Ricardo Gebrim

La història ens mostra que els processos revolucionaris es desencadenen gràcies a l'acció de les masses. I, quasi sempre, els moments inicials, prenen forma de moviment espontani. Aquest moviment fa avançar la revolució en el sentit que aglutina en un mateix bàndol, totes les forces que troben en si mateixes i en la realitat dels fets, motius per lluitar. Sense la presència d'accions de les masses mobilitzades, no hi ha cap motivació per a la revolució ni es desencadenen processos revolucionaris. Sense acció no hi ha revolució. Sense lluites que suscitin àmplies mobilitzacions, no hi ha conflicte i, sense conflictes, no es poden engegar transformacions socials.

                                                La primera similitud, habitual en la propagació de les explosions socials, és l'espurna que sorgeix a partir d'un incident inesperat i gairebé sempre trivial, que guanya proporcions inusuals amb una velocitat extrema.

                                               Eric Hobsbawn , el gran historiador que ens va deixar precioses lliçons, va definir l'any 1848 com el de la gran revolució que es va escampar més ràpid i àmpliament pel món, estenent-se com la pólvora per fronteres, països i fins i tot oceans. En pocs mesos, àmplies i insòlites mobilitzacions van agafar una força immensa.

                                               Però aquest impuls immens de les masses mobilitzades no va donar pas a revolucions victorioses. Tan sols l'any 1871, quan el proletariat francès aconseguí conquerir el poder polític i conservar-lo durant un breu període de 71 dies, oferint lliçons valuoses per a les generacions següents.

                                               Totes aquestes experiències enriquides per les revolucions, tant per les vencedores com per les vençudes, al llarg del segle XX, ens han ensenyat que la transformació no es produeix de manera espontània. Les idees i els valors que imperen a la societat capitalista justificant l'explotació tenen una immensa capacitat de reproducció, per molt precàries que siguin les condicions de vida dels explotats.

                                               Convertir el potencial explosiu de les grans mobilitzacions socials en una lluita revolucionària implica la superació de forces immensament més poderoses que s'oposen a aquesta transformació, utilitzant tota la seva capacitat destructiva.

                                               Per aconseguir-ho, cal una instància política que formuli propostes i que sigui capaç d'oferir a qui s'ha despertat amb la lluita espontània una voluntat única i un objectiu clar.

                                               Marta Harnecker, que ens va deixar un llegat preciós d'ensenyaments revolucionaris, explica que cal diferenciar entre el coneixement directe i el coneixement indirecte que pot tenir un actor social: “ (...) hi ha un tipus de coneixement que pot tenir el proletariat i, en general, els sectors populars com a conseqüència dels enfrontaments als quals es veuen sotmesos, i per això és fonamental que els revolucionaris parteixin de l'acumulat històricament i socialment pel poble, tant pel que fa a les idees, valors i concepcions, com pel que té a veure amb les formes d'organització i lluita i amb els estils de treball; però hi ha un altre tipus de coneixement al qual no es pot accedir directament. És molt difícil que els sectors populars adquireixin, per si mateixos, una apreciació global de les condicions de la lluita de classes al seu país i a nivell mundial”. I ens recorda que: "en la lluita política no només cal tenir la raó, cal tenir-la a temps i cal comptar amb la força per materialitzar-la”.

                                               L'organització revolucionària és l'eina capaç de guiar els múltiples esforços que sorgeixen de manera espontània, així com també de promoure'n altres, de sistematitzar experiències, d'aprofitar les oportunitats històriques i de construir accions que permetin una estratègia construïda col·lectivament.

                                               A més, les lluites i mobilitzacions socials donen força i expressió a les organitzacions. Com més forts i intensos són els conflictes, més fortes són les organitzacions. Com més minsos, més febles i sense importància seran les representacions.

                                               Les classes lluiten a través d'aquelles organitzacions que reconeixen com ésser la seva representació. Quan això no succeeix, la força d'una explosió social és difícil de mantenir i capitalitzar després de l'impacte de la inevitable repressió a que s'enfronta.

                        Un dels principals ensenyaments històrics del segle XX és que, sense avantguarda, per gran que sigui l'escala de les lluites i la seva combativitat, les insatisfaccions no esdevenen un programa polític, no són capaços d'atreure altres sectors, i el destí inevitable és l'aïllament i la derrota davant l'aparell repressiu.

                                               Construir una organització política revolucionària és el repte més gran de les lluites populars. Víctimes de l'atur que afecta amb força a la joventut, de la precarietat abrupta i sense sortida, de l'empitjorament de la segregació urbana, del desmantellament de l'ensenyament públic, de l'empobriment i la ruptura de les famílies, les masses proletaritzades que esclaten al carrer poques vegades es veuen reflectides en organitzacions polítiques i populars, que acumulen anys de formació i construcció militant.

                                               Trobar energies per a un treball pacient i persistent de construcció organitzativa quan les condicions són tan adverses és el major repte dels lluitadors populars.

                                               En els temps difícils que vivim i que encara ens esperen, cal mantenir la confiança en la capacitat del nostre poble. L'experiència històrica de la lluita dels altres pobles mostra que cap derrota, per intensa que sigui, és capaç d'interrompre la lluita d'un poble disposat a agafar el seu propi destí amb les seves mans. I el nostre poble, els llatinoamericans, que s'ha enfrontat a tantes adversitats, ha sabut superar immensos reptes en la seva construcció, mantenint una confiança inquebrantable en el futur.