La dona jueva en el temps de Jesús

Joaquín Jeremías

A l’orient, la dona no participava de la vida pública. Quan la dona jueva de Jerusalem sortia de casa, portava la cara coberta amb una lligadura, que consistia en dos vels sobre el cap, una diadema sobre el front amb cintes que penjaven fins a la barbeta i una malla de cordons i nusos; d’aquesta manera no es podien reconèixer els trets de la seva cara.

La dona que sortia sense la lligadura que li ocultava el rostre ofenia els bons costums fins a tal punt que el marit tenia el dret, fins i tot el deure, d’acomiadar-la, sense obligació de pagar-li la quantitat estipulada per al cas de divorci, en el contracte matrimonial. Hi havia dones tan estrictes que tampoc no es descobrien dins de casa. En els ambients populars els costums no eren tan rígids.

Les dones havien de passar desapercebudes en públic. Les regles de la bona educació prohibien trobar-se a soles amb una dona, mirar una dona casada i fins i tot saludar-la. Per a un alumne dels escribes era un deshonor parlar amb una dona pel carrer.

A la casa paterna les filles havien de passar després dels nois. La seva formació es limitava a l’aprenentatge dels treballs domèstics. Pel que fa al pare, tenien els mateixos deures que els fills, però no pas els mateixos drets. Pel que fa a l’herència, per exemple, els fills i els seus descendents precedien les filles.

Els deures de l’esposa consistien a atendre les necessitats de la casa. Havia de moldre, cosir, rentar, cuinar, amamantar els fills, fer el llit del marit i, com a compensació del seu manteniment, elaborar la llana (filar i teixir); altres hi afegien el deure de preparar-li la copa al marit, rentar-li la cara, les mans i els peus.

La situació de serventa en la qual es trobava la dona davant del marit s’expressa en aquestes prescripcions; però els drets de l’espòs arribaven encara més enllà. Podia reivindicar el que la dona trobava, així com el producte del seu treball manual, i tenia el dret d’anul.lar els seus vots. La dona estava obligada a obeir el marit com si fos el seu amo, i aquesta obediència era un deure religiós, tan fort, que el marit podia obligar la dona a fer vots.

Els fills estaven obligats a col.locar el respecte cap al pare per damunt del degut a la mare. En cas de perill de mort s’havia de salvar primer el marit.

Hi ha dos fets significatius respecte del grau de dependència de la dona en relació al marit: a) la poligàmia era permesa. L’esposa, per tant, havia de tolerar l’existència de concubines; b) el dret al divorci estava exclusivament de part de l’home. L’opinió de l’escola de Hillel reduïa al mer caprici el dret unilateral al divorci que tenia el marit.

La dona vídua també quedava algunes vegades vinculada al marit: quan aquest moria sense fills (Dt 25, 5-10; cf Mc 12, 18-27). En aquest cas havia d’esperar, sense possibilitat de decidir ella mateixa, que el germà o els germans del marit difunt es casessin amb ella o expresessin la seva negativa, sense la qual ella no podia tornar-se a casar.

Les escoles eren exclusivament per als nois i no pas per a les noies. Segons Josefo, les dones només podien entrar al temple a l’atri dels gentils i al de les dones. A les sinagogues hi havia una reixa que separava el lloc destinat a les dones. L’ensenyament era prohibit a les dones. A casa, a la dona no se la comptava en el nombre de les persones invitades a pronunciar la benedicció després de l’àpat.

La dona no tenia dret a donar testimoni, ja que, tal com es desprèn de Gn 18, 15, era mentidera. Se li acceptava el testimoni només en alguns casos excepcionals, els mateixos en què s’acceptava també el testimoni d’un esclau pagà. El naixement d’un baró era motiu d’alegria, mentre que el naixement d’una filla anava freqüentment acompanyat d’indiferència, fins i tot de tristesa.

Tan sols partint d’aquest rerefons de l’època podem apreciar plenament la postura de Jesús davant la dona. Lc 8, 1-3 i Mc 15, 41 parlen de dones que segueixen Jesús: és un aconteixement mai vist a la història de l’època. Jesús no s’acontenta a col.locar la dona en un rang més elevat del que se l’havia col.locat pel costum; la col.loca davant Déu en igualtat amb l’home (Mt 21, 31-32).