La nostra memòria, la nostra esperança
La nostra memòria, la nostra esperança
PERE CASALDÀLIGA
Una persona, un poble, mentre estiguin vius i siguin ells mateixos, es distenen dialècticament entre el passat i el futur, i aquest és el seu present dinàmic. Entre el passat i el futur, o entre la memòria i l' esperança –per dir-ho amb paraules més plenes d'esperit/Esperit-, s'esdevenen la vida humana, la humana historia.
La nostra memòria ben viscuda és la nostra esperança ben afermada.
Tan sols espera amb fonament el qui viu molt emparat per una forta memòria. Podrem ésser en el futur nosaltres perquè molts i moltes dels nostres varen ser el que varen ser en un passat que és la nostra herència. Nosaltres no anem "a la recerca del temps perdut", sinó a la forja futura del temps guanyat secularment. El gran teòleg Rahner escrigué un dia que" el tresor del passat és la llibertat del futur".
Memòria i esperança que, en una instància major, acaben sent com la paràbola d'un sol arc: arc de guerra, arc de pau, l'arc de Sant Martí de l'aliança. Un sol arc, la memòria i l'esperança, segons els místics, que reconeixen en l'enteniment la facultat de la fe i en la voluntat la facultat de l'amor, mentre confien a la memòria la fràgil, poderosa, militant esperança.
Els colonitzadors sempre han volgut subjugar els pobles conquerits esborrant-los la memòria i matant-los l'esperança, que és la manera decisiva d'acabar amb una identitat cultural. A la nostra Amèrica, inútilment, a pesar de tanta colonització i de tanta carnisseria. Hem sobreviscut. "Sobreviurem i serem milions", han cridat, per tots nosaltres, els indígenes del manifest de Port Albemi.
L'Agenda Llatinoamericana'95 vol ajudar a viure, en el decurs d'un nou any, aquesta realitat, incopsable però tan real, plural i tan misteriosament una, que s'anomena la Pàtria Gran, la Nostra Amèrica: les seves Causes majors, l'Esperit que la porta, com un Vent de foc; els subjectes emergents que avui l'alcen cap a un nou sol:
* les cultures matrius: indígenes, negres, mestisses...
* allò popular alternatiu, que vindria a ser el nostre socialisme Llatinoamèrica o la democràcia integral;
* la dona, plenament reconeguda;
* l'ecologia, viscuda integralment.
A manera d’introducció fraterna
Aquesta Amèrica Nostra de les grans Causes, Poble de molts una gran memòria i una esperança feraç. El fet que ella es reconegui altre continent de la terra, com una sola Gran Pàtria/Màtria, ja és un argument decisiu a favor d'aquesta memòria i d'aquesta esperança que fan l’ànima de la Nostra Amèrica.
Amèrica, la nostra, ha sobreviscut i és avui, cada dia més, un futur cert, malgrat tots els imperis successius i les claudicacions internes de las seves oligarquies o de les seves polítiques, perquè ha mantingut sempre ben vives -normalment vessant sang- les seves arrels, la seva memòria, la seva identitat i la seva esperança; en el curs dels violents 500 anys i milers i milers d’anys abans.
En les dates de preparació o de celebració/ condemnació del famós Cinquè Centenari i en aquestes dates immediates que el segueixen, els pobles indígenes d'Ameríndia i el Poble Negre d'Afroamèrica ho estan pregonant significativament al món. Unint, a més, les diverses veus en un sol crit de comunió, d'autonomia; amb molta memòria, amb molta esperança.
La Campanya Continental dels 500 anys de Resistència que va començar essent indígena, ja és el Moviment Indígena, Negre i Popular. Quan l’alçament de Chiapas encara era sorpresa, innombrables entitats indígenes de Mèxic i del Continent s'hi solidaritzaven, i representants d'aquest aixecament maia, juntament amb representants de l'última rebel•lió indígena d’Equador confraternitzaven, als Estats Units, amb els suposadament llunyans indígenes del Nord. El Poble Negre de Brasil -que és la tercera part de la població brasilera celebra, aquest any 1995, el tercer centenari de la mort-martiri del gran líder negre Zumbí, cantant, amb una memòria recuperada i creixent: "Zumbí, Zumbí,/vocè nao morreu,/ voce está em mim" (tu no has mort, estàs en mi).
Com a Poble cristià, molt explícitament, som el Poble de la memòria i de l' esperança. Jesús de Natzaret ens ha deixat com a testament "fer memòria” de la seva Pasqua. I l’apòstol Pau ens ha recordat que aquesta memòria l’anem fent –no solament en celebració, sinó també en praxis- "fins que Ell torni”. L'actualitzem Crucificat i Ressuscitat -en les persones, en els Pobles fent-Lo memòria viva i esperant-Lo contra qualsevol esperança.
Per llatinoamericanitat i per fe, doncs, fem, simultàniament d’aquesta Agenda Llatinoamericana '95 la memòria històrica de les nostres lluites, martiris i victòries, i el programa esperançat de les nostres Causes, propostes i utopies. La nostra memòria, la nostra esperança.