LA INDÚSTRIA DEL PENEDIMENT

Mario Benedetti

---

El penediment s’ha convertit en una indústria lucrativa. “Ara”, diu Baudrillard, “tot el segle es penedeix, el penediment de classe (o de raça) s’imposa per tot a l’orgull i a la consciència de classe”.

Aquí també, com en la catequesi del vell confessor, el penediment és una fase posterior al reconeixement del pecat. I com que aquest penediment prestigia, res millor que llançar-se a la invenció desenfrenada de pecats propis, tant és si són venials com si són mortals. Els grans predicadors / exorcistes d’aquesta fi de segle (els Reagan, Tatcher, Busch, Walesa Ieltsin i, last but no least, el papa Wojtyla) exigeixen el penediment com a peatge obligat per ingressar en el Welfare Satate universal.

Per tant, hi ha abundor de partits polítics que fan cua a la finestreta on es fitxa els penedits. En arribar-hi, els uns lliuren la paraula popular, els altres dipositen el termini social o es desprenen de la seva condició cristiana, encara uns altres abdiquen el seu atribut socialista i mai no falta algú que es desprèn, roig de vergonya, de l’etiqueta marxista. En compensació, el Big Brother i altres pastors d’ànimes i d’armes els lliuraran el cobdiciat carnet de demòcrates.

Després de tot, el penediment té una vella tradició. El primer de penedir-se fou ni més ni menys el mateix Déu. Així almenys consta en l’Antic Testament: “I es penedí Jehovà d’haver fet l’ésser humà a la terra i li dolgué en el cor” (Gènesi, 6,6).

“El que es penedeix és com el que no ha pecat”, sentencià per la seva part Mahoma, però el programàtic i previsor La Rochefoucauld va reflexionar un segle més tard: “El nostre penediment no és tant una contrició pel mal que hem fet, com un temor pel que poden fer-nos”. Gràcies a aquesta enginyosa manipulació, i també a l’allau de penedits, la democràcia, que era una doctrina política i/o un sistema de govern (no sé si el millor, però segurament transnacional d’amplíssim espectre, en què fins i tot tenen cabuda els colpistes com Fujimori o els incendiaris ( a més de colpistes ) com Pinochet o Ieltsin.

En el seu darrer llibre, La Il•lusió del fi, Jean Baudrillard, brillant com sempre en la seva tasca malastruga i descoratjadora, encunya una nova i provocativa etiqueta: la vaga dels esdeveniments. Insinuant etiqueta per moure’s en l’abstracció. Tanmateix, en la realitat neta i pelada sembla avui més reconeixedora la vaga de principis. Gairebé una aturada general. És obvi que assistim a una liquidació de saldos. Saldos de xenofòbia, de colonialisme, de segregació racial, de liberalisme, de feixisme, de comunisme, saldos de modernisme, de capitalisme, de consumisme, de tecnocràcia, de nomenclatures, e burocràcia. De vegades, els que aprofiten rebaixes d’aquest tipus adquireixen a baix preu qualsevol d’aquests retalls i, mitjançant el senzill recurs d’agregar-los el candorós prefix neo i sotmetre’ls a un aparent reciclatge, els introdueix novament en el mercat de consum ideològic sota les noves etiquetes de neoliberalisme, neocolonialisme, neofeixieme, etcètera. El pitjor és que en aquesta venda a bon preu també s’ofereixen saldos d’ètica i a ningú no se li acut penjar-los el prefix neo.

El capitalisme salvatge, estigmatizat tardanament pel papa, s’ha anat mimetitzant en el neoliberalisme salvatge, fins ara prudentment ignorat pel pontífex. La contrició porta a la servitud social, per això als neoliberals que decideixen els és tan rendible el penediment com la traginada plusvàlua. La servitud social és la peça fonamental en l’augment i l’esplendor de la renda per càpita. Com més mansuetud en les capes baixes de la societat, és més rendible la imatge en els fòrums internacionals. Per molt que en les intransigents cartes d’intenció no es facin servir termes tan rudes, al Fons Monetari i altres inexorables no els interessa en absolut l’eliminació de la pobresa, sinó la supressió, no hi fa res a quin preu, de la rebel•lia dels pobres. Com pot ser que el revoltosos de Santiago del Estero no s’adonessin que l’Argentina, tal com proclama el seu president, havia ingressat per fi al primer món, i que això fos molt més rellevant que els sous, tan miserables com impagats?

Com pot ser que els habitants de Chiapas, pobres de solemnitat, no advertissin que el seu projecte d’insurrecció armada no tenia l’anuència d’Octavio Paz i, en conseqüència, això perjudicaria l’aplicació d’aquest famós TLC, destinar a enterrar-los cada vegada més en el seu por de misèria? Com pot ser que els zapatistes s’atreveixin a parlar de democràcia, llibertat i justícia, quan aquestes paraules només tenen validesa en la boca immaculada dels seus blancs?

Només falta saber si aquests milers d’indígenes zapatistes elegiran el penediment com a forma (o taula) de salvació i si comprendran, ells també, que aquest penediment és una fase posterior al reconeixement del pecat. Ara bé, quins pecats hauran de reconèixer a Chiapas? La despossessió de les seves terres? L’anorreament de les seves tradicions? L’odi que provoquen en els ramaders, els quals tanmateix exploten? El seu reclam d’un espai democràtic? El menyspreu que els blancs els consagren?

Malgrat certs fatalismes de via estreta, sembla que alguna cosa canvia, si més no pel que fa a l’Amèrica Llatina. Els governants electes a Veneçuela, Hondures i Costa Rica, com també l’oposició al Brasil i Uruguai, s’oposen taxativament a la política neoliberal, en tant que a Mèxic l’esclat de Chiapas ha significat una garrotada històrica a la política neoliberal del president Salinas i a les derivacions socials de la seva obra suprems, la NAFTA (ara ha passat a denominar-se discretament TLC, potser per despullar-la de la seva accepció més combustible). Com ha declarat Carlos Fuentes, “és indubtable que els trets de l’exèrcit zapatista, fins els que es varen disparar amb fusells de fusta, van fer blanc i han transformat Mèxic”.

És cert que el penediment s’ha convertit en una indústria lucrativa. Cada dia ens assabentem que algun polític, algun intel•lectual, algun politicòleg, algun economista i sobretot algun oportunista concorren al confessionari de l’Imperi, o a alguna de les seves parròquies de moda, amb tota la seva filatèlia de pecats. En comptes d’elaborar el duel d’algun legítim desencant, reneguen allí del seu passat solidari, de la seva feina per causes justes, de la seva defensa dels drets humans, del seu fàstic cap a la tortura. El món consumista els rep amb els braços oberts, i de pas els roba el bitlleter. No obstant això, els privilegiats del canibalisme econòmic mai no els admetran veritablement entre els seus; saben, com qualsevol fill de veí, que en el mercat de la deslleialtat el penediment no és la més fiable de les garanties.