La nit fosca dels pobres a l’Amèrica Central
La nit fosca dels pobres a l’Amèrica Central
Pere Casaldàliga
En els meus viatges de solidaritat a l’Amèrica Central –aquella regió desconcertantment sacramental, centre geopolític de Déu i del diable, poble crucificat, col.lectiu Serf Sofrent– i ensopegant, a cada cantonada, amb mutilats de guerra, vídues i orfes, clandestins i refugiats, desplaçats i prohibits de tota mena, se m’ha fet, sovint, aquesta pregunta:
- Monsenyor, on és el Déu dels pobres?
Amb la retòrica eclesiàstica fàcil a què nosaltres estem acostumats, jo sempre he respòs:
Amb els pobres!
Reconec, tanmateix, que més que una resposta, això meu és més aviat una nova pregunta:
Com es demostra que Déu és amb els pobres? Com podem veure-li a Ell el rostre i el cor enmig d’aquelles situacions inhumanes, sota la fèrula de la injustícia i l’opressió, en la desolació de la misèria?
La vida dels pobres –allà, aquí, a l’Amèrica Central molt concretament– no és de dia, és de nit, “nit fosca”. Menys poètica i menys mística que la nit fosca de Juan de la Cruz...
Aquells, aquests pobres, tenen tots els motius humans per rebel.lar-se contra el Déu vida-amor-alliberament. La seva esperança –aquesta sí, “contra tota esperança”– justifica sobradament la sorpresa que Péguy posa en boca de Déu respecte a la “més petita” de les tres virtuts teologals: la incomprensible esperança dels humans.
A tot el Tercer Món, però molt específicament a l’Amèrica Central, que és un Tercer Món de creients cristians, oprimits per altres cristians, la temptació de la blasfèmia podria ser decididament normal, ateses les situacions en què el Poble centreamericà viu o es desviu i mor. Perquè tot allà conflueix per a dubtar, per a sublevar-se contra tot i contra tots, per a negar la vida mateixa. Des de la naturalesa –amb els seus volcans i terratrèmols i maremotos– fins al poder civil o religiós, tal vegada.
Els successius governs es venen, sempre servils dels imperis, i les institucions –fins i tot les anomenades democràtiques– no funcionen quan es tracta dels drets dels pobres. L’atur arriba a un 60 per cent, com a mínim, de la població centreamericana. És la regió amb més índex de migració a tot el continent. Li han fallat les revolucions o bé les seves transformacions estructurals han estat castrades –a la reforma agrària, a la salut, a l’educació, a la vivenda, a la participació popular efectiva– i alguns líders revolucionaris no han estat dignes del seu passat heroic ni de les esperances que en ells havia depositat el seu Poble. Per a l’Amèrica Central, sobretot, “pati del darrere” de l’imperi capitalista, la caiguda de la utopia socialista ha estat l’entrada cega en una nova nit, mentre que per als pocs de sempre es fa realitat, altra vegada, la nova rastrera utopia del Capital i el Mercat diví, senyors definitius d’una Història humana (!) que ja ha arribat al seu topall.
Qui podria sustentar millor l’esperança d’aquells pobles –cristians, he dit– seria evidentment la mateixa Església de Jesús. Però en alguns països centreamericans aquesta Església, en la seva oficialitat, en les seves estructures o en la rutina dels seus religiosos o dels seus fidels més satisfets, amb massa freqüència ha estat, o és, una nova pedra on ensopega l’esperança dels Pobres.
Amb tot això, la nit de la societat –la seva economia de fam, la política de marginació i/o repressió– s’ha estès també damunt l’Església. “En el món –en la societat humana– podria explicitar millor Jesús, passareu molts maldecaps; i en l’Església –que hauria de ser la meva comunitat fraterna– també els passareu”. (Afegiria Jesús, sempre conseqüent, “però no tingueu por, que jo he vençut el món i a “aquesta” Església”?).
No estic acusant ningú. O, en tot cas, m’estic acusant igualment a mi mateix. Perquè aquella insensibilitat o la connivència eclesiàstica davant la misèria, la marginació i la injustícia institucionalitzada fàcilment es tornen hàbit en nosaltres, que ni som Pobres ni estem gaire a prop, diàriament, dels Pobres, ni tenim l’humil coratge martirial d’enfrontar els rics i els poderosos i els injustos d’aquest món. La pregunta “on és el Déu dels pobres?”, s’hauria de desdoblar en aquesta altra: “On és l’església del Déu dels pobres, si aquest és el Déu de Jesús?”.
La qual cosa no disculpa la societat –tant si es considera cristiana com si no– ni justifica la iniquitat dels governs, exèrcits i oligarquies, més o menys genocides a la nostra Amèrica Central.
Sé molt bé que aquesta “nit fosca” no és d’avui. Des de Job a Guamán Poma o des de Camús a César Vallejo, Déu ve essent cridat, amb diferents tons, a respondre pel dolor dels innocents i per la desolada nit dels pobres. I aquella sí que fou “l’última temptació de Crist”: “Déu meu, Déu meu, per què ens has abandonat?”. Ell la va viure i la va morir, com una nit fosca personal i com la nit fosca de tots els seus germans i germanes pobres de tots els temps. Però Ell –i aquí rau la resposta definitiva per a la nostra fe cristiana– també la “ressuscità”, superant-la amb la victòria sobre la injustícia i sobre la mort.
Sense que això impedeixi que segueixi sent “nit fosca” la vida dels Pobres. Sense que això justifiqui ni la seva esperança inerte ni la bona consciència dels que no som Pobres. Sense que això ens dispensi –ni als Pobres ni als seus aliats– de l’oració d’agonia o de la rebel.lia solidària o de la lluita política o de l’organització popular.
Només vivint la nit fosca dels Pobres es pot viure el Dia de Déu. Els estels només es veuen de nit...
Per què no canvies de Déu?
Per canviar de vida s’ha de canviar de Déu
S’ha de canviar de Déu per canviar l’Església
Per canviar el món s’ha de canviar de Déu
P. Casaldàliga