Osvaldo Aravena Sobarzo

Quan parlem de noviolència hauríem de començar fent una interpretació diferent a la que els historiadors ens han relatat. Si bé és cert que el conflicte, la violència i les guerres han estat part de la història de la humanitat, també és cert que hi ha elements fonamentals, concrets, que ens permeten constatar que en moltes disjuntives on han estat en joc els valors de la llibertat, la justícia, la democràcia i la defensa dels drets humans, el camí de la noviolència sempre ha estat alternativa per la conquesta i defensa d’aquests valors. Per tant, sempre ha estat possible i ho segueix essent, mantenir viva l’esperança que un món en pau sí és possible.
Es tracta de mirar l’evolució de les conductes humanes en diferents realitats, èpoques i llocs. Constatar que l’essència de l’ésser humà és pacífica, que l’agressivitat, la violència, la hostilitat són conseqüències i les seves causes també són reconeixibles.
En el món contemporani acostumem a associar la noviolència als exemples més universals de Mahatma Gandhi, Martin Luther King i Rosa Parks, com a líders que literalment van motivar, estimular i guiar moviments de noviolència. Però també tenim els casos d’organitzacions que, per interessos comuns van fer de la noviolència la seva forma de lluita. En aquest cas tenim els exemples de les Madres de la Plaza de Mayo, a l’Argentina, les
Damas de Blanco, a Cuba, el Movimineto Contra la Tortura Sebastián Acevedo, a Xile i les accions de denúncia dels voluntaris de Greenpeace a diferents parts del món, entre d’altres.
També tenim antecedents com Henry David Thoreau (1817-1862) qui, impulsat per un procés personal d’opció de vida i com a forma per denunciar la intervenció del seu país a Mèxic i l’esclavatge, es va negar a pagar uns impostos, essent empresonat. Aquesta experiència va tenir un fort impacte en el procés personal que vivia i el
va portar a aprofundir en accions de desobediència civil, i escriure un veritable tractat que porta precisament el nom de “La desobediència civil”, on destaca aquesta afirmació: “sota un govern que empresona injustament a qualsevol, la llar d’un home honrat és la presó”. Fou estímul per a Lev Tolstoi i Mahatma Gandhi, entre altres, que van seguir aquest camí de noviolència.
El cas de Lev Tolstoi (1828-1910) és molt exemplificador de com les polaritats en les experiències de vida, porten a triar entre la violència i la noviolència. Tolstoi va participar breument a la Guerra de Crimea, vivint el setge de
Sebastopol amb totes les imatges de destrucció, desolació i mort, afectant-lo emocionalment, provocant-li una sensació de buit i inutilitat. És llavors quan troba i sintonitza amb els escrits de Thoreau, arribant a mantenir correspondència amb Gandhi, amb qui compartia la seva visió de la noviolència com a camí d’emancipació davant
els conflictes del món. En Tolstoi, aquesta visió es va transformar en convicció atiada per la seva espiritualitat cristiana i vocació pacifista. De fet, el Sermó de la Muntanya és un text fonamental en el desenvolupament del seu pensament i opció.
Però si anem més enllà de lideratges puntuals, amb nom i cognoms, o organitzacions en les que la seva definició base és la noviolència, també tenim exemples de manifestacions pacífiques, noviolentes que, si bé foren convocades per algun lideratge individual o alguna organització, la seva força recaigué en l’espontaneïtat i la massivitat de la pràctica noviolenta darrere les seves causes. Així, tenim el Moviment pels Drets Civils als Estats Units o les manifestacions d’estudiants per la democràcia a Tian’anmen. En ambdós casos els manifestants
responien a la repressió amb accions pacífiques, encara que això els comportés cops, presó i fins i tot la mort. Aquestes accions tingueren i tenen l’element distintiu de sumar voluntats, unir diversitats per una causa comuna.
Com podem veure en aquest recorregut històric, la noviolència no només ha estat una opció, sinó que en molts moments ha estat motor de canvi en la humanitat. I això té també la seva explicació des de la biologia, des de les emocions.

El biòleg i filòsof xilè Francisco Varela, que va aprofundir en l’àmbit de les neurociències i les ciències cognitives, afirmava en una entrevista (La Belleza de Pensar. UC Televisión Chile. 2001): - Entrevistador: “l’afecte pot modificar el cos?, és a dir, l’amor que rep un nen o un amor més sistemàtic pot fer un cos diferent respecte d’un altre nen?”.
- FV: “és així i és més. Estudis recents demostren que aquest cos amb menys o més amor és modificat genèticament, és a dir, hi ha gens que s’obren i es tanquen, no estem parlant només del nivell psicològic (...)”. - E: “Es podria parlar del poder biològic de l’amor?”. - FV: “Certament. L’amor en aquest sentit crec que és una paraula molt general, menys específica. Jo prefereixo parlar del poder constitutiu de l’empatia”.
És llavors quan tornem a mirar la història del darrer segle i veiem el que va succeir a Flandes la nit de Nadal de 1914, a pocs mesos d’haver-se iniciat la I Guerra Mundial, quan soldats britànics i alemanys, tot escoltant-se cantar nadales, deixaren els fusells, sortiren de les seves trinxeres i durant algunes hores convisqueren com éssers humans sense conflicte. Jugaren a pilota, cantaren plegats, s’abraçaren, junts cantaren “Santa Nit”. Quan se
n’assabentaren els alts comandaments d’ambdós bàndols la “treva de Nadal” es va acabar.
La I Guerra Mundial provocà més de 8 milions de morts. Durant algunes hores, homes anònims desatengueren els seus superiors donant sortida als seus aspectes més profunds i genuïnament humans, i manifestaren la seva qualitat essencial, l’empatia.
El poder de l’empatia, el poder transformador de l’amor, combustible ineludible de la Noviolència és el que ha contribuït als moments més humans , més pacífics en la història de la humanitat. Bregar per aquest camí és la clau per aconseguir un món en pau. Fou el camí que el jesuïta José Aldunate alenà en molts de nosaltres quan en els moments dramàtics de la dictadura militar a Xile, sortírem als carrers a cara descoberta amb les mans obertes,
amb la lletania i el cant a plena veu per desafiar l’oprobi de la tortura.
“No hi ha un camí per la pau. La pau és el camí”
(Gandhi)