Pau Lanao

En un moment com l’actual en el  que Moscou  ha anat a la guerra amb la intenció  d’unificar tots els territoris que parlen rus- la mateixa excusa va fer servir Hitler amb els territoris de parla alemanya- la qual cosa significa un intent de recuperació del gran imperi dels tzars, el neoimperialisme ha pres noves formes i obert un debat en el que juguen actors com la mateixa Rússia o Xina dues potències, en teoria antiimperialistes, que ja sigui econòmicament, social o militarment, intenten incidir en  àmplies zones del planeta. Tornat a l’imperialisme clàssic, podem dir que Estats Units i Occident lluiten per  mantenir les àrees d’influència enmig de la convulsió d’uns continents,Àfrica i l’Amèrica Llatina, que estan bregant per recuperar la pròpia personalitat, la qual cosa, entre altres molts factors, passa per la independència econòmica i la reivindicació i recuperació de les llengües i  les cultures primigènies.

Si ens centrem en el cas d’Àfrica,  al segle XIX, després del Tractat de Berlín,  alemanys, francesos, anglesos o portuguesos es van repartir un territori castigat pel tràfic d’esclaus i l’extracció de matèries primeres i  no tan sols van crear fronteres artificials, van generar la divisió de pobles i famílies sinó que van intentar destruir les llengües, les cultures, les formes de viure. Encara avui es manté l’estigma que presenta el continent en un espai de barbàrie i pobresa, al que Occident va portar el progrés i la civilització, obviant què, com assegura el Cheikh Anta Diop a  «Nacions negres i cultura», un llibre que  va trencar tòpics i desmuntar realitats imposades, «l’Àfrica Negra és un continu històric  amb dinàmiques pròpies derivades de l’adaptació continuada a  les condicions canviants del continent.» Malgrat el procés de descolonització viscut després de la segona meitat del segle XX, el neocolonialisme mai ha deixat de marcar les agendes i està en l’arrel  dels actuals problemes. En el llibre «Descolonitzar la ment» de Ngugi Va Thiong’o, l’escriptor, pensador i humanista kenià exiliat, i ferm candidat al premi Nobel de literatura- fa de la llengua materna un aspecte cabdal de la pròpia identitat dels pobles i planteja que el continent africà viu entre dues realitats, la marcada per l’imperialisme i les classes que li donen suport que aposten per l’aculturació i la renuncia a l’herència ancestral i els defensors de les llengües autòctones mantingudes pels camperols, treballadors i les classes populars que no han renegat de  la pròpia identitat i han convertit el gikuyu, el diola, el manding, el haussa o el suahili en instruments de resistència. Perquè, - es pregunta l’autor, - els colonitzadors han considerat que l’única cultura possible era la que venia d’occident i l’anglès, el francès, el portuguès o l’alemany es van convertir en oficials dels estats als quals tots els altres idiomes havien de sotmetre’s?. Quin sentit té que els estudiants de Senegal, estudiïn  Balzac i els de Kènia Shakespeare, quan s’obvia la literatura del país i les senyes d’identitat d’unes cultures, que els colonitzadors presentaven com bàrbares i allunyades de la senda del progrés i el cosmopolitisme. Com va escriure  Thiong’o al llibre esmentat : «L’imperialisme i els missioners van introduir la seva ideologia en moltes llengües africanes. Era necessari que el missatge bíblic de servilisme i les ordres administratives que reclamaven un treballa forçós i impostos i les ordres militars i policials de matar als rebels, arribessin fins els nadius tan directament com fos possible. Els imperialismes rivals i la pràctica colonial de «divideix i venceràs» van introduir representacions contradictòries dels sistemes fonètics d’una mateixa llengua, i no esmento el cas de les llengües africanes semblants en el si de les mateixes fronteres colonials. Per exemple, el gikuyu tenia dos sistemes ortogràfics diferents, un desenvolupat pels missioners protestants i l’altre pels catòlics.... L’imperialisme, va introduir l’alfabetització, però molt sovint l’ensenyament de la llengua va estar limitada a oficinistes, soldats, policies i petits funcionaris, es a dir l’emergent classe missionera.... I ens vam trobar que en les vísperes de les independències,les masses africanes continuaven sense saber llegir ni escriure.»

La realitat és que l’imperialisme, no tan sols es va apropiar de les terres dels pobles conquerits, sinó  que també els va obligar a veure la cultura pròpia amb vergonya i va intentar fer-lis creure que si volien tenir un espai al planeta no hi havia altra sortida que enfocar els interessos cap a la proposta  occidental. La confusió ha arribat a tal punt que avui els països africans, tant els colonials, com els neocolonials  quan es volen fer sentir als fòrums principals del planeta es defineixen a si mateixos en funció de les llengües europees que parlen, angloparlants. francoparlants, lusoparlants. El mateix passa a Llatinoamèrica- on s’infla el nombre de les persones que parlen en castellà, o portuguès i s’obvia que a Llatinoamèrica hi ha 522 pobles indígenes que van des de  la Patagònia al Nord de Mèxic  que la seva llengua materna és  quétxua, o l’aimara, el dakota, passant pel maia, el nahual, el maputxe, el misteco o el kitxè. La