LA DEMOCRÀCIA A AMÈRICA LLATINA

Salvador Martí i Puig

La dècada dels 90 va començar a Amèrica Llatina amb bones notícies i amb l´atenció de la resta del món. El procés de pau a Centreamèrica semblava encarrilar-se; l´agressió nord-americana a Nicaragua va finalitzar l´any 1990, a El Salvador es signava la pau l´any 1992 i a Guatemala va posar-se fi al genocidi amb els acords de 1996. A Xile la derrota del plebiscit de Pinochet l´any 1989 obria les portes cap a la democràcia, i a la resta de països del Con Sud iniciava un llarg camí cap a la redemocratització. També en aquelles dates Brasil escollia, per primera vegada des de molt temps, les seves autoritats per sufragi universal. I a Perú, l'Equador i Bolívia ja no manaven els militars…

Aquest paisatge difícilment s´hagués imaginat, ni pels més optimistes, poc abans. Així, l´ona de transicions de dictadures cap a règims de democràtic-liberals va sorprendre a la majoria dels qui seguien l´evolució històrica d´aquest subcontinent. Amb tot, un cop realitzat el canvi de règim a cada un d´aquests països, avui toca preguntar-nos: I després de les transicions què?

I és que, per primera vegada a la història d´Amèrica Llatina, s´observa la convivència generalitzada de règims democràtics amb polítiques que empitjoren les condicions de vida d´amples majories. En aquest sentit estem parlant d´un sistema que podríem anomenar reduccionisme democràtic, és a dir, d´un sistema on no només es posa en qüestió la competitivitat efectiva dels processos electorals o la confecció de l´agenda que s´hi discuteix, sinó que també perpetua situacions on impera la impunitat, la corrupció pública, l´opacitat administrativa i la subordinació del poder judicial a l´executiu.

La democratització és molt difícil si no va acompanyada d´una democratització de la societat i de la reducció de les profundes fractures econòmiques i culturals que avui esquincen a la majoria dels països llatinoamericans. Per això cal preguntar-se si és possible parlar d´una democràcia que promou l´exclusió social i política. La qüestió no és gratuïta, doncs avui la situació social d´Amèrica Llatina és un escàndol. L´any 1999, el 49% dels seus habitants vivien a la pobresa i la meitat d´aquests eren indigents. La quantitat de pobres avui és major (en termes relatius i absoluts) a la que hi havia a inicis dels anys setanta.

Però les debilitats i mancances que s´observen quotidianament en aquestes "noves democràcies" no només són degudes a les disfuncions institucionals, a la cultura política de la gent o a la maldestre actuació dels qui manen. S´observen causes més profundes que apunten la responsabilitat d´un ordre mundial d´escarni que ofega als països del Sud a través de múltiples i complexos mecanismes.

Per això és necessari una nova anàlisi, més crítica, més global i més substantiva, en l´estudi de la natura dels sistemes polítics. I si bé hi ha molts teòrics contemporanis que defineixen la democràcia només com un mecanisme a través del qual s´escull de forma competitiva a qui ha governar un país durant un període, cal dir que -si bé aquest és un tret indispensable- no n´hi ha prou. I és que si la democràcia no suposés alhora una aposta a favor de la dignitat i l´autonomia de les persones, estaria mancada de l´extraordinària força moral que l´ha convertida en una de les penyores més preuades de la lluita de moltes generacions per un món millor.