Jordi Muñoz i Burzon

La campanya d’insubmissió a la mili i a la prestació social substitutòria ha estat una de les lluites de desobediència civil, d’enfrontament directe amb l’Estat —i el seu braç armat, l’Exèrcit— més contundent i rellevant dels
darrers temps.
Introducció
Des de finals de la dècada dels vuitanta fins a la suspensió del servei militar obligatori (SMO) el 31 de desembre de 2001, cinquanta mil joves es van declarar insubmisos desobeint el reclutament forçós, militar o civil. “Que no ens segrestin la vida”, proclamaven. Molts d’ells van ser jutjats i gairebé un miler a tot l’Estat espanyol van ingressar a la presó —les condemnes van ascendir a 1.000 anys de presó. Aquesta situació va generar nombroses mobilitzacions de protesta, múltiples accions de lluita noviolenta, un rebuig social creixent i importants suports
internacionals. Un gest rebel —una decisió personal en el marc d’una estratègia col·lectiva que implicava assumir les conseqüències d’aquesta desobediència— que ha canviat profundament la vida de milers de persones i que a Catalunya ha contribuït a aprofundir en el concepte i el sentiment antibel·licista. Sens dubte, és simptomàtic el que expressa el Preàmbul del projecte de l’Estatut de Núria (1931): “El poble de Catalunya, no com una aspiració exclusiva, sinó com una redempció de tots els pobles d’Espanya, voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar.”
La insubmissió no es pot explicar sense tenir en compte tota una sèrie d’antecedents. Per un costat, la lluita dels primers objectors de consciència —una història de dissidència, resistència i incidència— va iniciar el camí i, per
un altre, la campanya anti-OTAN (Referèndum de 1986) va assolir una capacitat de mobilització social molt important i va obrir el debat envers l’Exèrcit —institució franquista intocable i puntal de la dictadura. El moviment pacifista va destapar la caixa de trons qüestionant públicament aspectes com l’existència i les funcions de les forces armades, l’origen i els interessos dels conflictes bèl·lics, els conceptes de defensa, de seguretat i d’enemic, la despesa militar o el comerç d’armes. Paral·lelament, els mitjans de comunicació van començar a difondre les condicions de vida dins les casernes i les “quintades” —humiliacions i vexacions que patien els soldats de lleva—, i a fer públiques les dades de suïcidis, accidents i morts de joves durant la realització del servei militar.
Una història en quatre etapes
La història de l’objecció de consciència, de la lluita antimilitarista i de la insubmissió a l’Estat espanyol durant la segona meitat del segle XX es pot dividir en quatre etapes:
1. Repressió (1958-1977). Des dels primers objectors de consciència fins a la creació del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC), la Llei d’amnistia i l’ordre d’incorporació ajornada o llicència temporal per als objectors de
consciència que s’anaven acumulant. A finals de la dècada dels anys 50 els Testimonis de Jehovà comencen a negar-se a fer el SMO per motius religiosos encadenant sentències de presó consecutives. L’any 1971 Pepe Beúnza es va declarar objector de consciència al servei militar. Va ser la primera persona a negar-se a realitzar la mili per motivacions polítiques. És jutjat en Consell de Guerra per desobediència i condemnat a 15 mesos de presó (Jaén). Un cop acabada la condemna, manté la seva negativa a fer el SMO i és jutjat de nou per deserció i enviat a un batalló disciplinari de la legió al Sàhara. L’any 1975, poc abans d’incorporar-se a la mili, cinc joves inicien un servei civil autogestionat i popular al barri de Can Serra (L’Hospitalet de Llobregat) i es declaren objectors de consciència. També seran empresonats. El gener de 1977 es crea el MOC. Posteriorment, amb la Llei d’amnistia (1977) i l’ordre d’incorporació ajornada per als objectors de consciència s’entra en un període de compàs d’espera.
2. Compàs d’espera (1978-1984). Des de l’esborrany d’un primer projecte de llei d’objecció de consciència a càrrec del govern de la UCD fins a la creació de la coordinadora Mili-KK (1984) i l’aprovació de la Llei d’objecció de consciència (LOC) definitiva per part del govern del PSOE (28 de desembre de 1984).
3. Cap a la insubmissió (1985-1989). Des de la declaració d’objecció col·lectiva contra la LOC —més de dos mil objectors de consciència van lliurar un escrit on expressaven la ferma voluntat de desobeir l’esmentada llei— fins a
la primera presentació d’objectors insubmisos davant dels jutges militars. El 20 de febrer de 1989 cinquanta-set joves a tot l’Estat —vuit a Catalunya— van manifestar la seva condició de ciutadans civils negant-se a reconèixer
l’autoritat militar i van expressar la seva decisió de no fer la mili. A partir d’aquest dia, cada dos mesos —coincidint amb una nova crida a files—, més joves es van anar presentant als jutjats militars per declarar-se insubmisos.
4. Amb raó, insubmissió (1989-2001). Des de la primera presentació d’insubmisos a la mili fins a la suspensió del SMO a l’Estat espanyol. Els diversos governs van anar aplicant les mateixes estratègies infructuoses: dividir, diluir, integrar, desvirtuar, criminalitzar i reprimir. Quan la repressió era cada cop més injustificable, quan el suport social anava en augment, el govern —i el poder militar— es van veure pressionats a virar les actuacions empreses per intentar aturar l’efecte bumerang, i també abocats a modificar la legislació amb l’objectiu de frenar el desgast
constant i el descrèdit acumulat per l’Exèrcit. Cal tenir en compte, però, que la suspensió del SMO a l’Estat espanyol podria ser revocada en qualsevol moment si així ho determina el govern estatal de torn.
Treball en xarxa, complicitats i suports
La campanya d’insubmissió es va basar en un funcionament assembleari i es va coordinar a escala estatal aglutinant diverses organitzacions. A Catalunya la van impulsar el MOC, el Mili- KK, el CAMPI (Col·lectiu Antimilitarista per la Insubmissió) i les nombroses assemblees antimilitaristes comarcals. No va ser un
moviment circumscrit a l’àmbit urbà, sinó que la seva activitat es va estendre per tot el territori, i va donar lloc a la creació arreu de grups de treball i de suport. Així mateix, cal destacar la importància del treball en xarxa i de l’establiment de complicitats estretes amb altres moviments socials ben actius —feminista, estudiantil, veïnal, LGBTIQ+, ecologista, independentista, llibertari, sindical, okupa i partits de l’esquerra anticapitalista— per
intercanviar ideologia i acció.
També va ser cabdal la feina dels advocats i advocades que van donar suport jurídic al moviment antimilitarista i als insubmisos. Es va comptar igualment amb la implicació directa de moltíssimes persones vinculades a l’àmbit
cultural: cantants i grups de música, escriptores i escriptors, professionals de les arts plàstiques —de la pintura, la il·lustració... —, i també del món de les arts escèniques —teatre, dansa, cinema... Pel seu mestratge, mereixen un
esment especial en tot aquest procés Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza i Gabriela Serra.
Probablement, el gran pòsit de la insubmissió, el seu bagatge pedagògic més significatiu, és haver constatat l’enorme potencial que té la desobediència civil com a eina de canvi personal i col·lectiu i la seva immensa capacitat de transformació social i política. Que no s’aturi, doncs, el gest rebel.