LA DONA EN EL BUDISME

---

Les civilitzacions antigues rarament van saber tractar amb justícia la dona, molts cops considerada com a inferior. L'actitud de Buda, a l'inici de la seva predicació, segueix aquesta línia, com es pot veure en uns dels seus primers discursos: «Les dones són múrries, plenes de malícia i en elles és difícil trobar la veritat». Parlant als monjos, afirma que no s'han de dirigir mai a una dona, ni mirar-la, a no ser en cas de necessitat. Les regles establertes inicialment per a la seva «orde» es referien només als homes, perquè només ells podien fer-se monjos i aconseguir la perfecció.

Si una dona desitjava realment el camí de la salvació, només tenia una alternativa: renéixer com a home, la qual cosa seria possible en el cas que s'esforcés, en la seva vida de dona, per «desenvolupar un mode de pensar masculí». L'actitud de Buda s'explica, sobretot, tenint com a base la seva doctrina sobre l'anihilament del «desig de viure». La dona, lligada a la maternitat i al naixement, era vista com l'obstacle més greu per a l'alliberament del cicle dels nous naixements. Fàcilment ella podria desviar l'home dels seus millors propòsits, constituint, doncs, un gran perill. Era necessari mantenir-la ben apartada, i, per a això, calia aprendre a menysprear-la.

Més tard, aquesta actitud va millorar. Una antiga llegenda conta que el canvi el causà la insistència de la padrina de Buda, ajudada per les raons del deixeble predilecte Ananda, que demanaven la fundació d'una ordre femenina en el monaquisme budista.

Buda va consentir, dictant vuit regles per a les comunitats femenines, la qual cosa significa que també les dones podien aconseguir el Nirvana.