La desigualtat a la història
La desigualtat a la història
Alfredo Gonçalves
L’estudi de la història ha estat bombardejat per una sèrie creixent d’interrogants. Molts autors són unànimes a l'hora de concloure que la trajectòria humana sobre la faç de la Terra no és lineal. Segons les coordenades del temps i de l'espai, en canvi, la humanitat continua en un vaivé tortuós i laberíntic.
Seguint la línia del temps, l'itinerari de les civilitzacions en general i de cada poble en particular sol ser sinuós i turbulent. Els avenços, les reculades i els alts i baixos posen en joc el concepte de progrés. Es desfà la idea que una generació és superior a la precedent i inferior a la següent. El segle XX desmenteix aquest optimisme evolutiu. A pesar de les innovacions tecnològiques, s'ha revelat un període d'extrema barbàrie: dues guerres mundials amb milions de morts i de mutilats, colonialisme i totalitarisme, injustícies i desequilibris socioeconòmics, bomba atòmica i holocaust, terrorisme i genocidis, enfrontaments armats en diverses parts del planeta...
Pel que fa a l'ocupació de l'espai, la linealitat es mostra encara més irregular. La "història universal" que s'ensenya a les escoles acostuma a limitar-se als esdeveniments del món occidental, d'origen judaico-xinès i grecoromà. Civilitzacions mil·lenàries com la xinesa, japonesa i índia, per exemple, o bé seculars com l'asteca, maia i inca, tret de rares excepcions, pràcticament són desconegudes. L'eurocentrisme econòmic i cultural va dominar bona part de la historiografia.
D’altra banda, tant en termes temporals com espacials, la piràmide de la desigualtat social, econòmica i política (per no parlar del racisme i dels prejudicis ètnics) s'imposa com una constant al llarg de tota la història. N'hi ha ben bé prou amb un vol d'ocell sobre les civilitzacions de l'antiga Mesopotàmia, d'Egipte i dels continents asiàtic i africà; sobre les conquestes perses, babilòniques, mongols i gregues; sobre els vastos territoris del domini romà i el feudalisme medieval; i, finalment, sobre la societat moderna i contemporània, per adonar-se de la discrepància entre la base i el cim de la piràmide.
Al món antic, la ciutat-estat, amb tot el seu esplendor, s'alçava sobre les espatlles dels camperols, dels pagesos i dels pastors, a través de pesats tributs i de la institució periòdica de les corvees (treball gratuït per al rei i la cort). Als imperis xinès i japonès, d’una banda, i en el règim de castes indi, de l'altra, una àmplia base de la població mantenia les elits privilegiades. Fins i tot a les ciutats gregues dels filòsofs Plató i Aristòtil, bressol de la democràcia, els esclaus i les dones no tenien veu ni vot, eren ciutadans de segona classe. El luxe i la depravació de l'Imperi Romà es deuen a les riqueses segrestades als pobles "bàrbars" (sinònim de perifèrics i subjugats) i, després, distribuïdes com a panem et circensis als amfiteatres de la ciutat eterna. A la "societat feudal" (títol del llibre de Marc Bloch), els serfs sustentaven els cavallers, el clero i la noblesa, en un pacte desigual de "subjecció a canvi de protecció", cosa que volia dir servitud i treball dur de sol a sol.
Però quan arribem als temps moderns, i fins i tot a la societat contemporània, les coses canvien només superficialment. D’una banda, el pas del feudalisme a la manera de producció capitalista, acompanyada dels esforços per la democratització del poder, ensopega amb dificultats no resoltes; de l'altra, les experiències del socialisme real es manifesten com una mena de capitalisme d'estat, on una classe de tecnòcrates centralitza el poder, la riquesa i la presa de decisions.
La piràmide de la desigualtat social continua igual. La veritat és que els esforços per assolir la democràcia, des de la independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789), es van aturar a mig camí. Si bé, va eliminar la dinastia política de reis i prínceps, també és cert que s'ha mantingut intacta la dinastia econòmica. És a dir: al mateix temps que es qüestiona la pràctica del nepotisme, l'herència patrimonial de pares a fills continua com sempre, independentment de com hagi estat adquirida o acumulada. Simultàniament, es desnaturalitza el llegat del poder i es naturalitza el llegat de la riquesa. Aquesta, al seu torn, a través de canals, instruments i mecanismes no sempre transparents, reintrodueix la dinastia política. Ja no fonamentada en l'origen de la sang o el bressol, sinó en la possessió de béns.
La trajectòria de la democràcia surfeja per la superfície de les aigües turbulentes de la política, però deixa intocables els corrents subterranis de l'acumulació capitalista, sobretot amb el predomini, ara com ara, del capital financer. En el context de l'economia globalitzada, els governs elegits democràticament conserven poc marge de maniobra davant les fèrries lleis del mercat. El capital virtual, molts cops desvinculat de la producció real, navega lliurement per les borses de valors, i cull el vent favorable i desigual de les monedes, els impostos i el canvi. Aquesta desregulació de les transaccions econòmico-financeres a nivell internacional, recrea i reforça la desigualtat social, no tan sols entre països centrals i perifèrics, sinó també entre regions desiguals de la mateixa nació. Els governants es converteixen en hostes d'aquests moviments, o bé en els seus capatassos i còmplices.
El resultat de tot plegat és el desplaçament de la línia fronterera entre el Primer i el Tercer Món. Més que no pas dividir països pobres i països rics, l'esmentada línia passa avui per l'interior de cada país o grup de nacions. Un cas emblemàtic és el d'Europa. La crisi de les últimes dècades ha creat dos subcontinents: l'Europa del Nord, relativament estable (Alemanya, el Regne Unit, els països escandinaus) i l'Europa del sud o mediterrània, inestable i amb enormes dificultats per retornar als nivells d'abans (Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal i fins i tot França). Per tant, desigualtat social entre nord i sud, entre centre i perifèria, però també dins de cada país.
Amb tot, romanen vives i actives altres formes de producció de la desigualtat social i econòmica. Atesa la brevetat de l'article, n'esmentaré tan sols unes quantes: turbulències degudes a l'escalfament global i a l'èxode per motius ambientals; conflictes i guerres de caràcter ètnic, cultural i religiós, amb multituds de refugiats i pròfugs; patriarcalisme històric i les seves formes de violència, com ara les diferències salarials entre homes i dones per a la mateixa feina; ressorgiment de formes de treball anàlogues a l'esclavitud; migracions forçades, tràfic i abús de persones per a fins d'explotació treballista o sexual. No caldria afegir que tot això és, alhora, causa i efecte de la desigualtat social.
Els símptomes més o menys evidents d'aquestes noves formes de producció i manutenció de la desigualtat són visibles arreu del planeta. Símptomes d'un organisme malalt, la febre del qual es manifesta de forma brutal i violenta. Fet i fet, un cop més, la història no camina linealment. A mesura que s'aprofundeix l'economia globalitzada, per exemple, creixen les lluites per les identitats locals, territorials, ètniques i religioses. En contra del mercat total, els pobles es rebel·len i miren de rescatar els seus valors (o contravalors) primordials.
De tot plegat en resulta, entre d'altres coses, una creixent intolerància, la qual es presenta amb vestidures polítiques, ideològiques o religioses. El resultat sol manifestar-se en accions extremament fanàtiques i fonamentalistes. La recent onada de terrorisme no pot ser vista sinó en un context més ampli d'acció i reacció de l'imperialisme socioeconòmic global. Convé tenir present que, si d’una banda, el crim organitzat i els atemptats sagnants no es poden justificar, de l'altra no podem oblidar el terrorisme d'estat. L'anomenada "mà invisible" del mercat no exclou el "puny de ferro" dels exèrcits quan les mercaderies no es "comporten" tal com s'esperava. Res no sembla més contrari a la veritable llibertat que el liberalisme econòmic.
Un altre símptoma de la producció moderna de la desigualtat és la immensa multitud dels "sense pàtria" que deambula pels carrers del planeta. Milions i milions de migrants, refugiats, pròfugs... gent que fuig i que busca alhora. Fuig de països i regions sotmeses a la violència i la guerra, on s'acumulen runes, cendres i cadàvers insepults. I que busquen un sòl que els doni un sostre i una mica de pa, i que pugui ser anomenat pàtria.
La veritat és que fins i tot la contaminació de l'aire i de l'aigua, juntament amb la devastació del medi ambient, porta incrustada la marca de la desigualtat. En qualsevol catàstrofe (natural o provocada per l'acció humana), els primers sacrificats acostumen a ser els pobres. Sense disposar dels béns necessaris, busquen recer en els llocs més inhòspits. En les inundacions, tsunamis o sequeres, figuren com les primeres víctimes. Qui disposa de recursos tracta de protegir-se en llocs segurs.
Finalment, fins i tot la mare terra i la natura, quan es revolten contra l'acció explotadora i indiscriminada de la política econòmica, sol colpejar els fills més indefensos. És per aquest motiu que el discurs ecològic s'insereix en la dimensió socioeconòmica de la desigualtat. Es pot concloure que aquesta recorre transversalment tota l'anàlisi social, així com la recerca de solucions per a tots els seus desafiaments.
Alfredo Gonçalves
São Paulo (el Brasil) – Roma (Itàlia)