La dona en les grans religions

 

---

En el taoisme

Segons la visió del tao, varó i muller apareixen com a expressió i conseqüència d’aquella unió primera de dos pols que formen tota realitat (el Ying i el Yang).

Però aquests dos aspectes o contraris, essent l’un necessari per a l’altre, no es poden presentar de cap manera com a iguals. La dona és necessària, però subordinada, com a principi negatiu (Ying), que resulta imprescindible per al triomf del principi positiu (Yang).

Per la seva banda, Confuci concebia la dona com una criatura “irracional” en el sentit “polar” de la paraula: és el pol negatiu de la vida que ha d’estar sotmès a l’altre pol racional o masculí.

Més que una temptació contra la virtut del varó (tal com la presentaven certs monjos budistes i fins i tot cristians), els xinesos l’entenien com un ser terrenal, obscur, nebulós, bo per als treballs de la casa, i necessari per a establir d’aquesta manera l’equilibri d’amor a l’existència.

La funció de la dona només troba sentit allà on es troba dirigida per l’espòs que organitza (dirigeix) la casa.

En l’hinduisme

L’ésser humà neix on mereix néixer, segons la cadena d’existències anteriors. Per això el pària o la muller no poden protestar contra el destí que els toca viure. I només acceptant-lo poden alliberar-se i assolir, després de la mort, una existència millor en aquest món, per alliberar-se finalment fins i tot de la vida a la terra, quan hagin arribat a la plena perfecció o purificació completa.

Les castes superiors (de guerrers o levites) són graus més perfectes a l’escala de les reencarnacions (a la vida de la salvació). Els membres de grups inferiors aspiren a encarnar-se en aquestes castes després de la mort, per anar avançant d’aquesta manera en el camí de la salvació. A les dones els passa el mateix: no poden assolir la seva llibertat final essent dones; però s’han de mantenir fidels a la seva condició d’esposes i mares per reencarnar-se després de la mort en un varó i apropar-se a la llibertat final.

El masculí és un estadi superior en el procés d’alliberament: el varó és més a prop de la salvació. El varó apareix com una dona que ha reeixit (que ha ascendit en el camí de les reencarnacions). La dona apareix com un animal que ha reeixit (que ha superat la barrera de l’animalitat), o com un varó vingut a menys (que no ha mantingut la seva alçada precedent). Per fidelitat religiosa al seu destí, les dones s’han de sotmetre. Només obrant com sers inferiors compleixen la seva funció sacral i poden avançar en el camí d’alliberament.

En el budisme

Max Weber, en els seus “Assaigs sobre sociologia de la religió” ha assenyalat: “la dona, almenys per a la doctrina budista tardana, no només és un ésser irracional, incapaç d’assolir la força espiritual més alta (i temptació específica per als que s’esforcen per a obtenir la il.luminació), sinó sobretot un ésser que no és capaç d’assolir aquella mística disposició amorosa carent d’objecte que caracteritza psicològicament la condició de l’”arhat” (il.luminació alliberadora).

Segons aquesta visió, la dona com a tal és incapaç d’arribar a la contemplació pura, a l’amor desinteressat, és a dir, a l’estat de la ment que contempla sense objecte (en el buit total), a l’amor que estima sense parar-se en la cosa o realitat estimada.

En el judaisme

Déu existeix per damunt d’aquest món i de la seva vida i, per tant, no es pot agafar com hierogàmia (unió sagrada del masculí i femení).

Això no obstant, paradòjicament, potser per la mateixa força del llenguatge familiar, Déu apareix en símbols de tipus masculí: és Pare i és Espòs o amic dels homes.

En el context jueu, presentar Déu com a mare hagués resultat contraproduent, contrari a la intenció de l’Escriptura, entestada a mantenir aquell símbol. Però hem d’afegir que, un cop que a la nostra societat han canviat les condicions del pare i de la mare, per fidelitat a la mateixa experiència bíblica, hem de relativitzar, matisar i fins i tot canviar (si cal) els símbols antics.

Quan diem avui que Déu és pare, no diem el mateix que deia l’Escriptura, perquè les visions del pare i de la mare resulten diferents: el pare ja no és l’”amo” (responsable) del clan familiar; la mare també és una persona amb autonomia, és mestressa de la seva vida en el pla individual i social.

Tampoc no es pot afirmar que només el pare és actiu (creativitat i transcendència), mentre que la mare és passiva (receptivitat i immanència).

Tot això significa que els mateixos termes de pare i mare queden profundament relativitzats i ja no estem dient el mateix quan repetim les mateixes paraules antigues de la Bíblia.

En la Bíblia

D’una forma general es poden destacar dues línies dins de la Bíblia:

a)

una és línia d’igualtat i independència. Varó i muller són, davant Déu, diferents i complementaris, tal com indica de manera lapidària el text: “i Déu va crear l’ésser humà a la seva imatge, els va crear varó i femella” (Gn 1,27). Aquí apareix l’ésser humà com “originàriament dual”: el varó no és damunt la dona, ni viceversa: ambdos són lliures i distints i es troben vinculats a partir de la seva mateixa independència. En aquesta mateixa línia es manté el Cantar dels Cantars.

b)

Però, al mateix temps, hi ha a la Bíblia una línia de “subordinació femenina”. Més que objecte de revelació especial, aquesta visió apareix com un pressupost que mai no es discuteix; dins d’una societat patriarcalista del tipus israelita, la dona resulta un ésser subordinat.

Així, diu al varó: “no cobdiciaràs els bens del teu pròxim: la seva dona, el seu esclau, el seu bou...” (Ex 20, 17; cf Dt 5, 21). El text no requereix comentari: pròxim en sentit estricte és el varó, el pare de família amb les seves possessions. Entre elles, com la més elevada, destaca la dona, tal com, d’una manera preciosa, ha destacat la paràbola de Natán (2 Sam 2, 1-4). Ella no val per si mateixa; val com a propietat del seu marit.

En aquesta línia de subordinació s’ha interpretat moltes vegades el mateix text de la creació del iahvista: Eva sorgeix d’Adam, com un objecte especial de la seva propietat (Gn 2).

En l’islamisme

L’Alcorà dóna la impressió que la vida es troba fortament sexualitzada, de manera que qualsevol trobada no familiar d’un varó i una muller tendeix a interpretar-se com a “perillós” (sospitós). Per això ambdós s’han de separar. Lògicament, a les dones els toca la part pitjor. Han de dur una vida aïllada.

Homes i dones tenen una mateixa responsabilitat religiosa. Però en el camí d’aquest món els papers d’uns i altres són diferents. Mahoma ha sancionat i, en part, suscitat amb els seus principis religiosos, un tipus de societat estamental on els dos sexes compleixen funcions diferents. Els homes guien l’ordre exterior i regulen el món, segons l’ideal de la mateixa guerra santa. Mentre, les dones romanen a la casa: així conreen la intimitat i el misteri, desplegant un amor ocult i ben guardat que manté encesa la flama de la vida.

Avui dia els musulmans es troben dividits en tendències diferents. No obstant això, d’una manera general, s’han mantingut fidels a una visió literalista del missatge de Mahoma, impedint així que les dones puguin “alliberar-se” a la manera occidental. Això no és només una postura reactiva, un gest de rebuig a occident, tal com pot semblar quan es mira des de fora el moviment fonamentalista que travessa el món musulmà, des del Marroc fins a Indonèsia, passant per Algèria, Líban i Pèrsia. En el fons hi ha un desig de fidelitat a la paraula revelada.