Leonardo Boff

La intrusió de la Covid-19 atacant arreu del planeta i a tots els habitants humans causant un nombre incalculable de víctimes ha canviat l’agenda de la humanitat i ens fa pensar sobre quina mena de Terra volem habitar. Ara es tracta d’una decisió nostra, ben expressada pel Papa Francesc a la Fratelli tutti: «estem en el mateix vaixell: o ens salvem tots o no se salva ningú» (n 32). Quelcom de semblant deia ja el 2003 el preàmbul de la Carta de la Terra, obrint la seva exposició: «Estem davant d’un moment crític en la història de la Terra, en una època en què la humanitat ha d’escollir el seu futur... la nostra elecció és aquesta: o formar una aliança global per cuidar la Terra i els uns dels altres, o arriscar-nos a la destrucció i la destrucció de la diversitat de la vida».

Per primera vegada a la història un virus invisible va fer agenollar totes les potències militaristes amb els seus arsenals d’armes letals que poden eliminar tota la vida de la Terra. No serveixen per a res i no s’enfronten a aquest atac que la Mare Terra ha fet com a resposta a la nostra sistemàtica agressió a la seva vitalitat.

Hi ha diverses amenaces que pesen sobre el destí comú Terra-Humanitat:

El «principi de l’autodestrucció», és a dir, una guerra nuclear que ens mataria a tots i posaria fi al projecte humà. Aquí és vàlida l’advertència, abans de morir, d’un dels darrers grans naturalistes del món, el francès Jacob Monod: «Som capaços de mostrar un comportament insensat i dement; a partir d’ara, es pot témer tot, inclosa l’aniquilació de la raça humana; aquest seria el preu just de les nostres bogeries i crueltats» (Si la aventura humana llegara a fracasar? Paris 2000).

La segona amenaça és l’«escalfament global», sempre abordat a les grans cimeres mundials del Grup Intergovernamental dels Canvis Climàtics (IPCC). Tot l’esforç dels països és no arribar a dos graus Celsius, perquè això implicaria una devastació terrible de la biodiversitat. És a dir, molts éssers vius no podrien adaptar-se a aquesta situació canviada i desapareixerien. El gran biòleg Edward Wilson en una de les seves darreres intervencions donava aquestes dades: avui dia, com a conseqüència de la voracitat del procés industrialista, estan desapareixent anualment prop de cent mil espècies d’éssers vius. N’hi ha un milió d’amenaçades de perill greu. Molts científics difonen la idea, ja esdevinguda en un passat llunyà, del que anomenen un salt abrupte. El clima en dos o tres anys es pot incrementar entre 4 i 6 graus Celsius. Comenten que amb un canvi d’aquesta mena cap espècie viva que coneixem podrà sobreviure. L’espècie humana, en disposar de ciència i tecnologia, en podria salvar només uns quants milions.

La tercera amenaça rau en el risc d’ultrapassar «les nou fronteres planetàries», entre les quals hi ha els canvis climàtics, l’acidificació dels oceans, l’escassetat d’aigua potable i l’erosió de la biodiversitat. Afirmen que estan a punt de ser ultrapassades. Com que tot és sistèmic, això és, que tots els factors estan interconnectats, si aquestes principals fronteres es veuen greument afectades, arrossegaran la resta i amb això es produirà un col·lapse de la nostra civilització.

La quarta amenaça és la insostenibilitat de la Terra que arriba sota el nom de «La sobrecàrrega de la Terra». Amb els béns i serveis que té, la Mare Terra ja no arriba a donar abast al nivell de consumisme instal·lat a la nostra cultura, especialment de les classes opulents. El dia 22 d’agost de 2020 va constatar-se aquesta limitació (The Earth Overshoot). Ens cal una Terra i mitja per atendre aquestes demandes consumistes. Per mantenir aital consum insostenible els consumistes arrenquen violentament allò que la Terra ja no té. Ella respon amb més escalfament global, amb més episodis extrems, amb l’erosió de sòls fèrtils i la pèrdua de collites que obliguen milers de persones a abandonar les seves terres estimades.

La cinquena és la «creixent escassetat d’aigua potable». De tota l’aigua existent al planeta, només el 3% és dolça. D’aquest 3% només el 0,7% és assequible per al consum humà i dels animals. El 70% (del 0,7%) es destina a l’agricultura, el 20% a la indústria i la resta al nostre ús i al dels animals. El més greu és que l’aigua s’ha transformat en una mercaderia. Aquí trobem el dilema: l’aigua és font de vida o de guanys? No hi ha vida sense aigua. És un bé natural, comú, vital i insubstituïble. Com a tal no pot anar al mercat perquè pertany a tothom i tothom té dret a accedir-hi, així va definir-ho l’ONU, a una aigua suficient i de qualitat. Es preveuen guerres letals per garantir als pobles aquest bé sagrat sense el qual cap ésser viu pot sobreviure.

De cares a aquest escenari dramàtic es van elaborar tres documents, els més significatius per presentar principis i valors que poden donar un rumb nou al destí humà i de la vida són la Carta de la Terra (2003), la Laudato Sì: sobre la cura de la Casa Comuna (2015) i la Fratelli tutti (2019), ambdós del Papa Francesc. Els tres documents tenen això en comú: el futur de la vida i de la nostra civilització és a les nostres mans: o canviem de rumb, d’un ús merament utilitarista i de veritable explotació de la natura per una relació de sinergia i respecte als seus límits, o aleshores prenem un camí sense retorn. Això pot significar la desaparició de gran part, potser, de tota la humanitat i un atac mortal a la fina capa que garanteix la vida a la Terra, la biosfera. La Terra podrà continuar donant voltes al sol durant milions d’anys, però sense nosaltres.

Hem d’evitar aquestes amenaces. Per això ens hem d’obstinar en salvar la vida i fer que tot el dolorós esforç humà de milers i milers d’anys de treball civilitzador, es pugui perdre per sempre.

L’actual situació ens fa una crida a un nou començament. Per on ho fem? El Papa ho ha dit a totes les seves trobades amb els moviments socials mundials i ho ha emfatitzat clarament a les dues encícliques: «no espereu res de dalt, de l’actual sistema. Sempre ens arriba més del mateix o quelcom encara pitjor. Sigueu vosaltres mateixos els «poetes» d’allò nou. Inventeu noves formes de producció orgànica en consonància amb la natura; inventeu una democràcia participativa, popular que inclogui a tothom. Lluiteu per garantir les tres T: Terra per viure i produir, Treball per tal que cadascú sigui autònom i Teulada (sostre) per habitar humanament perquè no som animals que viuen a la intempèrie».

Per tant, s’ha de començar des de baix; «lluitar per allò més concret i local, fins al darrer racó de la pàtria i del món» (Fratelli, n. 78); «d’allò local es passa a allò regional, d’allò regional a allò nacional i d’allò nacional a allò mundial» (Fratelli n. 101).

Allò decisiu és canviar la ment i el cor. La ment: entendre la Terra no només com un planeta entre d’altres, sinó com la Gran Mare, Pachamama, una realitat viva que articula tots els elements per continuar viva i produir vida; estimar-la, protegir-la i tenir-ne cura com fem amb les nostres mares. El cor: a través d’ell sentim el crit del pobre simultàniament al crit de la Terra (Laudato Sì, n. 49); a través del cor sentim que tot està relacionat amb tot (Laudato Sì, n. 117.120 passim); és el que alimenta en nosaltres «una passió per la cura del món» (Laudato Sì, n. 216).

Aquest canvi de la ment i del cor exigeixen viure aquelles virtuts que estaven absents o viscudes de manera només individual i privada, la fraternitat sense fronteres, l’amor social, la solidaritat i la cura de tot allò que viu i existeix. Són aquests valors que ens estan salvant i no pas els mantres del sistema vigent que posa en el centre el lucre, la competició, l’individualisme, l’explotació sense límits de la natura, l’estat mínim i el mercat per sobre de la societat.

Aquests valors enunciats per la Fratelli tutti es van universalitzar i posar com a base per a una civilització que faci una política amb tendresa i amabilitat (Fratelli n. 194 i 196) i posi l’economia i la política al servei d’una biocivilització. Aquesta biocivilització garanteix una veritable sostenibilitat quan es concreta des de la regió, on tenim els peus damunt la terra, ens sentim membres de la comunitat local i alhora membres de la comunitat universal.

Aitals valors demanen un canvi del nostre paradigma de civilització. Tota la cultura moderna es fonamenta en la concepció de l’ésser humà com a amo i senyor (dominus) de la natura; no se’n sent part, ans al contrari se n’aprofita al seu antull. Aquest paradigma va dur molts beneficis a la vida humana, però alhora va construir formes de destruir la natura i posar en risc la nostra supervivència. S’ha de passar forçosament a un altre paradigma, més amic de la vida, el paradigma del germà i la germana (frater). L’ésser humà se sent part de la natura, es posa humilment a la mateixa base terrenal juntament amb tota la resta d’éssers considerats com els seus germans i germanes. I se’ls ha de tractar com si fossin germans i germanes, amb cura, respecte i amor. Tota la primera part de la Fratelli tutti tracta d’aquesta fraternitat universal i de l’amor social (n. 6).

Si no fem aquesta travessia de l’amo i senyor al germà i germana, difícilment canviarem la nostra forma de producció, de distribució i de consum amb una relació d’amistat i cura envers tots els éssers, per més humils que siguin.

Evidentment això no es fa pas d’un dia per altre. És un procés que pot ser lent però necessari. I els subjectes principals de realització d’aquest canvi paradigmàtic són els de baix, aquells que han patit la violència secular de l’explotació del sistema productivista i assassí de vides de la natura i de vides humanes, com repeteix el Papa en diverses de les seves intervencions públiques així com en dues encícliques.

L’ideal a cercar és superar els sobiranismes envellits i entendre les interrelacions que tots els països tenen entre si dins de la Terra que és la màtria i la pàtria de tots i totes. La Covid-19 ha demostrat la urgència d’aquesta solidaritat ultranacional i de pensar una solució global per a un problema global com ha estat el cas d’aquesta pandèmia.

El somni que apareix clar en els textos de la Carta de la Terra i de les dues encícliques papals és l’emergència d’un món no només possible sinó necessari, dins del qual càpiguen els diversos mons culturals i tothom, la natura inclosa, dins d’una única Casa Comuna: la Terra, la nostra Gran Mare que ens acull i alimenta a tots.

Leonardo Boff, ecoteòleg, va escriure “Covid-19, la Madre Tierra contra-ataca a la Humanidad”, Vozes 2019; i  “Un nuevo camino para la fraternidad universal?” Vozes 2021 i Catelvecchi, Roma 2021.