La integració llatinoamericana ja és un fet
La integració llatinoamericana ja és un fet
Raquel Bergeret
Fa poc vaig haver de participar en una trobada internacional. Es tractava d'unes jornades d'estudi, on professionals d'Europa, Àsia i Amèrica hi aportàvem les nostres experiències en organitzacions entestades en una millor qualitat de vida per a tothom. El clima de recerca col•lectiva, seriosa i compromesa, eixamplava el cor i ens donaven confiança per presentar-hi propostes. I, malgrat això, dintre d'aquest ambient distès i sensible, fins i tot el més distret podia apreciar una gran diferencia entre la forma individualista i, goso dir, competitiva, amb què varen fer les seves aportacions tots els altres i la solidaritat que sorgia espontània entre els llatinoamericans. Potser has viscut alguna experiència semblant.
]0 recordo un amic que va viure a l'exili i sempre explica com va constatar que allà les diferencies s’esborren i ja ningú es defineix com a mexicà o uruguaià, sinó, simplement, com a llatinoamericà.
Darcy Ribeiro, conegut antropòleg Brasiler; en una de les seves visites a Argentina ens va dir una cosa que ja havíem sentit alguna vegada: "sovint m'ha passat que estic a casa llegint tranquil•lament un text d'un altre llatinoamericà i em sento robat, perquè ell deia exactament el que jo volia dir, i suposo que a ell li passava el mateix. Sense comunicar-nos estàvem pensant una mateixa idea. Les idees maduren i actualment la llatinoamericanitat és una idea madura: nosaltres com una parcel•la del món, disposada a assumir-se, disposada a existir. I, tanmateix, molts de nosaltres, que hem tingut experiències de Pàtria Gran, quan ens posem a parlar d’integració ens oblidem del que ja tenim i mirem cap a fora. Ens pensem que tot ho hem d'aprendre de la Comunitat Europea, o que la Iniciativa per a les Amèriques, com que ve dels nord-americans, és l'única que podrà fer possible aquella integració.
Per això m'agradaria que abans de continuar endavant ens preguntéssim: de quina integració parlem? Perquè és ben cert que l'observador més desapercebut troba a Llatinoamèrica, més enllà de la gran varietat de rostres, de colors de pell, de músiques i estils -indígena, afro, hispano, mestís,...- uns trets i uns sentiments comuns que ens defineixen clarament i, en certa manera, ens integren. Però també és veritat que tot això es fa a repèl d'unes fronteres marcades sovint a sang i foc Preguntem-ho, si no, als xilens que encara estan reclamant les terres que els argentins els varen prendre mentre ells lluitaven contra els peruans. Preguntem als bolivians sobre la seva sortida al mar. Reflexionem tots plegats sobre els rancors històrics que ens separen dels nostres veïns. I ens adonarem que les nostres "històries oficials ", les que normalment aprenem a l'escola, s'expliquen de tal forma que ens deixen tancats en els nostres propis límits, i als nostres més grans herois, que gairebé sempre varen tenir la visió de la Pàtria Gran, els tanquen en estàtues de bronze i en fronteres que ells mai no van acceptar.
Els interessos neocolonialistes han representat fins ara unes dificultats reals per a la integració econòmica i política llatinoamericana que formava part del somni de Pàtria Gran de Bolívar i Artigas. Encara no hem estat capaços de crear en el nostre Continent aquests "poders intrínsecs" que Bolívar considerava necessaris per a la desitjada integració: allò que només nosaltres, a partir de la realitat de la nostra gent, característiques i capacitats, hem de fer. La independència es va declarar a les ciutats, on hi havia els que van començar a explotar les riqueses d'una manera injusta, excloent o matant els primitius amos de les terres. El regim opressor de les colònies va quedar gairebé intacte. Els nous estats, centralitzats a les capitals, van continuar tan buits de poder com abans, perquè els terratinents van continuar depenent, econòmicament parlant, dels imperialismes del nord. I a tots aquests, allò que els ha fet servei són els nostres plets i diferencies. Això explica que en gairebé dos cents anys cap iniciativa d'integració- i n'hi ha hagut moltes- no hagi arribat a concretar-se. L'organisme continental existent, l'OEA, ha viscut sota la "protecció" de l’Amèrica del nord, el qual, en definitiva, defensa els seus interessos i ha utilitzat les nostres divisions.
Però ara alguna cosa està canviant: els colonialistes de casa nostra, hereters dels qui, atenent als seus propis interessos i a les exigències dels mercats de l’època, van crear les fronteres de les actuals nacions, avui estan disposats o obligats a obrir-les al simple joc dels interessos.
La integració llatinoamericana, que fou el somni dels grans herois de la independència, no s'ha pogut concretar en estructures polítiques i econòmiques, perquè llavors hi havia - i n'hi continuen havent- interessos aliens que es contraposen i que han imposat les seves condicions. Després de molts anys de frustració amb institucions com ALALC, ALADI, Pacto Andino, etc., els nostres polítics es troben ara amb el fet que és el veí del nord qui esta entestat en la nostra integració. Avui reviu "l’Amèrica per als americans". I aquí els llatinoamericans som els parents pobres, sense capacitat per a imposar condicions.
En aquests moments en què bufa el vent d'una integració exigida pel mercat mundial i basada en interessos purament econòmics, davant dels quals el nord imposa habitualment la seva hegemonia, és important que els llatinoamericans ens esforcem per recobrar una paraula pròpia també en el camp polític i econòmic. Fins ara, la proverbial creativitat llatinoamericana, expressada tant sovint en la literatura i en l'art, no ha tocat malgrat tot la major part dels seus polítics. Podríem pensar que l’exigència de diàleg amb l 'anomenat Primer Món els ha portat a seguir esquemes en els quals cadascú val en la mesura que és capaç d'assimilar-se a aquesta "aldea global dels pocs". Així és que, amb un enorme cost social, o sigui, més pobresa per a molts, els ajustaments a què ens estem sotmetent des de fa un cert temps a tot el Continent, es justifiquen com el peatge cap a la modernització econòmica i tecnològica que requereix la nostra obertura integrada. Parlar ell llenguatge que els llatinoamericans practiquem habitualment, el de l'acollida i la solidaritat, no els és possible llavors, la relació dels polítics amb el poble passa a ser rutinàriament electoral. I som envaïts per la mentida i la corrupció. Aquí és on avorta la integració, que, sense cap dubte, és també el somni de la majoria de polítics llatinoamericans. Per això, pensem que és hora d'invitar-los a mirar a la cara del seu poble i parlar-hi amb el seu llenguatge, per tenir més força a l 'hora de les negociacions. Els indígenes de Chiapas han obert el camí: han demanat que les paraules siguin de veritat perquè allò que avui, eufemísticament, s 'anomena cost social, no és altra cosa que el sacrifici de milions de persones concretes. I cada persona és quelcom molt valuós.
Som gairebé 500 milions. És una gran riquesa. Si la majoria són joves, la riquesa encara és més gran. Entre tots podem dir-hi alguna cosa. Cal veure, doncs, quina integració ens interessa assegurar. Hauríem d’esforçar-nos per valorar la integració dels nostres pobles que ja existeix, i manifestar l'alegria per l'enorme riquesa que ens aporten les nostres variades cultures. Las organitzacions populars, les cooperatives, les comunitats de base ja estan articulades en xarxes per les quals circulen lliurament els pensaments de Llatinoamèrica. Els artistes i els intel•lectuals, la gent de les esglésies fan els possibles per trobar-se. La Conferencia de Bisbes a Santo Domingo ha estat una prova contundent d'identitat llatinoamericana, més enllà de la força hegemònica de la cúria vaticana. La integració es consolida amb l'ampliació d'espais a nivell nacional i llatinoamericà, en els quals prenguin la paraula els que "a dins" són la majoria i no coneixen fronteres ni per a les coses bones ni per a les dolentes: quan es tracta d’aconseguir feina o de contagiar-se el còlera.
Encara hi ha a casa nostra alts índexs d'analfabetisme. La tecnologia i els mitjans de comunicació estan en poques mans. Són desafiaments culturals i educatius amb els quals ens hem de sentir solidaris, ja que és a través de l’educació que s'enforteix la ciutadania, i a través del coneixement i del maneig de les tecnologies, la indiscutible creativitat de la nostra gent serà més eficient per aconseguir una millor qualitat de vida per a tothom.
Per consolidar la integració necessitem polítiques educatives que no es limitin a l'aula. Que tinguin en compte els mitjans de comunicació i introdueixin tecnologia. Però, sobretot, que tinguin una gran cura de salvaguardar les riqueses invalorables de les nostres múltiples cultures, perquè el gran desafiament és poder donar carta de ciutadania a l’Amèrica de múltiples rostres i d'innombrables llengües, que des de la pobresa i l'opressió ha resistit, i que se sobreposa a l’exclusió a través de l'economia informal (creativitat de la supervivència) i que a través de les seves festes i de la seva religiositat és capaç de fer-nos recobrar l'alegria de viure. No serà aquesta una riquesa més gran que la que ens pugui oferir tot el mercat? No serà per aquesta integració per la qual val la pena entregar els millors esforços i en frontar les negociacions més difícils?
Raquel Bergeret, Montevideo, Uruguai