol cosa per no preocupar els governants i als diferents poders públics que naveguen pels diferents partits en el poder.

Lamentablement, el model pedagògic revolucionari anomenat pedagía del amor en Nicaragua, només va poder continuar amb fruits molt positius i recomanables a Río San Juan quan la Revolució a través de la UNESCO va declarar tot aquest departament “Primer departament lliure d’analfabetisme” al rebaixar l’índex del 96% al 3,77% (font UNESCO de París). La Croada Nacional d’Alfabetització, l’herència i l’amor que ens va llegar, continuaven des de Río San Juan regalant la gran esperança per a la UNESCO, l’esperança de saber que els joves poden eradicar l’analfabetisme, poden salvar el món.

Per lògica, tot això va passar ja que diferents joves estudiants de magisteri es varen traslladar a aquesta regió tan bonica com difícil a treballar de valent, a donar-ho tot sense esperar res a canvi. I és precisament en aquest territori on el model alfabetització i producció, alfabetització i cura del medi ambient, alfabetització i millora de la salut del poble, demostra exemplarment que un model que tingui a veure amb l’economia de la família obrera-camperola és el que enamora l’aprenent i li ensenya a casar-se amb aquesta feina tan emocionant d’ensenyar i aprendre a llegir i a escriure, de convertir la foscúria en claredat.

Fa molta tristesa que després de la pèrdua de les eleccions el 1990, el Front Sandinista ja no va poder atendre tota Nicaragua. Beneït sigui, doncs, l’organisme “Asociación de Educación Popular Carlos Fonseca Amador” que després de 1990 ha pogut aconseguir amb les ungles, fetn servir aquest model, declarar als municipis de San Francisco Libre, Palma Africana, Diriomito, Batahola y Nandasmo “Territoris Lliures d’Analfabetisme”.

Avui la pedagogia del amor s’està aplicant a Palacagüina i joves de diferents edats amb molt entusiasme imparteixen les seves classe en petites cases, a champas o sota les capçades dels arbres i dones camperoles i homes amb mans endurides agafen el seu llapis i la seva cartilla i van creant a cadascuna de les ments una llum tan brillant que per al 23 d’agost de 2004 il•luminarà els diferents turons i comunitats per fer bona la cançó de Carlos Mejía Godoy ..... “Cristo ya nació en Palacaguina”.

Però com a nicaragüencs els nostres principis revolucionaris ens omplen de moltíssim amor per reconèixer que l’agermanament amb Arbúcies, a Catalunya, amb la col•laboració de la Universitat de Girona i altres organismes de les comarques, ha tenyit de llapis, quaderns i cartilles per tal que aquest poble pugui aprendre a llegir i demà produir millor i aconseguir un horitzó ple d’amor. El seu exemple internacionalista, com el de molts altres pobles recolzant una vegada la nostra Croada Nacional d’Alfabetització, ens anima i ens mou a seguir endavant.

traducció aproximada al català: cobert, generalment de fusta, amb sostre de palma, fulla de palmera, o plàstic.

Orlando Pineda Flores