Ignacio Dueñas García de Polavieja

Deia Charles Péguy que la joventut s’ha fet per l’heroisme. Per això va ser al maig francès, en el moviment hippie, a la revolució sandinista, a la primavera àrab... I si bona part d’ella ha caigut en el narcisisme, el consumisme, el fonamentalisme tecnolàtric i l’hedonisme, es deu al món absurd i irracional que els hem deixat. A part d’això, els que s’activen sempre són una minoria i la joventut no té perquè ser una excepció.
Per aquest motiu, la noviolència hauria de comptar amb la gent jove com a terreny adobat. Amb les seves insuficiències (res és una panacea, i la noviolència tampoc), si la generació que precedeix a la joventut actual (és a dir, nosaltres) s’hagués entusiasmat més amb la tasca alliberadora, és possible que aquesta fos avui una causa comuna.
Ara bé, què és la noviolència? En principi, no és només la renúncia a utilitzar la violència, ni el simple pacifisme. Consisteix en desafiar la violència mitjançant l’abandó del seu ús (considerant la injustícia i l’ordre social que la justifica com una forma de violència). La resolució pacífica d’un conflicte no és per se noviolència, ni per suposat
desentendre’s dels conflictes violents.
Totes coneixem la lluita noviolenta de Gandhi (ahimsa), que va desafiar la violència estructural del colonialisme britànic (amb la seva successió de fams i matances) mitjançant l’arma moral (satyagraha) d’estar disposats a patir la violència abans que generar-la, assumint ser colpejades, empresonades o massacrades. Recordem la marxa
de la sal: una gran marxa per arribar a la platja i llençar un grapat de sal al mar fou el detonant per trencar el monopoli britànic d’aquest producte.
Alhora, Martin Luther King (I have a dream) va liderar la lluita antiracista dels negres nordamericans mitjançant pràctiques d’estricta noviolència: la vaga, la marxa, el boicot... desafiant els gossos policia, la brutalitat policial,
els linxaments i els assassinats, com el del propi King, sembla ser que per la seva radicalització contra l’establishmen, ja que la seva crítica a la pobresa i la guerra de Vietnam el feren perillós.
A partir d’aquests dos personatges, la noviolència es popularitzà a tot el món. A occident, Lanza del Vasto (deixeble de Gandhi, que va conviure amb ell i posteriorment va fundar la Comunitat de l’Arca), va divulgar aquest referent mitjançant una sèrie de campanyes (vagues de fam, protestes contra la tortura i la bomba nuclear). Però sobretot, la seva obra L’aventura de la noviolència és una sistematització conceptual i metodològica, alhora que mostra alguns exemples d’utilització espontània d’aquella al llarg de la història (la revolta polonesa contra Rússia el segle XIX per exigir un parlament, la negativa dels danesos a lliurar els jueus a Hitler, la resistència txecoslovaca a la invasió russa, certes actituds de l’arquebisbe Hélder Cámara o el dejuni de 100 dies de l’activista Jean Goss).
Per la seva part, l’escriptor i activista Gonzalo Arias, que va estar a la presó en el “tardofranquisme” per demanar eleccions lliures passejant en silenci pels carrers de Madrid, en el seu llibre La noviolència, arma política, presenta
textos d’alguns activistes com Gandhi, Luther King, Thoreau, Tolstoi, etc. La seva obra La noviolència: temptació o repte?, argumenta la seva viabilitat i rebutja prejudicis i crítiques poc fonamentades, mentre analitza la postura del cristianisme en relació a la violència al llarg de la seva història, des de la negativa dels primers cristians a ser
militars fins la insubmissió de l’actualitat.
Per tant, ja existeix un cert recorregut cronològic i conceptual de la noviolència, cosa que ens permet elaborar algunes reflexions sobre la seva pertinència i utilitat, entre aquestes les següents:
- La constitució de l’ésser humà davant la noviolència. És cert que l’ésser humà té un instint de conservació que el predisposa a la violència (de fet som carnívors), però també tenim una emocionalitat, una racionalitat i una espiritualitat que poden minimitzar i eliminar el component violent del nostre instint.
- El mecanisme de supervivència de les espècies del planeta es basa (no en exclusiva, diria la biòloga Lynn Margulis) en la violència (carnívors, depredadors —el peix gran es menja el petit—), però per empatia i amor a la vida, mitjançant la racionalitat, cada individu pot minimitzar (potser no eliminar) el fet de matar éssers vius (un dels
fonaments del vegetarianisme).
- El devenir de la humanitat és una constant de violències a quina més cruenta: quan Marx deia que “la violència és la partera de la història”, potser més que emetre una opinió, constatava un fet. El noviolent s’enfronta a la violència mitjançant la noviolència (que no exclou l’autodefensa) per amor a la vida.
- Hi ha nombroses pràctiques de lluita noviolenta que poden ser efectives en segons quin context i proporció: el dejuni, la vaga de fam, la marxa, la vaga, la seguda, l’encartellament, el boicot, la insubmissió, l’objecció de consciència, l’objecció fiscal, la desobediència civil... No obstant, moltes d’aquestes pràctiques no són exclusives de la noviolència.
- A nivell d’intrahistòria, en la quotidianitat hi ha nombroses actituds que hi tendeixen, generalment coincidents amb les normes de l’ètica, que es transformen en noviolència quan s’utilitzen en un context de violència: la sinceritat, la cortesia, la valentia, l’honradesa, etc.
- Una persona pacífica pot treballar per a una empresa d’armament. El pacifista, amb la seva actitud davant el conflicte evita que sorgeixi la violència. El noviolent, generalment, entra en conflicte contra una violència preexistent, normalment dirigida a terceres persones.
- La noviolència, a més de ser un exemple d’amor, espiritualitat i heroisme, té una dimensió pràctica per solucionar conflictes de tot tipus: avortar un cop d’estat, encarrilar una rebel·lió contra alguna tirania, defensar-se sense armes d’una invasió militar, bloquejar acomiadaments laborals o evitar desnonaments.                                   Podem considerar que, com a màxima expressió d’amor social (es pot considerar el posar l’altra galta com Jesucrist, un nucli conceptual de la noviolència?), la santedat és a l’individu el que la noviolència és a la societat. O dit d’una altra manera, la noviolència com a expressió política de l’amor.                                                                    - L’adversari del noviolent no és el resistent violent, ho és l’opressor que, com a tal, genera la violència inicial. Deia Hélder Cámara que respectava els que per generositat o per idealisme agafaven les armes (cas del sandinisme dels setanta, o de personatges com Camilo Torres o Gaspar García Laviana).
- El caràcter violent o pacífic d’un conflicte depèn de l’opressor, generador de la violència inicial. Segons Kennedy: “els que tanquen les portes a les reformes pacífi ques les obren a les revolucions violentes”.
- Un altre gran adversari de la noviolència és l’indiferent. Gandhi deia que temia més a milions d’hindús indiferents que a uns quants milers de soldats britànics, i que preferia un violent que a un covard o un hipòcrita.
- La noviolència no és la panacea, ni la solució a tots els problemes de la humanitat. Gandhi va reconèixer que aquella no hagués aturat Hitler. Davant les massacres de Guatemala i El Salvador de fa unes dècades tampoc hagués estat de gran utilitat. Però que la medicina no curi encara tots els càncers no nega que sí cura totes les
tuberculosis.
- Hem de recordar les possibles accions d’ingerència d’EUA que, invocant fraudulentament la noviolència o el pacifisme, manipula els pobles per desestabilitzar governs no afectes a les oligarquies, encobrint el que s’anomena “cops d’estat suaus”, segons la doctrina de Gene Sharp.
- La humanitat encara es troba en la seva adolescència. La noviolència, embrionària al segle XIX, va cristal·litzar al XX. Nosaltres creiem que l’edat adulta de la humanitat no vindrà de la mà de la tecnologia, vindrà de la noviolència. Dels joves.