La dona i la conquesta

Eduardo Hoornaert

Hi ha un robatori que els europeus van practicar des que arribaren al Brasil, el segle XVI. És el robatori de dones i nens. Des que els primers jesuïtes van arribar a Salvador, el 1549, s’emportaven per força, del si de les seves famílies, nens de 8 a 14 anys, dient que els educarien en els seus col.legis.

Els sacerdots volien que els joves obeïssin les seves ordres, ja que els adults no acceptaven la nova doctrina.

Altres sacerdots, més tard, posaven els nens en col.legis i internats, lluny de les seves famílies, per ensenyar-los el catecisme. Allà, aquells joves aprenien a menysprear la manera de ser de la seva nació i eren tractats com a ignorants i retardats.

Més greu era el robatori de dones, capturades amb l’ajuda de gossos, o amb un llaç des del cavall, per dur-les a viure amb els soldats conqueridors, o amb els colons. Els homes dels poblats indígenes morien en les lluites i les dones eren apresades i es convertien en mares de mestissos.

El robatori de dones inicià el mestissatge, ja que el fill de les unions entre soldats, comerciants o colons amb les dones del lloc tenia un portugués per pare i per mare una índia.

La població llatinoamericana és, majoritàriament, fruit d’aquest mestissatge que va involucrar no tan sols els indígenes sinó també els africans portats com a esclaus.

El mestissatge que originà el poble llatinoamericà no fou tan pacífic com s’acostuma a dir. De vegades fou realitzat amb molta violència.

Eduardo Hoornaert

“El capitán Alonso López de Avila prendió una moza india y bien dispuesta y gentil mujer, andando en la guerra de Bacalar. Esta prometió a su marido, temiendo que en la guerra no lo matasen, no conocer otro hombre sinó el, y así no bastó persuasión con ella para que no se quitase la vida por no quedar en peligro de ser ensuciada por otro varón, por lo cual la hicieron aperrear”. (Diego de Landa, “Relación de las cosas de Yucatán”).

Una dona maia va morir devorada pels gossos. La seva història, reduïda a unes quantes línies, concentra una de les versions extremes de la relació amb l’altre. El seu marit no li deixa cap possibilitat d’afirmar-se com a subjecte lliure: el marit, que tem morir a la guerra, vol conjurar el perill privant a la dona de la seva voluntat. La guerra no serà només una història d’homes: tot i essent l’home mort, la seva dona li ha de seguir pertanyent. Quan arriba el conqueridor espanyol, aquella dona ja no és més que el lloc on s’enfrenten els desitjos i voluntats de dos homes. Matar els homes, violar les dones: aquestes són les proves que un home té el poder i les seves recompenses. La dona elegeix obeir el seu marit i les regles de la seva societat; posa tot el que li queda de voluntat personal a inhibir la violència de la qual ha estat objecte. Però, justament, l’exterioritat cultural determina el desenllaç d’aquest petit drama: no és violada, com ho hagués pogut estar una espanyola en temps de guerra, sinó que la tiren als gossos, perquè és, al mateix temps, índia i dona que nega el seu consentiment. Mai ha estat més tràgic el destí de l’altre.