LA DONA EN LA HISTÒRIA DEL CRISTIANISME

Maria Cecília Domeci

---

Des del moviment de Jesús, i en tota la història del cristianisme, les dones han actuat a les esglésies marcant la diferència davant d’un món eminentment androcèntric, fins i tot quan les barreres els eren impossibles de travessar.

Els escrits del Nou Testament ensenyen que Jesús va subvertir el patriarcalisme de la societat i de la religió del seu temps quan es va solidaritzar amb les dones i les va incloure en el seu projecte, de manera vital, en condició d’igualtat i reciprocitat. Dones malaltes, geperudes i excloses, a prop seu, tocades i alliberades per ell, van poder aixecar el cap, recuperar la paraula i la dignitat, lloar Déu. No van faltar les que es van convertir en deixebles i fins i tot es van tornar suport de la seva missió dedicada al Regne de Déu. Això apareix a l’evangeli de Lluc (7, 36-50; 8, 1-3; 13, 10-17), que també realça el profetisme de la Mare de Déu en el seu Magnificat (1, 46-56).

Aquesta praxi de Jesús va continuar amb la caminada dels seus i de les seves deixebles. És per això que el cristianisme no diferenciava entre senyors i esclaus, entre dominadors i dominats. Aleshores, a l’Església primitiva, es va obrir un espai per a l’actuació de les dones, sense cap interiorització en relació als homes.

La comunitat del deixeble estimat, la de l’evangeli de Joan, tenia en gran consideració les dones, vistes com a paradigma del bon deixeble i seguidor de Jesús. La trobada de Jesús amb la samaritana (Joan 4) és una trobada entre iguals, que tira a terra totes les barreres socials, sexistes, culturals, racials, ètniques i religioses. La dona és un subjecte actuant. Ella supera el vell projecte de l’estructura judaica buida de profetisme, jerarquitzada a través d’una piràmide patriarcalista, legalista i excloent, i es dirigeix cap a un nou projecte inaugurat per Jesús. Com bé testimonien els evangelis, la praxi de Jesús allibera del jou els pobres i els oprimits i torna possible la plena dignitat de les dones.

Així doncs, la dona va ser acceptada a l’Església dels inicis com a deixebla, apostolessa, diaconessa, fundadora i dirigent de la comunitat, i en l’exercici dels diferents ministeris. La societat masclista i fortament militaritzada de l’imperi romà anava essent subvertida, de baix cap a dalt, per una forma de relació social fraterna i igualitària. Enfellonides, les autoritats de l’imperi perseguien i martiritzaven molts membres de les comunitats cristianes, però no trontollava la convicció ben formulada per l’apòstol Pau: "Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist." (Ga 3, 28).

També és Pau qui reconeix el mèrit de moltes cristianes cabdals que, fins i tot, eren les seves companyes de missió. Ho podem veure a la seva carta als romans (16, 1-16). Entre les persones a les quals saluda agraït, és un xic més gros el nombre de dones: Prisca, Febe, Trifene, Trifosa, Júnia, Pèrside, Maria, Júlia. En la salutació a Prisca i Àquila, matrimoni col·laborador de Crist fins al punt d’arriscar el seu cap per la vida de l’apòstol, ella és anomenada abans que el seu marit. Una salutació especial és dirigida a Febe, diaconessa a Cèncrees i portadora d’aquesta carta, amb una recomanació de Pau perquè la comunitat de Roma la rebi “en el Senyor”. Júnia, a qui Pau anomena apostolessa i notable entre els germans, és també saludada com la seva companya de presó, juntamente amb Andrònic. Gairebé tres segles després, el Pare de l’Església Sant Joan Crisòstom afirmava sobre la persona de Júnia: “¡Que gran que era la devoció d’aquesta dona, que va rebre el privilegi de ser anomenada apostolessa!”

Malauradament, el procés de patriarcalització a l’Església Catòlica va començar ben aviat. La mateixa redacció dels textos del Nou Testament va rebre la influència de les tendències androcèntriques, és a dir, centrades en la pretensió de supremacia del sexe masculí. Això explica, per exemple, per què es va silenciar el lideratge de Maria Magdalena entre els apòstols, i per què la posteritat la recorda tan sols com a “pecadora penedida”.

Un cop passats els tres primers segles, en el Cristianisme hi havia un clima desfavorable envers la dona. S’havien gastat moltes energies per combatre les heretgies, i el fet és que diversos moviments considerats herètics eren liderats per dones. A més, no sempre l’Església Cristiana va ser prou forta durant la seva llarga lluita contra el fals ascetisme, els corrents gnòstics i el maniqueisme, que menyspreaven la sexualitat, el matrimoni i les realitats terrenes. La dona va continuar essent vista com a impura, seductora i perillosa.

L’Església va solidificar la seva estructura de cristiandat i imperi cristià. Amb els ministeris clericalitzats i concentrats en les mans dels homes de la jerarquía, es va establir la diferenciació dels batejats entre clergues i llecs. Les persones laiques, sotmeses a les del clero, van ser excloses de l’exercici ministerial i a l’accés a les instàncies considerades sagrades. Van ser deixades, per dir-ho d’alguna manera, “com a actors passius”. Les dones, per la seva banda, que fins aleshores havien aguantat a les seves espatlles la vida de l’Església, encara van ser més marginades.

Durant el segon mil·leni del Cristianisme es van succeir les divisions i els cismes. I l’emergència d’una creixent pluralitat d’esglésies. Fins i tot en esglésies que buscaven tornar als orígens, la dona va continuar, per regla general, discriminada, estigmatitzada com a font de pecat i necessitada de la tutela autoritària dels homes. Tanmateix, no van faltar mai cristianes actives que van depassar les fronteres permeses.

Als segles XVI i XVII, un grup de dones valentes i santes va començar a fer petites revolucions dins la vida religiosa consagrada. Teresa d’Àvila, que va viure i alhora irradiar la profunditat de la saviesa i de la mística cristiana, va fer la reforma del Carmel. L’any 1970, el papa Pau VI la va declarar doctora de l’Església, al costat de Sant Agustí i Tomàs d’Aquino.

D’altres, amb la seva intel·ligència i carisma van entendre que, per tal de servir la gent més pobre i exclosa, calia trencar amb l’obligació de la clausura i l’hàbit religiós, viure a casa seva entremig del poble, i no pas en convents, i seguir una regla més flexible per poder-se adaptar a les necessitats de la missió juntament amb els més necessitats. Podem recordar Àngela Merici, Mary Ward, Jeanne-Françoise Frémiot de Chantal, Louise de Marillac, entre d’altres. Malgrat tot, els homes de la jerarquia catòlica van frenar la seva originalitat i les van obligar a tornar als patrons tradicionals de la vida religiosa.

Són moltes les dones cristianes que han fet historia valent-se del procés de les revolucions modernes. Ja en el segle XX, Edith Stein, que com a monja carmelita va prendre el nom de Teresa Beneta de la Creu, donava conferències feministes on plantejava la idea que cada dona havia de ser “per damunt de tot, mestressa de si mateixa i del propi cos, per tal que la seva personalitat estigués sempre a punt per servir quan se la necessités.”

La humanitat es va enriquir de la praxi transformadora de moltes dones, també a través de moviments i organitzacions, com ara Acció Catòlica. Teòlogues destacades van passar a actuar a rebuf del moviment feminista en l’esfera social i contribuint a la humanització de les relacions socials a les seves esglésies.

A Llatinoamèrica, un nombre importantíssim de dones, llegues i amb una vida ja consagrada, tot arriscant la seva vida per l’Evangeli, es dediquen a la promoció humana de forma integral. Cal fer esment de Rigoberta Menchú, de l’ètnia maia-quitxé, de Guatemala, que l’any 1992 va rebre el premi Nobel de la Pau per la seva lluita en defensa dels drets humans. I cal també fer referència a la brasilera Zilda Arns Neumann, pediatra i higienista, germana del cardenal Dom Paulo Evaristo Arns. Va ser la fundadora de la Pastoral da Criança el 1983, a partir de la feina desenvolupada juntamente amb els boias-frias (assalariats rurals) del Paraná.

A l’Església Catòlica és evident la positiva contribució femenina a la pastoral en general, en els organismes de coordinació i articulació, en l’ensenyament de teologia i en d’altres fronts. Però l’accés de les dones als ministeris ordenats continua prohibit. En d’altres esglésies, en canvi, són acceptades com a preveres i fins i tot com a bisbesses, com és el cas de l’Església Anglicana.

Encara hi ha, però, moltes qüestions que han de ser tractades pel que fa al paper de la dona en l’ Església, tal com proposa el Papa Francesc. Amb el seu programa de reforma de l’Església Catòlica, el Sant Pare ha pres partit per la igualtat entre homes i dones, i per una “presència femenina més incisiva en el si de l’Església.” (Evangelii Gaudium 103-104)

En el Cristianisme continuem fent història. I cal fer nous passos per assolir la justícia i la fraternitat en les relacions de gènere. És una tasca que han de portar a terme els homes i les dones units i en comunió.

 

Maria Cecília Domeci

São Paulo, el Brasil